LA SALVACIÓ VE DE DÉU 02-12-2018

Durant aquests dies l’ambient que es percep als carrers dels nostres pobles ens parla de la proximitat del Nadal. La publicitat porta a molts a pensar que per a celebrar bé aquestes festes és necessari preparar moltes coses. En canvi, la litúrgia de l’Església durant el temps d’Advent, el primer diumenge del qual celebrem avui, ens convida a esperar santament la vinguda del Senyor al nostre món. Aquest fet ens indica la situació paradoxal a la qual ens ha conduït el context cultural, social i espiritual que estem vivint pel que fa a la celebració del Nadal: quan més diluït queda el seu sentit autèntic, per la publicitat que ens arrossega a viure’l envoltats pel consumisme, amb més força se sent la necessitat d’una celebració més autèntica del naixement de Crist.

Durant els diumenges del temps de l’Advent escoltem un primer anunci: El Senyor ve al nostre món. Sabem que el Fill de Déu va nàixer a Betlem i ens disposem a la seua vinguda amb la mateixa esperança de salvació dels profetes i els justos del poble d’Israel, i amb el desig d’acollir-lo en la veritat de la nostra vida. Un cristià sap que, encara que Crist nasqués mil vegades a Betlem, de res li serviria si no nasqués en el seu cor. Per això, si volem recuperar el sentit profund d’aquesta celebració, lo primer que us convido a pensar és que el veritablement important no és preparar moltes coses, sinó disposar-nos nosaltres mateixos a acollir al Senyor. L’obsessió per les coses pot portar-nos a perdre de vista allò que és essencial en el Nadal.

Hi ha un segon aspecte del missatge de l’Advent: el Senyor ve a salvar-nos. A molts dels nostres contemporanis aquest anunci segurament no els dirà gran cosa. L’home d’avui se sent tan segur de si mateix que té la temptació de pensar que no necessita ser salvat per ningú. Estem davant un món orgullós del que té; del que pot aconseguir amb la ciència i la tècnica en el domini de la creació; de les metes que pot assolir; del que és capaç de fer. Això porta a molts a creure tant en ells mateixos que arriben a pensar que no necessiten creure en Déu. No obstant això, any rere any, l’Església ens anuncia: El Senyor ve a salvar-nos. I amb aquest anunci ens està recordant que l’home no pot salvar-se a si mateix i ens convida a no caure en la supèrbia de pensar que no necessitem a Déu.

Aquests anuncis ens porten a la pregunta que cadascú de nosaltres ens hem de fer durant l’Advent: Quina és l’esperança de la meua vida? On espero trobar la felicitat del cor? Les persones tendim a cercar la felicitat en coses que mai podran omplir el desig profund de salvació que hi ha en nosaltres. Segurament tots haurem experimentat alguna vegada que, quan ja hem aconseguit el que desitjàvem, descobrim que en nosaltres comencen a aflorar nous desitjos, i és que les coses mai podran saciar la fam de felicitat que hi ha en el cor de l’home. En Advent, l’Església ens ensenya que només en l’obertura al Xiquet de Betlem trobem el camí de la vertadera Vida, perquè únicament si ens fem petits, pobres i humils com Ell, arribarem a la vertadera pau del cor.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa