Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la solemne Eucaristia de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu

– Lectures:
1a: Gn 3,9-15.2
Salm: 97,1-4
2a: Ef 1,3-6;11-12
Ev: Lc 1,26-38
Il.lm. Sr. Vicari General
Membres del Capítol catedralici
Rectors de les parròquies de la ciutat, germans en el sacerdoci, diaca, seminaristes
Sr. Alcalde i membres de la corporació municipal
Germanes i germans tots en el Senyor

1.  Els orígens de la humanitat

La celebració d’aquesta solemnitat de la Concepció Immaculada de Maria, ens porta a mirar la nostra història com un diàleg entre Déu i les seues criatures. En aquest diàleg Déu sempre té la iniciativa. Tot comença amb una paraula de gràcia. La primera lectura ens trasllada als orígens d’aquest diàleg entre Déu i la humanitat. La creació del món i de l’home és el primer acte d’amor de Déu, la seua primera paraula de gràcia. Al crear l’home, Déu li dirigeix una paraula d’amor: li ha donat la vida, ha preparat un món per a ell, ha creat les altres criatures al seu servei i, el que és més important, li ha ofert la seua amistat.

A tanta gràcia segurament Déu esperava per part de l’home una resposta de gratitud, perquè a l’amor estem cridats a respondre amb agraïment. Però la resposta de la humanitat a l’amor de Déu no ha estat la que cabia esperar. L’home no es va acontentar amb tot el que Déu li havia regalat, volia quelcom més: desitjava ser com Ell. En el fons, no es va fiar del seu Creador. Pensa que els límits inherents a la seua condició de criatura es deuen a què Déu no vol la seua felicitat, i intenta buscar eixa felicitat allunyant-se d’Ell. Aquesta desconfiança el porta a la desobediència: l’home no ha cregut Déu i ha fet el que li havia prohibit. Quan se n’adona, acaba fugint de Déu i d’ell mateix.

Com hem escoltat en la primera lectura, quan Déu el busca, no per condemnar-lo sinó perquè se n’adone de la veritat de la seua vida, l’home s’amaga, fuig de la seua presència. El que hagués pogut ser una història de gràcia s’ha convertit, per l’acció de l’home, en una història de pecat. Però Déu no es deixa vèncer. Transformarà Ell mateix eixa història de pecat altra vegada en una història de gràcia. Perquè, en la seua misericòrdia, continua estimant les seues criatures. D’aquesta manera el pecat es convertirà en ocasió i motiu perquè Déu revele a l’home, més clarament, el seu amor.

2.  Els orígens de la nova humanitat

Si la primera lectura ens traslladava als orígens de la humanitat, en l’evangeli hem escoltat la narració dels inicis de la nova humanitat. És el moment en què la història de pecat és transformada en una història de gràcia i de salvació. Maria, personatge central d’aquesta narració evangèlica, és la figura d’eixa nova humanitat. També ara comença tot amb una paraula de gràcia: l’àngel es dirigeix a Ella anomenant-la “plena de gràcia”; li anuncia que Déu li ha concedit el seu favor. Tota la seua persona està envoltada de l’amor que Déu ha vessat en Ella d’una manera plena. Però a diferència dels primers pares, Maria no es mostra desagraïda a la gràcia de Déu, sinó que respon amb agraïment. Estem davant d’una resposta que no és únicament de paraules, sinó de vida. Tot el seu camí vital serà resposta de gratitud a Déu.

En les narracions evangèliques trobem tres paraules en les quals veiem com va ser eixa resposta vital de Maria a la gràcia de Déu. La primera (fiat) l’hem escoltada en l’evangeli d’avui: “que es compleixin en mi les teues paraules”. A diferència dels primers pares, Maria es fia més de Déu que d’Ella mateixa, i creu a la paraula de Déu. Estem davant d’una fe confiada i d’una obediència amorosa. La segona paraula (magníficat) la trobem en el moment de la visitació a la seua cosina Elisabet. És el Magníficat, el càntic en què Maria proclama la grandesa del Senyor. Mentre que Adam i Eva volien més del que Déu els havia donat, Maria no es mostra exigent: està agraïda i s’alegra d’allò que el Senyor ha fet en Ella. No demana més del que Déu li ha donat, sinó que s’alegra del seu amor i d’estar al seu servei. Els evangelis ens narren també que en determinats esdeveniments del naixement i la infància del seu fill, Maria ho conservava (conservabat) i ho meditava tot en el seu cor. A diferència dels primers pares, no fuig ni s’allunya de Déu ni de la seua presència; al contrari, medita tot el que Déu va fent en la seua vida. Gràcies a Ella, que ha acollit l’amor de Déu en el seu cor, la història de pecat s’ha convertit de nou en una història de gràcia.

3.  La realitat del nostre món

La paraula de Déu que s’acaba de proclamar, amb la seua visió de la història, ens dóna llum per entendre millor la realitat del nostre món, d’una humanitat que viu sota el signe del pecat perquè desconfia de Déu; perquè no accepta les seues limitacions i desitja quelcom més del que Déu li ha donat; perquè l’home vol més del que pot aconseguir per les seues forces. L’home d’avui creu tant en ell mateix que pensa que no necessita creure en Déu. Aquesta autosuficiència fa d’ell una criatura desagraïda al seu Creador. Estem en un món que vol determinar també per ell mateix el bé i el mal, convertint moltes vegades els desitjos en drets; un món que aparta Déu de l’horitzó de la vida dels homes, que els convida a allunyar-se d’Ell i a no plantejar-se la veritat de la vida ni considerar les conseqüències d’aquestes actituds i comportaments. Si pensarem quants patiments causem les persones als altres, amb les nostres actituds, amb els nostres orgulls i amb el nostre afany de poder, ¿no lluitaríem per transformar la nostra història en una història de gràcia? En canvi, sovint ens resulta més fàcil seguir amb aquesta dinàmica que ens arrossega a tots.

4.  El testimoni dels cristians

Nosaltres com a creients estem cridats a ser testimonis d’esperança, a anunciar que la història d’aquest món no és únicament una història de pecat, a transformar-la en una història de gràcia, a donar testimoni de què el decisiu no és el pecat ni el sofriment de la humanitat, sinó la gràcia i l’amor de Déu.

Sant Pau ens ha dit en la segona lectura que Déu ens ha beneit en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Estem molt més envoltats per la gràcia de Déu que pel pecat. Tal vegada pesen més en nosaltres les conseqüències del mal, però si mirem la realitat del nostre món, descobrim que el bé és molt més nombrós i molt més potent. Pensem en els signes de gràcia que ens envolten. Mirem-los i descobrim-los amb els ulls de la fe. Fonamentats en l’amor i la gràcia de Déu, estem cridats també a transformar la nostra història i el nostre món en la nostra vida senzilla de cada dia. Ho farem si creiem més en Déu que en nosaltres mateixos; si vivim de cara a Déu i als germans amb agraïment i alegria; si acceptem la seua voluntat com a camí que ens porta a la vida i a la felicitat; si vivim tot això, no des de l’orgull de qui pensa que és millor que els altres, sinó des de la humilitat del qui sap que està responent amb agraïment a la gràcia de Déu.

Mirant a Maria descobrim en Ella el camí per transformar aquesta història dramàtica del nostre món i de tantes persones, en una història de gràcia i de vida. Això ho farem si vivim amb la mateixa humilitat i senzillesa que Ella.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa