LA LLIBERTAT CRISTIANA (IV): LA MISSIÓ DE L’ESTAT 29-05-2022

La llibertat humana no té un caràcter absolut. L’ésser humà és social per naturalesa, per la qual cosa en les seues decisions no pot oblidar que forma part de la família humana. La nostra actuació està condicionada per la nostra pertinença a la societat i per les exigències que deriven de la relació amb els altres. Així, per exemple, no es pot danyar l’altre per a aconseguir un objectiu en la vida o per a defensar els propis interessos; s’ha d’actuar amb caritat respectant el proïsme i la seua consciència, etc. Quan aquests principis bàsics que ordenen la relació entre les persones no s’observen, la convivència queda greument danyada. Per a regular les relacions entre els membres de la societat i, d’aquesta manera, promoure el bé comú, són necessàries les estructures polítiques. Sense una organització de la convivència aquest no es pot assolir.

El fonament del bé comú és el respecte als drets de les persones. L’estat té l’obligació de garantir-los. No obstant això, el canvi en la idea del que són els drets humans que estem vivint en la cultura actual, condueix a què els cristians ens trobem sovint davant conflictes de consciència entre el dret a actuar segons les nostres conviccions religioses i morals i els nous “drets” que les autoritats reconeixen i promouen. En el seu origen, els drets humans eren expressió d’uns límits ètics que l’estat ha de respectar en la seua relació amb les persones (per exemple: l’estat no pot recórrer a la tortura; o no pot justificar l’eliminació d’un ésser humà innocent); també indiquen camins per a la consecució d’una societat més justa (podem parlar així del dret a un treball o a un habitatge dignes, o del dret a una assistència sanitària, etc.).

Actualment es parla del “dret” a l’avortament o a l’eutanàsia. Els desitjos subjectius adquireixen d’aquesta manera una consideració de “drets” que l’estat ha de posar a l’abast de tots. A més, com l’estat es considera “garant” d’aquests, promou la ideologia que els sustenta servint-se de tots els mitjans que el poder posa a la seua disposició i, promulga lleis que tenen un caràcter coercitiu perquè les persones i les institucions actuen segons aquests principis. D’aquesta manera, acaba convertint-se en una instància que pretén envair la vida de les persones en tots els àmbits i modelar la seua consciència moral.

Un cristià que vulga actuar d’acord amb els seus principis morals ha de ser conscient que no pot col·laborar directament en la realització d’una acció que siga contrària a les exigències de l’ordre moral, als drets fonamentals de les persones o als ensenyaments de l’Evangeli (ni material ni intencionalment, aprovant-la, per exemple); i que ha d’anteposar el dictat de la seua consciència a allò que està ordenat o permès per la llei. I és aquí on poden aparèixer els conflictes de consciència.

Davant aquesta situació, la Doctrina de l’Església ensenya que la llibertat religiosa i de consciència dels ciutadans és un bé que els poders han de salvaguardar sempre que no es pose en perill la vida o la dignitat de les persones; que les autoritats han de mantindre una neutralitat tant en les qüestions religioses com en les opcions morals que es debaten en la societat; que no han de servir-se dels mitjans públics (que són de tots) per a difondre una determinada concepció de l’ésser humà o de la vida; i que la seua actuació ha d’estar inspirada en el principi de subsidiarietat, és a dir, que allò que la societat promou per ella mateixa no ho ha de fer l’estat.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Escoltar:

Descarregar:

X