LAUDATO SI’ (III) 20-09-2015

En la encíclica Laudato si’, el Papa Francesc vol entrar en diàleg amb el món i aportar la llum de la fe per afrontar junts una qüestió de la qual pot dependir el futur del nostre planeta. L’aportació de l’Església en els temes relacionats amb la doctrina social no té un caràcter tècnic o polític, sinó que és una reflexió ètica nascuda de la fe i inspirada en ella, perquè “les conviccions de la fe ofereixen als cristians grans motivacions per a la cura de la natura i dels germans i germanes més fràgils” (nº 64).

En la base de la mirada cristiana sobre la natura està la doctrina de la creació. No estem davant d’una hipòtesi superada per la ciència actual sobre com va ser l’origen de l’univers, sinó davant d’un missatge religiós. Per això, el Papa Francesc ha triat un significatiu títol per al capítol segon de la encíclica: “L’Evangeli de la Creació”. Efectivament, la doctrina cristiana de la creació és, en primer lloc, un “evangeli”, una bona notícia, perquè ens parla de la bondat i de l’amor de Déu. Els relats bíblics ens diuen que “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo” (Gn 1,31). D’una manera especial la creació de l’home, a imatge i semblança de Déu, és un acte d’amor: abans de venir a l’existència, cadascú de nosaltres, hem estat pensats i estimats per Déu.

En la doctrina cristiana de la creació es parla del Déu creador, de l’home creat per Ell a imatge i semblança seua, i de la terra, que és la casa de la humanitat. L’ésser humà es realitza com a tal si manté una relació harmònica amb Déu i amb les criatures. Però aquesta harmonia ha estat destruïda pel pecat: quan l’home, pretenent ocupar el lloc de Déu, es nega a obeir-lo, estableix també una relació desordenada amb la naturalesa. Sentint-se amo de la creació, se serveix d’ella d’una manera egoista, l’explota prescindint de qualsevol consideració ètica i acaba destruint-la. La conseqüència d’aquest procés és que la mateixa vida de l’home sobre la terra acaba degradant-se.

L’ “evangeli de la creació” ens ha de dur a “una relació de reciprocitat responsable entre l’ésser humà i la naturalesa” (nº 67). Ens ensenya també el valor peculiar de l’ésser humà. Des d’un punt de vista cristià és inadmissible la ideologia d’aquells que fan grans esforços per protegir les espècies d’animals i no respecten la vida de la humanitat com un valor absolut, o la dels qui lluiten “contra el tràfic d’animals … però resten completament indiferents davant el tràfic de persones” (nº 91).

L’home no és amo de les criatures. Elles són del Senyor (nº 89). La seua missió és conrear la creació i cuidar-la perquè les generacions presents i futures puguen viure dignament en ella. La doctrina de la creació imposa a l’ésser humà un límit ètic en el seu esforç per dominar el món. Quan aquest límit no es respecta per l’egoisme que hi ha al cor de l’home, es trenca també la relació de fraternitat que ha d’existir entre els membres de la humanitat, i es dificulta la realització del projecte d’amor que Déu ha pensat per a tota la creació: portar-la a una plenitud en Crist. Aquest és el sentit que els cristians hem de donar al nostre compromís per cuidar el món i per assolir una societat més justa.

Amb la meua benedicció i afecte,

+ Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa