LAUDATO SI’ (V) 25-10-2015

La setmana passada ens fixàvem en la primera de les causes de la relació desordenada de l’home amb les altres criatures, que el Papa denuncia en el capítol tercer de l’encíclica Laudato si’ (“el paradigma tecnocràtic dominant”). Avui ens centrem en la segona, que és una comprensió inadequada del “lloc de l’ésser humà i de la seva acció en el món” (nº101).

Sens lloc a dubte, la característica fonamental de la cultura moderna és l’antropocentrisme. Això respon a una veritat: l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, participa en certa mesura del poder de Déu sobre la resta de les criatures (Gn 4,27-28). Ara bé, eixe poder no és absolut, sinó que té uns límits ètics: l’home, en la seua relació amb la natura, ha de respectar la intenció originària de Déu i, per tant, ha de pensar en el bé de tots els qui viuen en aquest moment històric i els qui viuran en el futur. El segon límit ètic es refereix al propi ésser humà: ell és també, per a si mateix, un do de Déu i, per tant, ha de respectar “l’estructura natural i moral de què ha estat dotat” (nº 115).

La falta de respecte a aquests límits, en una cultura en la que qualsevol desig de les persones és considerat un dret, i en la que aquestes acaben donant “prioritat absoluta a les seves conveniències circumstancials” (nº 122), ens condueix a una situació de “desmesura antropocèntrica” (nº 116). Per superar aquest antropocentrisme exagerat el camí no és altre que el que ens assenyala el Papa: “la forma correcta d’interpretar el concepte de l’ésser humà com a “senyor” de l’univers consisteix a entendre’l com a administrador responsable” (nº 116).

De fet, no mesurar les conseqüències de les intervencions de l’home sobre la creació és “un reflex molt visible d’un desinterès per reconèixer el missatge que la natura porta inscrit en les seues estructures” (nº 117). I aquest missatge està també inscrit en la naturalesa humana. La sensibilitat per protegir la creació no és autèntica si exclou d’eixa protecció l’ésser humà. “Quan no es reconeix en la realitat mateixa el valor d’un pobre, d’un embrió humà, d’una persona amb discapacitat…, difícilment s’escoltaran els crits de la mateixa natura” (nº 117). Com aplicació d’aquest principi, el Papa ens recorda que “no és compatible la defensa de la natura amb la justificació de l’avortament” (nº 120).

Davant d’aquesta situació cultural, a l’encíclica es remarca la convicció de que “no hi haurà una nova relació amb la natura sense un nou ésser humà. No hi ha ecologia sense una adequada antropologia” (nº 118). Eixa antropologia no sols exigeix el respecte a la persona considerada aïlladament, sinó una relació entre les persones caracteritzada per la justícia, una societat en la que uns no s’aprofiten dels altres i en la que ningú siga tractat “com a mer objecte” (nº 123). Aquesta justícia ha d’abastar totes les dimensions de la vida social, però especialment l’àmbit del treball i de les relacions laborals: aquí és on s’uneixen la justa relació entre les persones i amb la natura, i aquest és el lloc privilegiat per a la construcció d’un món més humà.

No defallim en l’esforç per edificar aquest món més just.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa