JORNADA MUNDIAL DEL MALALT 08-02-2015

El proper dia 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lourdes, celebrem la jornada mundial del malalt, que va ser instituïda pel papa Sant Joan Pau II. Aquesta jornada és una invitació dirigida a tots els membres de la comunitat cristiana a què estiguem a prop d’aquells que passen per la prova del dolor; a les famílies, perquè acompanyen de cor als seus malalts; als professionals de la sanitat, especialment a aquells que se senten cristians, perquè, a més d’exercir amb responsabilitat i competència professional el seu treball, no obliden que estan acompanyant persones que passen per moments difícils i unisquen a la seua competència un cor ple d’humanitat i de proximitat. Per a vosaltres el malalt no ha de ser únicament un pacient, sinó que l’heu de mirar també com un germà.

M’agradaria que aquesta jornada fóra una ocasió perquè en les nostres parròquies es revisara l’atenció pastoral als malalts. No hi ha cap parròquia sense malalts, com tampoc hi ha cap família sense malalts. Molts d’ells són persones que han treballat molt per l’Església i que en aquest moment, al patiment propi de la seua malaltia s’uneix el dolor de no poder participar amb normalitat en la vida eclesial. Hauríem d’intentar que no se sentiren oblidats per l’Església, perquè aquesta sensació acreix el seu patiment. Altres pot ser que no hagin tingut un contacte freqüent amb l’Església, però si senten que els cristians estem a prop d’ells, no dubtem que ho agrairan i confiem en que aquesta proximitat nostra pot acostar-los al Senyor.

En l’atenció pastoral a persones malaltes no podem oblidar el que considero més important: quan estem a prop d’elles, rebem molt més del que donem. Al llarg dels meus anys de ministeri episcopal, sobretot en les visites pastorals, moltes vegades he tornat a casa amb la sensació que alguns malalts m’havien ensenyat més a mi del que jo els haguera pogut ensenyar amb les meues pobres paraules. Mai oblidaré, per exemple, el testimoni d’una anciana, mare de dos religioses que estaven en països de missió, que em va explicar com al llarg de la seua vida havia assumit com a programa de vida cristiana el compliment de les obres de misericòrdia, i em va anar contant moments concrets en què les havia posat per obra. Va ser per a mi un testimoni autèntic d’evangelització. L’Església s’enriqueix amb el testimoni i l’entrega dels seus malalts.

M’agradaria que les famílies cristianes foren en el nostre món, tantes vegades deshumanitzat, autèntics testimonis d’acompanyament als seus malalts. Que els membres sans siguen per a ells com “els ulls del cec i els peus del coix” (Jb 29, 15). La malaltia i la mort d’un membre de la família és un moment dolorós, però si el malalt se sent estimat i acompanyat, el seu sofriment és molt menor, el seu cor s’ompli de pau i la família sent que la malaltia s’ha convertit en una font de gràcia per a tots, perquè l’amor entre ells s’ha vist enfortit.

Rebeu tots, especialment els malalts i les seues famílies, la meua benedicció.

+ Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa.