LA LLIBERTAT CRISTIANA (i V): L’OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA 12-06-2022

En una situació cultural, en la qual socialment i legalment es reconeixen l’avortament i l’eutanàsia com a “drets” que han de ser protegits, i s’aproven lleis inspirades en antropologies que absolutitzen la voluntat humana, sovint ens podem trobar davant conflictes entre el que les lleis accepten o promouen i les exigències de la pròpia consciència moral. En aquests casos, el creient està cridat a actuar des de la llibertat que ens ha estat regalada en Crist, sense deixar-se intimidar per les conseqüències que puguen derivar-se de la seua fidelitat al Senyor. En obrar d’aquesta manera, el cristià està donant un autèntic testimoniatge de la fe, que no consisteix a fer patir als altres per la veritat, sinó a estar disposat a patir per ella.

Això implica que moralment no es pot prestar una col·laboració directa a aquelles accions que tinguen com a objectiu l’eliminació d’una vida humana ni en el seu començament ni en la seua fi. En cas que es demane una acció que, sense tindre com a propòsit immediat o conseqüència pròxima l’eliminació de la vida humana, puga indirectament possibilitar-la, ha d’evitar-se en la mesura que siga possible. Quan això no ho és, ha de quedar clara l’absoluta oposició personal a aquestes pràctiques. No es tracta únicament de col·laboració material. A un cristià tampoc li és lícit col·laborar intencionalment, aconsellant-les o aprovant-les, encara que s’abstinga de tota col·laboració material. En aquests casos l’objecció de consciència és un deure moral. Les institucions catòliques deuen també oposar-se a que en elles es realitzen aquestes accions i no poden col·laborar perquè aquells que vulguen practicar-les ho puguen fer en centres no catòlics establint, per exemple, convenis amb ells per a derivar els qui ho sol·liciten. És el que es coneix com a objecció de consciència institucional.

Atès que l’estat ha de protegir el dret a la llibertat religiosa, hauria de reconèixer el dret a l’objecció de consciència de les persones i institucions en aquests casos. L’elaboració de registres d’objectors per a dificultar l’exercici d’aquest dret constitueix una amenaça a la llibertat de consciència. En qualsevol cas, allí on legalment es requereixi, els catòlics hem de ser coherents amb les exigències de la nostra fe.

Ens trobem també amb lleis inspirades en ideologies que tot ho fan dependre dels desitjos i de la voluntat humana: la concepció de la pròpia identitat i les normes morals que cadascú determina per a si mateix. Amb la intenció d’evitar actituds d’odi o de menyspreu cap als altres per la seua condició personal, es difonen i es promouen aquestes ideologies en els programes i centres educatius mitjançant lleis que tenen un caràcter coercitiu. El deure dels cristians de respectar la dignitat de qualsevol ésser humà, d’estimar-lo com un germà i de recolzar-lo en qualsevol circumstància de la vida, no implica l’assumpció de principis contraris a la visió cristiana de l’home. Els catòlics, començant pels pares, tenim el dret i el deure d’oposar-nos a aquestes ideologies i d’intentar que no es difonguen en els centres educatius, especialment en aquells que tenen una identitat cristiana.

Prendre les decisions per a complir aquests deures morals requereix sovint el do de fortalesa. Qui no es deixa vèncer per la por arriba a descobrir la vertadera llibertat que únicament es troba en Crist.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Escoltar:

Descarregar:

X