LES OBRES DE MISERICÒRDIA (II): VAIG TINDRE FAM… VAIG TINDRE SET 19-06-2016

La setmana passada recordava que la veritat de la nostra misericòrdia cap als altres implica estimar-los com quelcom nostre i apiadar-nos dels qui es troben en situacions de pobresa, vivint les obres de misericòrdia, les quals constitueixen un camí segur de santedat. La tradició cristiana ha concretat aquestes obres en un doble septenari, perquè les necessitats dels germans poden ser materials o espirituals. El primer septenari, el de les obres de misericòrdia corporals, s’inspira en l’escena del judici final que trobem en el capítol 25è de l’Evangeli de Sant Mateu. A les sis enumerades per Crist es va afegir en el segle XII, en l’època en què es concretava també el septenari sacramental, la sepultura dels difunts com una obra de caritat. La font d’inspiració la trobem en el llibre de Tobies (Tb 1, 16-18).

La importància de les obres de misericòrdia en la vida de l’Església es basa en el caràcter decisiu que Jesús les hi dóna en relació amb la sort definitiva de la persona. El primer ensenyament del discurs de Jesús sobre el judici final es resumeix en una frase inspirada en un breu pensament de Sant Joan de la Creu: “a la vesprada t’examinaran de l’amor”. Si interpretem “la vesprada” com el final de la vida i l’examen com el moment del judici, podem dir que som fidels a l’ensenyament de l’Evangeli. Però hi ha un segon aspecte: el Jutge no dirà que el que hem fet amb un d’eixos, als qui ell qualifica d’”els meus germans més xicotets” (Mt 25, 40), és <<com si m’ho haguéreu fet a mi>>, sinó que dirà: “m’ho fèieu a mi” (Mt 25, 40). El Senyor s’identifica totalment amb el necessitat. La veritat del nostre amor a Crist es mostra en l’amor a aquells amb els qui Ell s’identifica.

Les dos primeres obres de misericòrdia corporals són aquelles amb què es remeien les necessitats de les coses sense les quals cap ésser pot viure: la fam i la set. Fam i set constitueixen en la Sagrada Escriptura l’expressió màxima de la pobresa material i del patiment espiritual que pot donar-se mentre caminem en aquest món. Cada vegada que resem el Parenostre demanem a Déu que ens done el pa de cada dia. D’altra banda Jesús, en el moment del màxim patiment, va exclamar: “Tinc set” (Jn 19, 28). El llibre de l’Apocalipsi descriu l’estat dels qui han arribat a la Pàtria celeste amb aquestes paraules: “Mai més no passaran fam ni set” (Ap 7, 16).

Fam i set són expressió de les pobreses més radicals de l’ésser humà. Per això la primera obligació dels cristians és socórrer a qui passa aquestes necessitats. L’almoina donada al pobre mai és oblidada per Déu. A més de les iniciatives particulars, vull recordar que a l’Església tenim moltes possibilitats de practicar aquestes obres de misericòrdia, bé amb aportacions materials o amb un servei desinteressat de voluntariat que podem fer realitat col·laborant amb Mans Unides, ajudant a Càritas en la distribució d’aliments o en els distints menjadors socials, etc… Des d’ací vull expressar el meu reconeixement als que esteu compromesos en aquesta causa tan noble.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa