Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la Missa de Diumenge de Rams

– Lectures:
1a: Is 50,4-7
Salm: 21,8-9.17-24
2a: Fl 2,6-11
Ev: Mt 26,14-27,66

Molt Il·lustres canonges del capítol catedralici
Germans en el sacerdoci
Il.lm. Sr. Alcalde i autoritats de la ciutat
Presidenta i representació de l’agrupació de germandats i confraries de la Setmana Santa tortosina
Germanes i germans

1. No m’he resistit ni m’he fet enrere

Amb el diumenge de Rams comença la celebració de la Setmana Santa, uns dies en els que fixem els ulls en Jesús, que va morir i va ressuscitar per nosaltres. Són dies de contemplació i de pregària. Com a introducció a les celebracions d’aquesta setmana la litúrgia de l’Església ens proposa avui la narració de la passió del Senyor, aquest any de l’evangeli de Sant Mateu. Els detalls d’aquest relat són innumerables. De fet, una meditació i una contemplació atentes dels relats de la passió del Jesús, seria suficient per arribar a comprendre el que significa ser cristians.

La narració de la passió va precedida per un text del profeta Isaïes que hem escoltat en la primera lectura. En ell descobrim quina és l’actitud amb la que Jesús camina cap a la creu: “jo no m’he resistit ni m’he fet enrere” (Is 50,50). Jesús va morir amb la mateixa coherència que va viure. Ell havia passat pel nostre món fent el bé, però les seues paraules i la seua actuació havien despertat sospites i l’oposició dels dirigents del poble, un conflicte que el va portar a la mort. Ell era conscient de què el seu final podia ser conflictiu i no es va fer enrere, va caminar cap a la mort sense canviar la seua manera de parlar i d’actuar. En els interrogatoris als que Jesús va ser sotmès veiem eixa coherència: va afrontar la mort tal com havia viscut.

Això és tota una lliçó de vida per a nosaltres: no fer-nos enrere davant les dificultats en testimoniar la nostra fe. Demanem al Senyor que per la seua passió ens done la gràcia d’eixa fortalesa en el testimoni.

2. Entrega activa

Però l’actitud de Jesús no és únicament de resistència passiva: Ell es va lliurar personalment a la passió. De fet, abans de morir, en l’última cena amb els apòstols va donar el seu cos i la seua sang, és a dir, la seua persona en favor dels deixebles i de tots els homes. I en l’oració en Getsemaní per tres vegades va fer seua la voluntat del Pare, lliurant-se Ell mateix per tota la humanitat: “Es va fer no-res fins a prendre la condició d’esclau” (Fl 2,7).

Abans de la passió Jesús havia explicat als deixebles el sentit de la seua vida i, per tant, de la seua mort: “servir i donar la vida en rescat per molts” (Mt 20,28). Es va lliurar personalment en favor dels altres. No sols afrontà la mort amb actitud de resistència passiva, sinó donant-se Ell mateix per demostrar-nos fins a quin punt ens estima i fins a quin punt estima al Pare, disposant-se a complir amb amor la seua voluntat. Va a la passió, no com aquell a qui li prenen la vida, sinó com qui la dóna per nosaltres.

L’amor no sols el porta a complir la voluntat del Pare, sinó també a fer-se solidari amb el sofriment de la humanitat fins a entrar en l’experiència més dolorosa que pot arribar a viure un ésser humà: sentir que Déu l’ha abandonat. Sant Mateu únicament ens transmet una de les 7 paraules de Jesús a la creu: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” (Mt 27,41). Jesús va penetrar al fons del dolor de la humanitat, va experimentar en la pròpia carn tot el patiment de l’ésser humà. I d’eixa manera ens va mostrar que no sols va patir d’una manera passiva, sinó que va voler fer-se activament solidari dels seus germans els homes fins a l’extrem.

3. Confiava en Déu. És fill de Déu

¿I com va ser possible que Jesús afrontara la mort sense fer-se enrere i amb eixa actitud d’entrega activa? ¿Quin és el secret que ens explica eixa manera de morir?

En la passió segons Sant Mateu, que acabem d’escoltar, se’ns narra que quan Jesús ja està clavat a la creu, els grans sacerdots, els mestres de la llei i els notables se’n burlen tot dient: “Ha confiat en Déu: que l’alliberi ara, si tant se l’estima! Ell, que va dir: <sóc Fill de Déu>” (Mt 27,43).

Semblava que Déu havia desautoritzat Jesús i que l’havia abandonat. Per tant, per als qui assistien a l’espectacle Jesús no podia ser Fill de Déu, i tampoc tenia motius per confiar en el seu Pare. Però aquí l’evangelista ens fa veure precisament el contrari: Jesús no s’havia fet enrere i s’havia lliurat Ell mateix a la mort perquè confiava en Déu, i per això havia acceptat la voluntat del Pare fins a les últimes conseqüències. El Salm 22, que comença amb una expressió del sofriment que experimenta qui se sent abandonat per Déu, és en realitat una pregària de confiança en Ell. Jesús no baixa de la creu, precisament perquè confia en Déu. Si s’hagués fet enrere, si hagués baixat de la creu, hauria estat un signe de què no es fiava del Pare. Si calla davant dels qui es burlen d’Ell és perquè, malgrat la impressió de què ha estat abandonat per Déu, hi continua confiant. Per això, mentre el seu poble, encapçalat pels grans sacerdots, és incapaç de reconèixer qui és el qui està clavat a la creu, el centurió romà i els qui amb ell custodiaven Jesús van dir: “és veritat, aquest era Fill de Déu” (Mt 27,54).

Que la contemplació de la passió del Senyor ens aconsegueixi la gràcia de no fer-nos enrere en la confessió de la fe; de viure, com Jesús, amb el desig de servir i lliurar la vida, confiant en eixe Déu que no abandona els qui es posen en les seues mans.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa