La soledat en la gent gran: Una epidèmia creixent

Problemes contemporanis de la gent gran

 Seguint les xerrades trimestrals que ens fa Mn. Joan Bajo Llauradó, Consiliari del Moviment Vida Creixent, el dia 21 de febrer, a les 17’30 hores, ens parlà de “La soledat en la gent gran: una epidèmia creixent”, problema que malauradament estan patint-lo actualment algunes persones grans. Com sempre aquestes xerrades van adreçades  als membres de “Vida Creixent”, però també estan obertes a tots els qui estiguin interessats i, de fet així és, perquè hi assisteixen persones dels Esplais de gent gran. El lloc és a la sala de reunions dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Tortosa, on hi són presents el Sr. Francesc Vallespí, regidor de la gent gran i la Sra. Cristina Araujo, treballadora Social. A banda d’aquestes xerrades trimestrals, els membres del moviment cristià de Vida Creixent es reuneixen cada mes a les parròquies respectives i un grup fa la reunió a l’Espai  Patronat.

La soledat en la gent gran afecta  la salut física i mental

Mn. Bajo inicià el tema comentant que la soledat en la gent gran afecta a la salut física i mental. Destacà tres punts: 1) La soledat en el moment present. 2) La soledat com a situació i com a sensació. 3) El sentiment de soledat i la gent gran.

La soledat en el moment present. És un fenomen que genera una preocupació creixent, perquè ha arribat a ser una sensació molt freqüent. És una experiència emocional i social que es caracteritza per la sensació d’aïllament i falta de contacte significatiu amb els altres. La soledat pot esdevenir en una experiència dolorosa i angoixant, però també pot ser una oportunitat per a la reflexió, l’autoconeixement i el creixement personal. Però també es pot equilibrar la sensació d’estar sol amb la importància de mantenir connexions. La soledat no desitjada és quan la distància entre les relacions socials que desitgem tenir i les que tenim és molt ampla i persistent, àdhuc arribant a produir dolor, por, angoixa i tristesa. Quan la persona gran viu sola per decisió pròpia o per obligació, pot entrar en l’aïllament que és quan sent o  pensa que no té cap contacte amb altres persones.

La soledat com a situació i com a sensació.1) La soledat situacional és fruit d’una escassetat i pobresa relacional. A mesura que la persona es fa gran és normal que la seua situació canviï. Es van perdent habilitats, no es pot fer el que feies, vas perdent relacions de família o d’amistats. Però has de procurar que en lo possible això no et faci quedar a casa, sinó que busques noves relacions, malgrat que no depèn del nombre, sinó dels aspectes qualitatius que es perceben: afinitat, entesa, confiança per parlar, etc. Perquè aquesta situació la vagis superant és important no perdre l’ànim, sinó veure-ho com una conseqüència de tenir una vida llarga i intentar que encara sigue fructífera. 2) La soledat com a sensació és una insatisfacció respecte les relacions amb els altres. Així com si agafem la soledat com situació normal de vida, aquesta soledat es por portar molt be, hi ha persones que ho viuen com una sensació que les aclapara. S’ angoixen i no saben o no poden superar-ho. Això fa que la seua vida perdi pau i  cada  vegada se van aïllant més i se senten més soles.

El sentiment de soledat en la gent gran. La soledat no es veu, se sent. Cal descobrir com es pot fer visible allà on és invisible.  A Espanya gairebé tres milions de persones viuen en soledat. Es va fer un informe després de la pandèmia sobre, què entenen les persones grans per soledat? Va donar els següents resultats: Sentiment de buidor i tristesa: 48’8% ; perdre les persones estimades: 42’3% ; no tenir ningú per acudir: 28’5% ; no tenir família o tenir-la lluny: 26’8% ; no sentir-se útil per ningú: 17’3% ; no tenir cap motiu per viure: 8’8% ; no tenir cap grup estable d’amics: 4’7% ; altres sentiments: 3’7% . També el resultat de l’estudi va donar que les dones pateixen més soledat no desitjada que els homes; les dones el 14’8% i els homes el 12’1%. La soledat es pot identificar pel desgast, la pèrdua de salut, les pèrdues de relació, etc. Encara que de vegades no influeix l’edat, però sí que la persona gran té més limitacions per a lluitar contra la soledat a causa dels problemes de mobilitat, edat molt avançada, dependència, desànim, etc.

Dos reptes per actuar en la soledat de la persona gran

1) Entendre la profunditat i la variabilitat de la persona gran. 2) Evitar l’estigma entorn d’aquestes persones

  1. Entendre la profunditat i la variabilitat de la soledat de la persona gran: 1) Ajuda molt entendre la subjectivitat, ja que implica posar les persones grans en el centre de cada iniciativa per escoltar-les i acompanyar-les. 2) Com no totes les relacions són iguals, caldria atendre la seua qualitat. 3) És una gran ajuda el treball amb persones voluntàries, ja que els vincles establerts des de la gratuïtat afavoreix l’encontre des de la llibertat i la voluntat d’ambdues parts. D’aquí la importància de la participació ciutadana.
  2. Evitar l’estigma entorn d’aquestes persones: 1) Malgrat que es parla molt de la soledat no desitjada, pot ser també una elecció personal. 2) La por a ser jutjat negativament dificulta que les persones grans expressen les veritables necessitats i demanen ajuda contra la soledat. 3) Tenir present l’estigma que genera la soledat, ens pot ajudar a entendre i poder millorar la situació d’aquestes persones.

A mesura de conclusió

  1. Comprendre la soledat de les persones grans i actuar contra ella, ens ajuda a aconseguir una societat més justa i inclusiva.
  2. Ajuda també a vincular-se en una societat millor i més justa independentment de l’edat que es tingue, ja que tots necessitem sentir-nos estimats i acompanyats i tots desitgem arribar a envellir.

Com diu el Papa Francesc: “La gent gran és fruit de saviesa i nexe intergeneracional”.

Maria Joana Querol Beltrán
Vicecoordinadora de Vida Creixent de la diòcesi de Tortosa