JO SÓC EL CAMÍ DE LA VERITAT PER A LA VIDA 07-05-2023

El capítol 6 del llibre Fets d’Apòstols evoca un canvi profund dins el creixement de l’Església primera: els nous adherits a Jesucrist també són anomenats deixebles, igual com els qui havien seguit el Jesús històric ja des de Galilea i fins a Pentecosta.

Ara veiem deixebles de llengua grega en relació dificultosa amb els deixebles nadius de llengua aramea. L’augment dels membres de la Comunitat, amb tensions internes entre els grups, provoca la necessària intervenció dels Dotze que fonamenten la seva decisió en un criteri d’escala de valors: No estaria bé que nosaltres, els Dotze, deixéssim la predicació de la Paraula de Déu i ens poséssim a distribuir l’ajuda entre els pobres.

La missió d’autoritat dels Dotze és un servei a la unitat de la Comunitat.

Tots escolten la veu autoritzada dels Dotze que s’ocuparan de la pregària i del Ministeri de la Paraula; i tots són convocats a buscar entre ells mateixos uns candidats aptes pel nou servei eclesial: Busqueu set homes de confiança amb qualitats que els facin de fiar, plens de l’Esperit Sant i de seny.

Ni Esperit Sant sense seny ni seny sense Esperit Sant.

Llavors els Apòstols, després de pregar, els imposaren les mans com a signe del do de l’Esperit i de comunió eclesial. Tot un model d’actuació per a solucionar problemes intraeclesials.

La segona part de l’evangeli de Joan (cp 13-21), abans del relat de la Passió i Resurrecció (cp. 18-21), presenta discursos de comiat on Jesús s’adreça quasi en exclusiva als seus més íntims, resumint en forma de testament el  missatge evangèlic.

En un primer monòleg (13,33-14,31) Jesús anuncia la seva partença de retorn al Pare amb la seva nova forma de presencia en el món.

Que els vostres cors s’asserenin: la commoció dels deixebles ve motivada per l’anunciada separació del Mestre que els ha vingut educant des de Galilea i també pel trasbals davant la incertesa sobre la nova presència o absència del Mestre.

Davant aquesta incertesa, com assolir la serenor dels cors?

Confieu en Déu, confieu també en mi: aquests dos imperatius assenyalen el camí. El verb “confiar” expressa ben fidelment el sentit original del “creure” hebreu, que el vocabulari litúrgic cristià conserva de la paraula “Amén” indicant en qui em recolzo per creure-hi.

De fet els cristians creiem les veritats de la nostra fe perquè creiem, confiem i ens recolzem en Jesucrist. Creient en Ell, creiem el seu missatge.

La confiança és virtut relacional, fonamentada en una relació interpersonal que cal conrear per mantenir-la i millorar-la. La relació creient de confiança en Jesucrist és fruit de la cordial pregària, guiada per la lectura orant de la Paraula de Déu, i a la vegada de l’experiència joiosa de viure una fe dinàmica, una caritat esforçada i una esperança constant (1Te 1,3)

Afirmant solemnement que “Jo soc el camí, la veritat i la vida”, ens està dient Jesús quin és el camí que ens cal recórrer, quina és la veritat que hem d’aprendre i quina és la vida que hem de viure.

Camí, veritat i vida són tres substantius que indiquen la triple funció específica de Jesús com a mediador (camí), com a revelador (veritat) i com a salvador (vida).

Perquè efectivament Jesús és la Revelació del Pare a qui ningú no ha vist mai, però que el Fill Unigènit de Deu, fet carn d’home, ens l’ha donat a conèixer. (Jn 1,14.18).

 José-Luis Arín Roig
Administrador Diocesà