JORNADA MUNDIAL DEL MALALT 07-02-2021

El dia 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lourdes, l’Església celebra la Jornada mundial del malalt. És un bon moment per recordar i pregar per totes les persones malaltes i per aquells que les cuiden i, d’aquesta manera, manifestar-los la nostra proximitat i afecte. La malaltia és el moment en el qual l’ésser humà experimenta d’una manera radical la pròpia fragilitat, i l’ocasió per a obrir-se a Déu amb la confiança de la fe. Per als familiars és també ocasió per créixer en la vivència de l’amor a qui pateix. Quan la malaltia és afrontada d’aquesta manera es pot arribar a créixer en la fe i en la caritat, que és el que fa progressar a l’Església en santedat. Per això és tan important l’acompanyament pastoral als malalts i a les seues famílies. La malaltia té rostres concrets. Aquesta jornada ens porta a pensar en les persones que hem acompanyat o estem acompanyant en el sofriment, tant en les pròpies famílies com en les comunitats cristianes, i que han sigut per a nosaltres un autèntic testimoniatge de fe. Desitjo que aquesta celebració ens consciencie més en aquest aspecte tan important en la vida de les nostres parròquies i comunitats.

Des de fa un any estem vivint una experiència de fragilitat universal. Segurament tots tenim coneguts que han patit la malaltia provocada pel COVID-19, i fins i tot que han mort. La incertesa, el temor i la consternació que sentim quan passem per la prova del dolor l’estem vivint col·lectivament: és una malaltia desconeguda, que té efectes diferents en cada afectat, difícil de controlar i de predir. Tot això està afectant la vida social i econòmica i les relacions interpersonals i familiars. Que aquesta experiència no ens porte a actituds egoistes, sinó a créixer en la solidaritat mútua, a preocupar-nos per cuidar de la salut de tots i evitar comportaments insolidaris.

La jornada d’enguany ens fa pensar també en els malalts que estan en la fase terminal de la vida i necessiten, més que en cap altre moment, sentir l’afecte i la proximitat dels seus i de la comunitat cristiana. Hem d’evitar que arriben a pensar que són una molèstia o un destorb, o que la seua vida ja no val perquè no és “útil” o no té “qualitat”. La dignitat de la vida humana no depèn ni de la seua utilitat ni de la seua qualitat. La persona té un valor absolut en si mateixa i ha de sentir-se estimada en tot moment. La mesura de l’autenticitat de l’amor cristià és estar més prop dels qui més ho necessiten.

Aquests valors, que han configurat la nostra cultura des de fa segles i han donat lloc a una gran quantitat d’institucions dedicades a cura dels malalts, i que ara estan en perill per l’extensió d’una cultura caracteritzada per un individualisme sense límit ètic que transforma els desitjos en drets i en lleis, són els que han d’encoratjar en tot moment la nostra acció pastoral. Demanem al Senyor que també l’actuació dels legisladors, la primera obligació dels quals és defensar la vida dels més fràgils, garantir les cures necessàries i evitar tot allò que la puga posar en perill, es guiï per aquests principis que són el fonament d’una civilització veritablement humana.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

Escoltar:

Descarregar:

X