L’ESGLÉSIA, SERVIDORA DELS POBRES (i VII) 12-07-2015

Si el cristià ha d’estar convençut de la força transformadora de l’Evangeli, també és cert que la caritat i l’acció social dels cristians són evangelitzadores, perquè obrin camins a l’Evangeli en el nostre món, ja que són expressió concreta de l’amor de Déu a tot ésser humà: “el llenguatge que millor evangelitza és el de l’amor” (núm. 41). Aquest amor ha de fer-se visible en el testimoni de la vida dels cristians, en l’acompanyament a les persones que viuen en dificultat, en el recte exercici de la funció pública i en una caritat profètica, perquè no podem resignar-nos a considerar normal allò que és immoral.

El compromís social dels cristians exigeix una primera assistència per a pal·liar les necessitats més urgents que tenen les persones que més estan patint les conseqüències de la crisi. Però no pot reduir-se a açò: cal lluitar per eliminar les causes estructurals que provoquen tantes situacions de pobresa en el nostre món. Per això, cal fomentar la creació d’ocupació, lluitar perquè les administracions públiques i les forces socials assumisquen un pacte de tota la societat contra la pobresa, educar perquè les persones orientem la nostra vida cap a actituds més austeres i models de consum més sostenibles, i cultivar la formació de la consciència sociopolítica dels cristians.

En una situació com la que estem vivint, no podem oblidar el gran paper que exerceix la família per minorar les conseqüències de la crisi en tantes persones. Les polítiques que tendeixen a reforçar la institució familiar són beneficioses per a la societat. Hem de valorar la vida i la família com a béns socials fonamentals i superar aquesta cultura de la mort i de la desintegració familiar que s’ha instal·lat entre nosaltres. L’opció per la vida i la família no és una qüestió merament privada de cada individu, sinó que té repercussions en el bé de la societat i en l’autèntica felicitat de les persones.

Davant d’un model econòmic que persegueix el benefici com a únic objectiu i justifica qualsevol camí per a aconseguir-lo, cal treballar per un sistema que no justifique l’exclusió dels més pobres, que no es desinteresse pels qui menys tenen i que promoga la reducció de les desigualtats amb un repartiment més just dels recursos, procurant l’accés de tots als béns que possibiliten una vida digna. Si oblidem aquests objectius en l’activitat econòmica, caiem en una globalització de la indiferència.

Possiblement, a molts els pareixerà que aquestes indicacions o suggeriments que trobem en la instrucció pastoral L’Església, servidora dels pobres, són utòpiques o poc realistes. El testimoni dels cristians en un món tan interessat com el nostre consisteix en no oblidar la utopia, perquè en eixe cas cauríem en el fatalisme dels qui pensen que les coses no poden ser d’una altra manera.

L’Església està compromesa en el servei als més pobres. Amb aquest document, els bisbes volem exhortar a tots els cristians a què no es deixen vèncer pel desànim davant de tantes necessitats i que a tots vos anime la utopia d’un món que arribe a ser un signe clar del Regne de Déu.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X