LES OBRES DE MISERICÒRDIA (i VI): PERDONAR, SUPORTAR, PREGAR 17-07-2016

La setmana passada comentàvem les tres obres de misericòrdia espirituals que podem exercitar amb la paraula (ensenyar, aconsellar i corregir). Hui concloem les nostres reflexions aturant-nos breument sobre les tres que es viuen en el silenci, perquè es tracta d’actituds que naixen del cor: quan perdonem sincerament i sense límits al germà que ens ha ofès, quan suportem en silenci les molèsties que ens pot causar el proïsme i quan preguem pels vius i difunts, no per a ser lloats o rebre un agraïment dels homes, sinó únicament en la presència de Déu… estem desitjant i buscant el bé dels altres sense cap tipus de publicitat, sense accions visibles, tan sols des de la veritat del nostre cor.

Són les accions més evangèliques, perquè únicament les coneix el nostre Pare que veu lo secret, i perquè no esperem la recompensa dels homes. Aquesta actitud ha d’estar present en totes les altres obres de misericòrdia, fins al punt que si no la vivim podem afirmar que, encara que fem moltes coses bones, en realitat no hem arribat a tindre un cor misericordiós. A més, no podem oblidar que estem davant de tres actituds que es troben al cor de l’Evangeli, ja que són els sentiments característics del cor de Crist, i, per tant, són també el criteri per discernir la veritat del nostre amor al proïsme.

L’oració pels altres forma part de l’ensenyament i de la vida de Crist. En el Sermó de la Muntanya el Senyor ens exhorta a estimar els nostres enemics i a pregar pels qui ens persegueixen (Mt 5, 44). Ell mateix va pregar en la Creu pels seus perseguidors i va demanar al Pare el perdó per als seus botxins. També abans de la passió pregà pels seus deixebles i per tots els qui entregaria la vida. Pregar pels altres, tant pels vius com pels difunts, és un acte d’amor cap aquells pels quals resem, perquè els estem recordant amb afecte en la presència del Pare de bondat que és Déu. I és un acte d’amor autèntic i desinteressat, perquè queda en secret.

El Senyor, que va ensenyar als seus deixebles com havien de perdonar sempre i de cor al germà (Mt 18, 35), ens va advertir que aquesta és la condició necessària per poder rebre el perdó de Déu (Mt 6, 15). Ell ho va posar en pràctica en la Creu, perquè quan demanava al Pare el perdó per als seus perseguidors, podem pensar que ja els havia perdonat en el seu cor, ja que havia entregat la vida per tots els pacadors. El cristià, si vol seguir el seu Mestre sap que si no vol ser jutjat ni condemnat no ha de jutjar ni condemnar, i que si vol ser perdonat ha d’estar sempre disposat al perdó (Lc 6, 37).

En la història de la salvació Déu s’ha mostrat pacient amb el seu poble. També Crist, en el tracte amb els seus deixebles es mostra pacient davant les seues actituds interessades, les seues ambicions i els seus defectes. Eixa paciència és el signe de l’autenticitat del seu amor. Qui no és pacient amb el germà en el fons viu en la superba, perquè no reconeix els seus defectes. Un cor pacient és un cor humil. La paciència amb el germà no sols fa bé a l’altre, sinó que ajuda a qui la viu a créixer en humilitat davant de Déu i evita la temptació del fariseisme.

Que el Senyor ens concedisca la gràcia de tindre un cor misericordiós com el del Pare.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X