LA MEUA ÀNIMA MAGNIFICA EL SENYOR (Lc 1, 46) 28-05-2017

El mes de maig, que en la tradició catòlica està especialment dedicat a la Mare de Déu, conclou amb la festa de la Visitació de Maria a la seua cosina Elisabet. Estem davant del segon esdeveniment de la vida de Maria que ens narren els evangelis. Continuant amb les meditacions sobre els misteris de la seua vida, que vam iniciar fa dos setmanes i que estaran presents durant la celebració de l’any jubilar marià que el Papa ha concedit a la nostra diòcesi, us invito a reflexionar sobre alguns detalls d’aquest esdeveniment.

L’evangelista Sant Lluc ens diu que durant el diàleg que l’àngel Gabriel va mantindre amb Maria en el moment de l’anunciació, li va comunicar que Elisabet havia concebut un fill. La seua reacció davant d’aquest anunci va ser alçar-se i posar-se en camí “de pressa” (Lc 1, 39) per anar a trobar-se amb la seua cosina. Maria va reaccionar com després ho farien els pastors en escoltar la notícia del naixement de Jesús: també ells “hi anaren de pressa” (Lc 2, 16) a Betlem a veure el que havia succeït. Tant Maria com els pastors, diríem en el nostre llenguatge, no s’ho van pensar dues vegades. I és que, per a qui viu sota el signe de la gràcia, les coses de Déu no admeten demora. La ràpida reacció de Maria és model de com hauríem de reaccionar els creients en relació amb els assumptes que tenen a veure amb Déu. Si va anar sense pensar-s’ho és perquè per a Ella el primer i el més important era prestar atenció a les coses de Déu.

La trobada amb Elisabet és també model de diàleg entre dos persones que, a l’estar plenes de l’Esperit Sant (Lc 1, 35. 41), viuen en l’àmbit de la gràcia de Déu: comparteixen el goig de la fe i no rivalitzen entre elles, com sovint fem les persones, per veure quina de les dos era més important. La gràcia desperta en elles un sentiment d’humilitat. Elisabet saluda Maria anomenant-la “Beneïda entre totes les dones” (Lc 1, 43) i confessa que la seua presència i la del fill que porta en les entranyes és una gràcia immerescuda per a ella: “Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?” (Lc 1, 42). Maria, per la seua banda, no es lloa a ella mateixa, ni proclama la seua grandesa: la que s’havia confessat esclava del Senyor, en presència de la seua cosina expressa l’alegria perquè Déu “ha mirat la petitesa de la seua serventa” (Lc 1, 48). L’auto-engrandiment personal és totalment contrari a la gràcia de Déu.

L’escena conclou amb el magníficat. Maria, que habitualment roman en el silenci, en aquest moment obri el seu cor a Déu i ens deixa entreveure també a nosaltres els sentiments que suscita en Ella l’Esperit Sant: lloança a Déu; alegria en el Senyor; humilitat; proclamació de la santedat, la misericòrdia i la fidelitat de Déu no sols amb Ella, sinó amb el seu poble, amb els humils de la terra, amb els darrers del nostre món i, en definitiva, amb aquells que tot ho esperen de Déu el seu salvador. Maria no pensa únicament en Ella i en la seua cosina: ens anuncia que el que el Senyor ha fet en elles és el que vol fer en tots i cadascun dels seus fills.

Que en aquest any jubilar la Mare de Déu ens concedeixi el do de l’alegria de la fe.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa