LAUDATO SI’ (II) 13-09-2015
En l’últim escrit de vida diocesana abans del parèntesi vacacional, vaig presentar les línies mestres de la encíclica Laudato si’ del Papa Francesc i els vaig proposar d’endinsar-se en la lectura d’aquest document del magisteri, tan il·luminador per a la nostra societat i el nostre món. Al llarg d’aquest primer trimestre dedicaré també algunes reflexions setmanals a presentar-los el missatge d’aquesta encíclica.
El primer capítol té un caràcter descriptiu. En ell el Papa vol que caiguem en el compte d’ “el que li està passant a la nostra casa de tots” (nº 17). I ho fa amb una gran humilitat: “sobre moltes qüestions concretes l’Església no té per què proposar una paraula definitiva i entén que ha d’escoltar i promoure el debat honest entre els científics, respectant la diversitat d’opinions. Però n’hi ha prou de mirar la realitat amb sinceritat per a veure que hi ha una gran deterioració de la nostra casa de tots” (nº 61). Els fenòmens que es descriuen, i que d’alguna manera es denuncien en aquest capítol, responen a la percepció comuna del que està vivint el nostre planeta i que pot comprometre el futur de la humanitat. Els fets que el Papa esmenta estan constantment en els mitjans de comunicació social i en moltes de les nostres converses: la contaminació atmosfèrica i la produïda pels residus tòxics; l’escalfament progressiu i cada vegada més accelerat del planeta; la qüestió de l’aigua com a bé comú i la sobreexplotació dels recursos aqüífers; la pèrdua de la biodiversitat, amb el que això suposa d’empobriment del planeta; el deteriorament de la qualitat de vida d’amplis sectors de la població del nostre món, per la insalubritat de les ciutats i la contaminació a la qual estan exposades moltes persones, etc…
El Papa ens convida a caure en el compte que els efectes que aquestes pràctiques tenen sobre els éssers humans no afecten a tots per igual: “la deterioració de l’ambient i la de la societat afecten d’una manera especial als més febles del planeta” (nº 48). Per això, la preocupació per les qüestions ecològiques no pot respondre únicament al desig de preservar la qualitat de vida dels països desenvolupats, sinó que té a veure amb la dignitat de les persones més pobres. El Papa denuncia el fet que “(els exclosos) són presents en els debats polítics i econòmics internacionals, però sovint sembla que els seus problemes es plantegen com un apèndix… De fet, a l’hora de l’actuació concreta, queden sovint en el darrer lloc” (nº 49). Hi ha també certes mesures que des dels països desenvolupats es volen imposar als països pobres per “solucionar” els seus problemes de subdesenvolupament, com ara programes de control de la natalitat o de “salut reproductiva” que es denuncien en la encíclica: “culpar a l’augment de la població i no al consumisme extrem i selectiu d’alguns, és una manera de no afrontar els problemes” (nº 50).
Estem davant d’una situació preocupant: “Mai no hem maltractat i ferit la nostra casa de tots com en els darrers dos segles” (nº 53). I paradoxalment: “crida l’atenció la feblesa de la reacció política internacional” (nº 54).
L’Encíclica no pretén oferir solucions tècniques als problemes que té plantejats el nostre món, simplement vol ser una veu per convidar-nos a actuar amb la responsabilitat que l’actual situació exigeix.
Amb la meua benedicció i afecte,
+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa
