JOAN PAU II: UN DO DE DÉU A LA SEUA ESGLÉSIA 04-05-2014

Nou anys després de la seua mort, hem viscut la canonització del recordat Papa Joan Pau II. Per a mi personalment és un esdeveniment que m’ompli d’emoció. Em recorda el moment de l’ordenació sacerdotal i la seua crida a viure el nostre ministeri com un camí de santedat, confiats en que l’amor de Jesucrist als que Ell ha elegit per a ser els seus col·laboradors, és més fort que la pròpia debilitat o el pecat.

Però més enllà del significat personal crec que la canonització és una gràcia per a tota l’Església. Tota la vida del Papa Joan Pau II va estar marcada pel signe de la creu i de l’entrega. Els seus anys de seminarista en la clandestinitat, el seu ministeri sacerdotal i episcopal en la seua pàtria, viscuts sota dures condicions degut a la situació política d’un país governat per un règim que pretenia esborrar la fe cristiana de les consciències dels creients, el van dur a entendre la vocació com una entrega sense reserves de la pròpia persona a Déu i a l’Església.

Una mirada a la seua història personal amb ulls de fe ens porta a pensar que el Senyor l’estava preparant per al ministeri de suprem pastor del seu Poble, en un moment en què l’Església i el nostre món necessitaven un Papa que fóra capaç d’anunciar l’Evangeli amb una fortalesa i amb un esperit de fe que l’impulsaren a parlar de Jesucrist (2Cor 4, 13-14), i a presentar-lo com l’únic Salvador del món “ahir, avui i sempre”; un Papa que fes del testimoni personal de vida un autèntic magisteri per als cristians i per als no cristians; un Papa de qui avui podem dir que la veritat de la seua vida va anar per davant de la veritat de les seues paraules; un Papa que va preferir sofrir per la veritat abans que fer sofrir per ella. Al llarg dels seus anys de pontificat, marcats pel sofriment, la infermetat, la persecució i moltes vegades la incomprensió al si de la mateixa Església, vam poder experimentar que, si bé “l’home exterior” s’anava desfent, “l’home interior” s’anava renovant de dia en dia, i que no va defallir mai en la missió (2Cor 4, 16).

El testimoni de la seua fe autèntica, de la seua vida, de la seua entrega, de la seua honestedat personal i del seu treball incansable, va suscitar l’afecte de creients i no creients, de persones de totes les religions, de cristians de totes les confessions i dels qui pertanyem a l’Església Catòlica.

Ja en els primers moments del seu pontificat, el Papa Joan Pau va comprendre que la seua missió consistiria en conduir l’Església al tercer mil·lenni del cristianisme. D’aquí la importància que va concedir a la celebració del Gran Jubileu de l’any 2000.

El moment de la seua defunció va ser un esdeveniment de gràcia per a l’Església. El que vam viure durant aquells dies i hem tornat a viure en la seua canonització ens fa pensar que el poble cristià, que té un autèntic sentit de fe, ha descobert que en la vida i en la mort del nostre estimat Papa Joan Pau II, va bufar el vent de l’Esperit que habita en l’Església, l’anima i la condueix.

Això és el que el seu successor, el Papa Francesc, garantirà a tota l’Església en elevar-lo a l’honor dels altars, proposar-lo com a testimoni de santedat per al nostre món. Això ens ompli d’una immensa alegria.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa