L’AMOR A DÉU ÉS BÀSIC I PRIORITARI 02-07-2023

 Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi: aquesta contundent afirmació de Jesús cal entendre-la bé per evitar l’errònia impressió de què Jesús està menyspreant l’amor a la família. Tot al contrari!

Jesús no presenta cap contraposició disjuntiva entre l’amor a Ell i l’amor a la família sinó que, reconeixent l’amor als pares i fills com un valor altíssim, diu que l’amor a Déu ha de ser encara més gran.

La precedència radical de l‘amor al Senyor s’expressa amb un paral·lelisme comparatiu de superioritat que es recolza en l’alta valoració de l’amor familiar. Només quan l’amor als pares i fills és reconegut i viscut en grau alt, l’exigència d’estimar Déu encara més esdevé criteri noble perquè, en comptes de perjudicar l’amor familiar, el potencia, l’exigeix i l’afavoreix.

De fet l’exigència arrela en la mateixa professió de fe expressada en la pregària de l’“ESCOLTA, Israel” dins la 2ª al·locució exhortativa de Moisès i que el jueu pietós resa cada dia a les hores de la pregària: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces (Dt 6,4s).

Les condicions que han d’adornar l’amor al Senyor Déu evidencien que no es pot tractar d’un amor qualsevol. El precepte de l’amor al Senyor Déu amb aquesta preeminència té el seu fonament en la unicitat del Senyor Déu: si només Ell és Déu de debò, ningú més pot merèixer un amor com el que Ell mereix de nosaltres.

Aquest amor excels a Déu no es excloent envers altres realitats dignes de ser també estimades sinó que, per ser un amor fontal, reclama l’obediència als seus preceptes. Als qui m’estimen i guarden els meus preceptes, Jo el Senyor mantinc el meu amor durant un miler de generacions (Ex 20,6).

La nostra condició de cristians té el seu origen en el Baptisme. L’epistolari paulí atribueix els mateixos efectes salvífics a la fe que al baptisme perquè Pau no coneix una fe cristiana sense baptisme ni un baptisme sense fe.

Així presenta l’eficàcia salvífica de la mort i resurrecció de Crist que s’activa pel sagrament del Baptisme a favor del qui s’adhereix amb fe a Crist i al seu Evangeli: Pel baptisme hem estat sepultats amb Crist en la seva mort perquè també nosaltres emprenguem una nova vida.

Una vida nova que es manifesta en l’estil de vida: Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Prendre la creu és símbol d’assumir el camí concret de la vida de cadascú amb les seves exigències com a termòmetre de la fidelitat a Crist.

Res no ens pot servir de pretext per a justificar la infidelitat a Déu. Qui fa de l’amor als pares o als fills una excusa per allunyar-se dels camins de Déu no només s’està apartant de l’amor a Déu sinó que arrisca l’autèntic amor a la família.

L’egoisme del qui vol guardar la vida en poder seu és l’antítesi de la proposta evangèlica que sant Pau expressa modèlicament: Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu que em va estimar fins a entregar-se Ell mateix per mi (Ga 2,20). Aquesta és la nostra més veritable identitat consistent a buidar-nos de valors falsos o efímers per a omplir-nos més dels valors superiors i permanents que tenen en Crist la seva plenitud.

Per això promet Jesús que els qui per causa seva l’hauran perduda als ulls del món, la retrobaran amb recompensa de cent vegades més en el temps present i de vida eterna en el món futur (Lc 18,30).

 José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà

Escoltar:

Descarregar: