JORNADA PER LA VIDA 22-03-2015

El proper 25 de març, solemnitat de l’Encarnació del Senyor, celebrem la jornada per la vida. Vivim immersos en un ambient ple de contradiccions en el que al tema de la vida humana es refereix. D’una banda es defensen “drets” d’animals, es vol inculcar un sentit de respecte a la naturalesa o es proclama de paraula que cal estar al costat dels més indefensos i pobres. Per una altra s’estén cada vegada més una mentalitat i una actitud egoista pel que fa a la valoració de la vida humana: molts veuen al ser humà no nascut, a la persona anciana o que pateix una malaltia incurable com una amenaça, un perill o, simplement, com una “molèstia”. Per a aquests casos es promouen lleis que cada vegada fan més fàcil l’eliminació de l’ésser humà i que es justifiquen amb l’argument, ple d’hipocresia, de que una vida que no tingui “qualitat” no val la pena ser viscuda. Aquestes lleis provoquen una extensió cada vegada major de la “cultura de la mort”. Per això, quan es volen modificar, ningú s’atreveix i ens quedem amb retocs “estètics”, que no van a l’essencial del problema i amb els quals els cristians no podem estar d’acord.

El lema d’enguany és “Hi ha molta vida en cada vida”. És una crida a què els cristians anem al cor d’eixes persones que, per a la nostra cultura materialista, viuen una vida que aparentment no val la pena ser viscuda. La persona no és únicament “matèria”. Tot ésser humà és fruit de l’amor de Déu, té un cor, necessita viure amb la certesa que en el seu patiment és estimada, no sols per Déu, sinó pels qui estan al seu costat. Tot ésser humà necessita viure en la certesa que la societat on viu el defensarà amb lleis justes. I pel que fa a la protecció de la vida humana únicament són justes aquelles lleis inspirades en el principi que la vida humana, quan més dèbil i indefensa és, més ha de ser protegida.

En una visita pastoral vaig tindre ocasió d’anar a la casa d’un jove, que llavors tenia uns 30 anys i que després em vaig assabentar que havia mort. Tenia una paràlisi cerebral profunda. Sa mare, que vivia dedicada totalment a cuidar-lo, em va confessar que aquest fill s’havia convertit en un vincle d’unió entre els seus altres quatre germans. Un malalt, que no articulava una paraula intel·ligible i la vida del qual aparentment no servia per a res, havia aconseguit que la unió en la seua família fora més forta i més intensa. En eixa vida hi havia molta més vida que la que es veia a simple vista.

La fe ens invita a aprofundir encara un poc més: en cada xiquet no nascut, en cada malalt o ancià que viu una vida que aparentment no val la pena viure, hi ha un fill de Déu i un germà de Crist. El Fill de Déu, que en la seua Encarnación es va fer germà de tots els homes, s’ha unit més estretament als xicotets i als pobres, a qui pateixen i als indefensos, i ha carregat sobre les seues esquenes tot el seu patiment. Per això, el cristià està cridat a veure en ells al mateix Crist que sofreix. En la seua vida hi ha molta més vida de la que el nostre món és capaç de veure: està la vida divina dels fills de Déu que Crist, en la seua Encarnació, ha vingut a sembrar en el nostre món.

Que Déu ens concedisca els ulls de la fe per a comprendre aquesta veritat.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa