Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la festa de la Sagrada Família de Natzaret

– Lectures:
1a: Sir. 3, 2-6.12-14
Salm: 127, 1-5
2a: Col. 3, 12-21
Ev: Mt. 2, 13-15.19-23

Estimats germans en el sacerdoci
Membres del Patronat Escolar i Obrer de la Sagrada Família
Associació de la Visita Domiciliària de la Sagrada Família
Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta
Germanes i germans tots en el Senyor

1. Una família unida per la fe

En l’ambient d’aquests dies de Nadal avui celebrem la festa de la Sagrada Família de Natzaret, en la que Jesús va créixer com a home que era, “en edat i saviesa”, i on va començar a guanyar-se “el favor de Déu i dels homes” (Lc 2,52). Eixa família va ser la primera realitat humana santificada per la presència del Fill de Déu en el món, el primer lloc on es va fer present el seu Regne. Això ens fa pensar que la institució familiar és una realitat tan estimada per Déu que l’ha volguda també per al seu Fill, i que qualsevol família hauria de ser el primer lloc on tota persona experimentés d’una manera concreta el que significa la presència d’eixe Regne en la seua vida i en el nostre món. Per això, la Família de Natzaret és per a tots els cristians el model d’allò que ha de ser una família cristiana. La litúrgia ens convida a què en aquesta celebració dirigim una mirada de fe a la Família en la que va nàixer i va créixer el Fill de Déu.

Allò que veiem en primer lloc és que estem davant d’una família unida per la fe. Certament, en el seu origen trobem el projecte i la il·lusió de dos joves, Maria i Josep, que volen unir les seues vides. Però descobreixen que eixe projecte és incorporat, assumit i transformat per Déu per posar-lo al servei d’una missió que en un primer moment segurament ningú d’ells sospitava. Déu, que havia escollit Maria per ser la Mare del Messies, li demana a Josep que la porte a casa seua i dopte a eixe xiquet com si fos el seu fill. A partir d’eixe moment els projectes que tenien se sotmeten al projecte de Déu i es posen plenament al servei de la missió que Ell havia pensat per a ells. En ningun moment volen que Déu s’adapte als seus plans. Saben que són ells els qui s’han d’adaptar a la seua voluntat. I junts ho fan, perquè estan més units per la fe que pels projectes propis. La fe és el seu vincle d’unió més fort, i per això se sotmeten a la voluntat de Déu. Maria i Josep van respondre amb l’obediència de la fe. Precisament creure és acceptar allò que Déu vol i com ho vol. Eixa fe en ningun moment els va separar o desunir. Al contrari, els va unir més, com també uneix més a les famílies i als esposos malgrat això pugue canviar els nostres projectes.

Una família cristiana ha d’estar unida pel vincle de la fe. Ara bé, com hem escoltat avui en l’Evangeli, eixa fe no elimina les dificultats. Maria i Josep van tindre que fugir a Egipte per salvar la vida de Jesús. Únicament quan Herodes va morir, en obediència a la voluntat de Déu, van tornar a Natzaret. La fe no ens assegura que no tindrem dificultats, però dona la força necessària per afrontar-les i, d’eixa manera, no perdre la confiança en Déu. Això és el que van viure Maria i Josep i el que hauria de viure tota família cristiana. La celebració d’avui ens ha de portar a preguntar-nos si donem a la vivència de la fe en la família la importància que té. Eixa vivència no ha de ser únicament quelcom que es viu fora de casa (a la parròquia, a l’església, a la catequesi, al col.legi…) sinó que ha de començar a viure’s dins de la família.

2. Una família en la que uns són testimonis per als altres

En la Família de Natzaret veiem també que uns són testimonis per als altres: l’obediència de fe de Maria ajuda a Josep a creure i acceptar la voluntat de Déu; la resposta i l’obediència de Josep al missatge que rep de l’Àngel demanant-li que aculli a Maria i a Jesús, conforta a Maria en la decisió i obediència de fe; tots dos són també model per a Jesús, que en la seua humanitat ha de créixer en saviesa i en gràcia davant Déu i els homes. Jesús és també en algun moment un testimoni per a Maria i Josep, com veiem en l’escena en què es perd en el temple: quan el troben els diu que “Ell havia d’estar a casa del seu Pare” (Lc 2,49). I és que quan la fe és viscuda i compartida, uns membres de la família es converteixen en testimonis per als altres. La fe viscuda anima a tots a créixer en gràcia davant Déu. Si Jesús ho va viure és perquè va ser animat pel testimoniatge de Maria i de Josep; si Josep va ser obedient a la voluntat de Déu és perquè va ser animat per Maria; i si Maria va ser confortada és perquè Josep era un home de fe. Una família cristiana és aquella on tots s’ajuden a créixer en la fe, i en la que l’obediència a Déu es viu des de l’amor a Ell.

La fe i el testimoniatge compartit omplen també d’esperança la vida familiar. Sant Pau, en la segona lectura ens ha recordat quins han de ser els sentiments dels fidels de Déu. Ens exhorta a viure en l’agraïment, la lloança i l’acció de gràcies. I això fa que el vincle de la unitat es faci més fort. Si ho apliquem a la vida familiar veiem que quan en la família es viu la pregària, l’agraïment i la lloança, aquesta s’omple d’alegria. També això es va viure en la Família de Natzaret. La fe viscuda no va ser una càrrega per a Maria i Josep, tampoc per a Jesús. És quelcom positiu, que omple d’alegria la llar, que dona sentit a tots els moments de la vida. Una família cristiana no pot viure constantment en la queixa per les dificultats. Està cridada a viure en tot moment en lloança i agraïment.

3. Una família en la que l’amor humà i la caritat coincideixen

La família de Natzaret és finalment una família en la que l’amor humà coincideix plenament amb la caritat cristiana, perquè en la seua casa mai no ha entrat el pecat. Imaginem el que seria una família en la que no hi hagués res d’egoisme, en la que els sentiments dels uns pels altres sempre fossin manifestació de l’amor. Una família en la que no entra el pecat, l’amor humà i la caritat cristiana coincideixen plenament. I eixe és el camí que estan cridades a recórrer les nostres famílies: intentar que l’amor humà vaja transformant-se dia a dia en caritat cristiana. És aquest un camí de conversió i de transformació dels propis sentiments.

En la relació dels pares envers els fills eixa transformació ha d’inspirar la tasca educativa: quan un xiquet acaba de nàixer tots els sentiments són positius; quan va fent-se gran s’ha d’educar i sovint s’ha de corregir des de la caritat cristiana. En la relació entre els esposos també s’ha de produir aquesta transformació, sobre tot quan es presenten les dificultats. En eixos moments no oblidem les paraules de Sant Pau que hem escoltat: “el Senyor us ha perdonat; perdoneu també vosaltres. I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona” (Col 3,13-14). El perdó implica la transformació dels sentiments humans en caritat cristiana. També en la relació dels fills envers els pares. Avui la primera lectura ens parla de com hem de viure eixe amor quan els progenitors es fan grans. En eixe moment la relació deu inspirar-se sobre tot en la caritat cristiana.

En la família de Natzaret, com que no ha entrat el pecat, no es viu eixe procés de conversió, però en les nostres famílies l’hem de viure constantment. Els nostres sentiments, algunes vegades positius i altres no tant, han d’anar convertint-se en manifestació de l’amor cristià, per a què per damunt de tot eixe vincle porte a una unitat cada vegada més ferma. Per aconseguir-ho no deixem de mirar i de pregar a la Família de Natzaret.

Que eixa Santa Família beneeixi a totes les nostres famílies. Que els joves que volen formar o que ja han format una família, arriben a descobrir que el camí de la Família de Natzaret és el que condueix a l’autèntica alegria i a l‘autèntica felicitat.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa