No és infreqüent que els Mitjans de comunicació social ens oferisquen notícies relacionades amb el fenomen de la immigració, especialment amb notícies de persones que moren intentant arribar a països que s’han convertit per a ells en un somni o en una esperança d’aconseguir unes condicions de vida digna. Ens sorprenen també les humiliants situacions humanes que aquestes persones han viscut per poder aconseguir el seu objectiu, o les dures condicions econòmiques que han acceptat per poder realitzar un viatge que pensaven que els duria a un lloc paradisíac. I quan aconsegueixen la seua meta es troben amb unes condicions de vida infrahumanes i amb una societat que els mira amb recel i, moltes vegades, amb menyspreu.

El fenomen de les migracions no és fàcil d’afrontar, però precisament per això, és una qüestió a la que els governs de les nacions haurien de prestar una atenció prioritària. Les autoritats tenen l’obligació moral d’estudiar i d’afrontar les causes, de naturalesa econòmica o política, que porten a tants éssers humans a emprendre una aventura en busca d’un lloc on poder viure més dignament o més lliurement. També tenen el deure de coordinar les seues polítiques migratòries superant actituds egoistes, tenint com a objectiu la promoció de la dignitat de les persones i lluitant contra les formes d’esclavitud i el comerç d’éssers humans que generen persones i organitzacions sense escrúpols morals, aprofitant-se de persones que es troben en situacions desesperades.

El lema escollit pel Papa per a enguany és: “Una Església sense fronteres, mare de tots”. Es tracta d’una crida al cor dels cristians, perquè revisem quines són les actituds que tenim cap als immigrants. “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25, 35). El que uneix a un cristià amb un immigrant és més fort que allò que ens fa distints: la llengua, la cultura, els hàbits de vida, el desconeixement mutu, etc… són diferències que poden provocar sospites i distanciaments. Però la comuna dignitat i, sobretot, el veure amb ulls de fe el rostre de Crist en el germà necessitat, ha de despertar en el nostre cor una actitud d’acollida i un desig d’ajudar a tots.

L’Església és el Poble de Déu format per persones de tots els pobles. Cap cristià és estranger en ella i tot ésser humà està invitat a entrar en el seu si. Per això, encara que no tenim mitjans per a solucionar tots els problemes econòmics i humans que moltes vegades estan vivint els qui han vingut d’altres països, sí que haurien de trobar en nosaltres una família que no els desprecia; que vol estar prop del qui sofreix; que vol superar les distàncies humanes i culturals que ens allunyen als uns dels altres; que vol establir vincles de proximitat, de solidaritat i de comunió; una Església que promou de veritat una “cultura de l’encontre”. No podem oblidar que la proximitat humana a les persones és una condició per a l’anunci de l’Evangeli.

Que aquesta jornada serveixi per renovar el compromís de les nostres institucions caritatives per ajudar a tots a trobar condicions de vida dignes i a comprometre’ns en aquelles organitzacions que lluiten per aquest objectiu.

Que el Senyor us beneeixi.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa