LA VIDA CONSAGRADA, PRESÈNCIA DE L’AMOR DE DÉU 27-01-2019

El proper dia 2 de febrer, festa de la presentació del Senyor en el temple, se celebra la jornada de la vida consagrada. Ha de ser un dia perquè els cristians agraïm el do que suposa per al Poble de Déu el testimoniatge de tants batejats i batejades que, responent amb generositat a la crida del Senyor, li han lliurat totalment la seua persona i la seua vida i que, per això, són davant el món un signe del Regne. La vida d’especial consagració a Déu, que a l’Església es concreta en una quantitat immensa de carismes, és també un tresor per a la humanitat. No podem imaginar com seria el rostre de l’Església sense la riquesa que li aporten les congregacions i instituts de vida consagrada, però m’atreveixo a dir que sense ells els fruits de santedat i els testimoniatges de caritat no haurien sigut tants.

Enguany el lema ens convida a centrar-nos en l’essencial d’aquest estat de vida cristiana. Quan pensem en la gran quantitat d’instituts de vida consagrada i en l’immens i generós treball que realitzen en àmbits educatius, caritatius, assistencials i missioners; i quan coneixem la presència entregada de tants missioners i missioneres que en fidelitat a la seua consagració han deixat la pàtria i la família per posar-se al servei de l’Evangeli i dels més pobres, ens hauríem d’interrogar sobre el que és veritablement important en el seu testimoniatge. Una mirada superficial ens portaria únicament a pensar en el que fan. En canvi, si ho contemplem amb els ulls de la fe veiem amb més profunditat: les seues obres i la seua vida amaguen una riquesa molt més gran que les seues accions, perquè són una presència viva de l’amor de Déu a tota la humanitat. La grandesa de la seua vocació no està únicament en el que fan, també en com ho fan, en la manera de viure-la, que només pot ser des d’un amor que doni visibilitat a l’amor de Déu.

Per poder viure la vocació d’aquesta manera, els consagrats han de fer del Parenostre, no solament el centre de la seua oració, sinó el programa de tota la seua vida: sentint-se fills de Déu i vivint en unió amb Crist la relació filial amb el Pare, se saben al mateix temps germans de tots els homes; la seua consagració els porta a desitjar abans la glòria de Déu que la pròpia, a cercar abans de res el Regne de Déu i la seua justícia confiats que la resta se’ls donarà de més a més, i a treballar perquè la voluntat de Déu, que no és una altra que tots se salven i arriben al coneixement de la veritat, es faci realitat en la humanitat.

Des de la humilitat de qui sap que, malgrat el seu treball, tot depèn de Déu, els consagrats han de viure un esperit d’oració, posant la seua vida i la dels seus germans a les mans de Déu confiant en la seua acció paternal fins i tot en els aspectes materials; conscients de les pròpies febleses, supliquen el perdó i la misericòrdia de Déu, i això els ajuda a tindre un cor misericordiós com el del Pare; confiats en la providència amorosa de Déu li demanen la seua gràcia per evitar el pecat i créixer constantment en el bé. D’aquesta manera, en la seua vida harmonitzen l’acció i la contemplació.

Que en la nostra diòcesi valorem el testimoniatge de les persones consagrades i preguem perquè siguin fidels a la seua vocació.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa