LES OBRES DE MISERICÒRDIA (III): VESTIR, ACOLLIR, SOTERRAR 26-06-2016

Com dèiem la setmana passada, les dos primeres obres de misericòrdia corporals (donar menjar al famolenc i beure a l’assedegat) busquen remeiar les pobreses més extremes en les que les persones es poden trobar, perquè sense aliment i beguda no es pot viure. Però els cristians no ens podem acontentar únicament en què les persones visquen, sinó que hem de procurar que siguen tractades i puguen viure amb dignitat.

En la Sagrada Escriptura la nuesa és expressió de marginalitat, pel que té una connotació negativa: denota humiliació i esclavitud (Gn 37, 23; Is 20, 4), indigència (Jb 24, 7) i inclús alienació mental (Mc 5, 1-20). I és que la nuesa està associada als efectes del pecat original (Gn 3, 7). Al contrari, el vestit és signe de la condició espiritual de l’home i inclús de la seua dignitat de fill de Déu redimit per Crist. De fet, el Nou Testament descriu els creients com aquells que “s’han revestit de l’home nou” (Col 3, 10) o com els qui “s’han revestit de Crist” (Ga 3, 27). Vestir a qui va despullat significa dignificar la persona marginada, tractar-la amb la dignitat que es mereix com a ésser humà i ajudar-la a reintegrar-se en la comunitat humana.

Durant aquests darrers anys, cada dia escoltem notícies sobre els fenòmens migratoris de les persones que busquen una vida millor que la que troben en la seua terra; o sobre les persones que han de fugir del seu país per temor de perdre la vida degut a situacions de guerra; o perquè pertanyen a grups religiosos o ètnics sistemàticament perseguits. No ho fan per gust: arrisquen la seua vida, sovint són explotats per màfies sense escrúpols que s’aprofiten de la seua situació i el terme del seu viatge és insegur. Moltes vegades, quan arriben al seu destí es troben amb incomprensió i rebuig i no reben el tracte que correspon a la seua dignitat de persones. Per a Israel, l’acollida de l’estranger és un dels preceptes més importants de la llei (Lv 19, 33-34), perquè el Poble va ser estranger a Egipte. El cristià també està cridat a “practicar l’hospitalitat” (Rm 12, 13), és a dir, a acollir el foraster i ajudar-lo a què, en la mesura que siga possible, visca amb dignitat. Que l’egoisme no ens porte a oblidar aquesta obra de misericòrdia.

L’home ha sigut creat a imatge de Déu i el cos forma part del seu ésser. A més, el cristià no pot oblidar que el seu cos, cridat a la santedat, és temple de l’Esperit. Per això ha de ser tractat amb la dignitat que es deu a tota la persona. Per a Israel la privació de la sepultura és un mal terrible, un signe d’abandó i de castic per part de Déu. El cristià, per la fe en la resurrecció de la carn, sap que el cos ressuscitarà com el de Crist, per la qual cosa donar sepultura digna a totes les persones és alhora signe de veneració i de respecte, i professió de fe i d’esperança en la resurrecció.

Que aquestes tres obres de misericòrdia ens ajuden a respectar la dignitat de tot ésser humà.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa