LA INDULGÈNCIA JUBILAR (I) 01-05-2016

La celebració d’un jubileu extraordinari com el d’aquest Any de la Misericòrdia és una invitació a deixar-nos reconciliar amb Déu rebent plenament la seua gràcia. En la doctrina catòlica i en la tradició dels anys sants, aquesta gràcia extraordinària ha rebut el nom d’”indulgència plenària”. El Papa, sense emprar aquesta expressió, al·ludeix a ella en el n. 22 de la butlla Misericordiae vultus: “El Jubileu comporta també la referència a la indulgència. En l’Any Sant de la Misericòrdia ella adquireix una rellevància particular. El perdó de Déu pels nostres pecats no coneix límits… La misericòrdia de Déu es transforma en indulgència del Pare que a través de l’Esposa de Crist arriba al pecador perdonat i l’allibera de tot residu, conseqüència del pecat, habilitant-lo a obrar amb caritat, a créixer en l’amor més que no pas a recaure en el pecat”. Per ajudar-vos a una vivència més plena d’aquest Jubileu, explicaré el sentit d’aquesta doctrina i pràctica de l’Església, que per a molts resulta difícil de comprendre.

Partiré de dues situacions que hem viscut alguna vegada en la nostra vida. Quan volem reconstruir una amistat trencada hem de tenir la humilitat de demanar perdó a l’amic ofès. És necessari també que la persona ofesa ens perdone. Això, essent lo fonamental, no ho és tot: hi ha que curar les ferides que la ruptura ha provocat en la relació entre les persones. Tornar a una vivència plena d’amistat exigeix demanar perdó, ser perdonat i purificar el cor perquè la relació es refaça en la seua totalitat.

Fixem-nos en una segona experiència: l’esforç per curar les ferides i refer l’amistat trencada tendeix a reparar el dany causat. Si la persona ofesa veu  sinceritat al demanar el perdó i en la manifestació de dolor i pena pel mal provocat, no exigirà una reparació que compense totalment el dany causat. Al comprovar la veritat del penediment i l’esforç per reparar el mal, pot dir: “Prou! No cal que et preocupes més. Està superat!”. La persona ofesa no ha exigit una reparació que compense plenament el dany causat. Ha tingut “indulgència” amb l’ofensor.

Ara traslladem  aquestes experiències a la nostra relació amb Déu. El pecat implica una ruptura de l’amistat amb Ell. La conversió exigeix demanar-li perdó i fer l’esforç de refer totalment la relació trencada, guarint les ferides que el pecat ha deixat i que impedeixen una vivència plena de l’amistat amb Déu. La conversió no consisteix únicament en demanar perdó, sinó que tendeix a una reconciliació plena i vertadera. Amb signes i gestos podem manifestar-li el nostre amor i mostrar-li la sinceritat del nostre penediment i del desig d’una reconciliació total, tornant a la situació d’abans de pecar. Per això la celebració sincera del sagrament de la Penitència, en el que supliquem el perdó, va acompanyada de certes pràctiques penitencials, amb les quals li manifestem a Déu el nostre amor sincer. Déu, quan veu la sinceritat del nostre penediment i l’esforç de conversió, pot dir: “Prou! No cal que et preocupes més. Està superat!”. És “indulgent” amb nosaltres.

Aquesta primera reflexió ens ha d’ajudar a viure els signes jubilars amb una perspectiva correcta: quan entrem per la Porta de la Misericòrdia, no anem a “guanyar” sinó a “rebre” la indulgència.

Que el Senyor ens beneeixi amb la seua gràcia.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X