JORNADA DE LA VIDA CONTEMPLATIVA 15-06-2014

El diumenge que segueix a la Pentecosta celebrem la solemnitat de la Santíssima Trinitat. En les nostres diòcesis som invitats a recordar i agrair al Senyor el do de la vida contemplativa en l’Església, i a demanar-li que no manquen vocacions que entreguen la seua vida a pregar per les necessitats de l’Església i del nostre món. La vida contemplativa és un tresor en l’Església, de vegades desconegut i sovint incomprès per molts cristians. Però sense aquest carisma l’Església s’empobriria, perquè el testimoni d’aquests consagrats i consagrades ens ajuda a no perdre de vista l’essencial en la vida de tot cristià. El que ells viuen d’una forma radical, estem tots nosaltres cridats a fer-ho vida en totes les possibles vocacions.

 

El testimoni dels contemplatius ens recorda a tots que Déu ha d’ocupar el lloc més important de la nostra vida: ha d’entrar en el nostre cor. Això és important que algú ens ho recorde, perquè vivim en un món i en una cultura que tendeixen a allunyar Déu de l’horitzó vital dels homes. Per a molts dels nostres contemporanis Déu és el gran desconegut, el gran absent. La vocació dels consagrats i consagrades a Déu en la contemplació ens indica la verdadera meta de l’home, allò que ha de ser més important per a tots, que no és altra cosa que trobar-se amb Déu per estimar-lo amb tot el cor, amb tota a l’ànima, amb tot l’ésser. El primer interrogant que ens hem de plantejar és aquest: Quin lloc ocupa Déu en la meua vida? És el gran absent i el gran desconegut? És algú a qui cerco i a qui estimo?

 

Quan es coneixen persones que s’han entregat sincerament al Senyor una de les coses que sorprèn és l’alegria amb què viuen la seua vocació. El testimoni dels contemplatius ens indica on està la font de l’alegria. El nostre món ens porta a pensar que l’alegria es troba quan algú arriba a satisfer els seus desitjos. Però el cor de l’home és insaciable: quan ja tenim allò que desitgem molt prompte apareixen nous desitjos en el nostre cor. Les coses mai ens omplin plenament. Sempre ens sentim insatisfets. Els contemplatius ens recorden allò que Sant Agustí va expressar magníficament en les seues Confessions: “Ens vau fer per a vós i és inquiet el nostre cor fins que no reposi en vós”. (Conf. 1, c.1, n.1). En Déu trobem la font de l’autèntica alegria.

 

Estem immersos en una cultura del soroll. Ens arriben tants missatges que ens resulta impossible trobar pau. En aquest ambient vivim moltes vegades en una contradicció: experimentem que necessitem el silenci, però no sabem viure en ell. La vida contemplativa ens invita a valorar el silenci, però un silenci orant que ens permet escoltar la Paraula de Déu, que és l’única que pot donar-nos la pau al cor.

 

Agraïm al Senyor el testimoni que ens donen aquests germans i germanes nostres i demanem que no falte en la nostra diòcesi la presència de la vida contemplativa.

 

Que l’amor de Déu òmpliga la nostra vida.

 

 + Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa