JORNADA MUNDIAL DELS POBRES 13-11-2022

La Jornada Mundial dels Pobres és una sana i santa provocació per ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre estil de vida i sobre tantes pobreses com hi ha al nostre món. Fa uns mesos semblava que sortíem ja de la pandèmia i començàvem a entreveure la llum que ens permetria tornar a reprendre el camí del benestar. Llavors  aparegué la catàstrofe de la guerra a Ucraïna. Es repeteixen escenes de tràgica memòria, afegint-se a altres guerres sovint amagades però molt vives. Quants pobres genera la insensatesa de la guerra! En aquest context tant contradictori s’emmarca la VI Jornada Mundial dels Pobres amb la invitació a tenir la mirada fixa en Jesús (He 3,1) el qual essent ric, es va fer pobre per nosaltres per enriquir-nos amb la seva pobresa (2Co 8,9).

Pau, al cap de tres anys de la seva conversió va pujar a Jerusalem per conèixer Cefes (Ga 1,18); més endavant, passats catorze anys, va tornar a pujar a Jerusalem perquè no volia córrer o haver corregut en va (Ga 2,2). Llavors els dirigents de l’Església-mare de Jerusalem només li van demanar que es recordessin dels seus pobres (Ga 2,10) perquè la Comunitat de Jerusalem es trobava en greus dificultats per la fam que afectava tot el país. L’Apòstol es llençà a promoure amb ardor una col·lecta de solidaritat amb instruccions concretes com les que dona a la Comunitat de Corint: pel que fa a la col·lecta a favor del poble sant que hi ha Jerusalem, cada primer dia de la setmana -el diumenge- que cadascú posi a part el que hagi pogut estalviar (1Co 16,1). Així el testimoniatge més antic (any 55 d.C.) de la praxi eucaristia ho és també de la praxi de caritat.

A la Comunitat de Corint, després de l’entusiasme inicial, el compromís de solidaritat començà a minvar i la iniciativa proposada per l’Apòstol perdia força. Llavors Pau torna a escriure’ls urgint-los: Convé que dugueu a terme la col·lecta ja que l’any passat vau ser els primers a proposar-la i a començar-la. Ara, doncs, hauríeu d’acabar-la (2Co 8,11).

També entre nosaltres aquests darrers anys la solidaritat ha obert les portes per acollir milions de refugiats de les guerres a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica Central i darrerament a Ucraïna. Moltes famílies han ofert la seva casa per donar espai a altres famílies, i moltes comunitats han rebut amb generositat tantes dones i nens per oferir-los la deguda dignitat de persones.

La solidaritat és precisament això: compartir el poc o molt que tenim amb els qui no tenen res, perquè ningú pateixi. Com més creix el sentit de comunitat i de comunió com a estil de vida, més es desenvolupa la solidaritat. En alguns països les darreres dècades s’ha produït un important augment del benestar per a moltes famílies que han assolit un bon nivell de vida. Aquest patrimoni de seguretat i estabilitat pot ara ser compartit amb els qui s’han vist forçats a abandonar la pròpia llar i país per a sobreviure. Com a membres de la societat civil, mantinguem viva la crida als valors de la llibertat, responsabilitat, germanor i solidaritat. Com a membres de l’Església, trobem sempre en la caritat, la fe i l’esperança, el fonament del nostre ésser i obrar. Amb el realisme que recorda l’Apòstol als cristians de Corint: Al qui té bona voluntat, se li accepta allò que té; poc importa allò que no té.  Ha d’haver igualtat  (2Co 8,12s).

Amb els pobres no hi val la retòrica: cal passar a l’acció i practicar la fe cristiana involucrant-se directament. El diner no pot convertir-se en un absolut, com si fos l’objectiu principal. Ningú pot sentir-se exceptuat de la preocupació pels pobres i per la justícia social  (EG. 201). No som en el món per a sobreviure uns quants, sinó perquè a tothom li sigui possible viure una vida digna i feliç.

José-Luis Arín Roig
Vicari General