Homilia de Mons. Enrique Benavent en la solemne Eucaristia de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu

– Gen 3, 9-15. 20
– Sal 97
– Ef 1, 3-6. 11-12
– Lc 1, 26-38

Il·lm. Sr. Vicari general i Degà del Capítol catedralici
Excm. Capítol catedralici
Rectors de les parròquies de la ciutat. Germans en el sacerdoci. Seminaristes
Religioses
Autoritats de la nostra ciutat
Benvolguts germans i germanes tots en el Senyor

La celebració de la solemnitat de la Inmaculada Concepció de la Verge Maria provoca en el cor de tots els cristians un sentiment de profunda alegria. En la seua concepció sense pecat i en la plenitud de la seua santedat, s’anuncia la victòria del bé sobre el mal, de la gràcia sobre el pecat. El poble cristià ha considerat des de sempre a Maria la plena de gràcia i ho ha expressat en aquesta celebració que és, sens dubte, una de les festes en honor de la Mare de Déu més arrelades en l’església. Aquesta festa ha estat des de fa segles una ocasió perquè el poble cristià manifestés el seu afecte a la Mare de Déu i una ocasió per mirar a Maria amb ulls de fe i d’amor, buscant que siga ella qui il·lumine la nostra vida i la missió de l’església i de cadascú de nosaltres.

1. El drama de la història

La Paraula de Déu que acabem d’escoltar ens convida, en primer lloc, a caure en el compte de la gran diferència que hi ha entre allò que Déu ha pensat per a la humanitat i la resposta d’eixa humanitat, que vol decidir per ella mateixa els camins de la seua història. En el fons, la història de la salvació és una lluita entre un Déu que vol la vida per als homes i una humanitat que vol determinar els camins que la condueixen a allò que ella pensa que és la font de la vida.

El projecte de Déu sobre la humanitat creada per Ell és molt més grandiós del que podem imaginar: Com ens ha dit Sant Pau, ja abans de crear el món Déu ens elegí en Crist per a ser sants i ens destinà a ser fills seus. I tot açò és el fruit d’una benèvola decisió, perquè Déu ens ho ha volgut donar abans de que ho meresquerem.

En la primera lectura, en canvi, veiem a una humanitat que no ha volgut entrar en eixe projecte de gràcia i de vida, i s’ha estimat més seguir els seus camins. Des del primer moment de la història el dimoni ha introduït en el cor de l’home la sospita de cara a Déu. L’home no acaba de fiar-se de Déu, no es creu de veres que allò que Déu vol per a ell és el seu bé, no accepta plenament el seu designi d’amor. La història de la humanitat es converteix, d’aquesta manera, en una història dramàtica.

Una història dramàtica perquè els efectes del pecat acompanyaran sempre el camí de la humanitat sobre la terra. Quan sembla que s’ha acabat un conflicte, per on menys ho esperem en surt un altre. Quan sembla que s’ha apagat un odi, les ambicions i els desitjos de les persones fan que naisquen nous odis. Una història dramàtica perquè sembla ser la història de la resistència de la humanitat a l’amor de Déu. Quan mirem la realitat del nostre món podem pensar que no té solució, que no n’hi ha lloc per l’esperança per a aquesta humanitat. Semblaria que l’horitzó del nostre món és un horitzó tancat. I certament, ho seria si Déu hagués abandonat la humanitat i s’hagués desentès de l’home creat per Ell.

2. Déu no es cansa

Però Déu no es cansa de lluitar perquè l’home arribe a conèixer allò que és lo millor per a ell i per a què la seua criatura arribe un dia a posseir-ho. Si per part de l’home es viu com una història de resistència a l’amor de Déu, per part de Déu es tracta d’una història de gràcia. Avui el Papa Francesc obrirà en la basílica de Sant Pere la Porta Santa, inaugurant així en tota l’església el Jubileu extraordinari de la Misericòrdia. El proper diumenge, seguint les indicacions del Sant Pare en la butlla El rostre de la misericòrdia en la que anunciava la celebració d’aquest any jubilar, obrirem en la nostra catedral la celebració d’aquest any sant. Aquesta convocatòria del Papa ens vol recordar precisament que Déu no es cansa de lluitar perquè el seu designi d’amor arribe a ser realitat. Les resistències al seu amor que estan en el cor de les persones no desanimen a Déu.

En la primera lectura del llibre del Gènesi, les paraules que Déu dirigeix a la serp acaben d’una manera enigmàtica: el darrer acte del drama serà precisament que un descendent de la dona aplastarà el cap de la serp, quan aquesta intente atacar el seu taló. Estem d’avant del primer anunci de la victòria del bé sobre el pecat, de l’amor de Déu sobre el mal del món. A partir d’eixe moment Déu cercarà camins per mostrar a la humanitat que, malgrat la seua ingratitud i la duresa del seu cor, Ell continua estimant a les seues criatures. Déu no es desanima, no deixa de voler lo millor per a nosaltres. Té la paciència d’esperar, de sofrir, de callar, d’animar, d’exhortar. S’alegra de perdonar a la humanitat i sofreix pels mals que el pecat introdueix en el nostre món. Per això, el seu cor és un cor misericordiós.

I la manera de lluitar contra el pecat del món no és altra que estimant eixe món, mostrant-li cada vegada el seu amor d’una manera més clara. En la plenitud del temps Déu envia el seu fill al món. Els designis de Déu són de misericòrdia i no de condemnació.

3. Mare de Misericòrdia

La vinguda del Fill succeeix per nosaltres els homes i per la nostra salvació. El Fill ha de ser acollit en la fe i en l’amor per la humanitat. Déu no vol salvar al món contra la seua voluntat, sinó que espera la cooperació d’una humanitat necessitada de salvació. En l’Evangeli hem escoltat el relat d’eixe moment decisiu en la història de la humanitat. Maria, al dir-li a l’àngel: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teues paraules”(Lc 1,38), s’ha posat de part de Déu en aquesta història dramàtica, ha obert el cor del món, que estava tancat a l’amor de Déu, ha obert el món a l’esperança i ha fet possible l’aliança d’amor entre Déu i la humanitat.

La disponibilitat de Maria ens mostra que comparteix amb Déu els sentiments de misericòrdia envers la humanitat. Ella vol la salvació per a tots i ha trencat la resistència del món a l’amor de Déu. La seua obediència a Déu ens revela que és per a tots una Mare de Misericòrdia. Sant Bernat de Claravall, en un sermó sobre l’evangeli que acabem d’escoltar expressa magistralment el dramatisme del moment de l’anunciació. Estem davant d’un moment en el que es decideix la salvació dels homes. De la resposta de María depenia la sort de la humanitat. Per això, tota la humanitat està pendent d’ella: “Acabeu de sentir, oh Verge, que concebreu i tindreu un fill… l’Àngel espera la vostra resposta… També esperem nosaltres, oh Senyora, la vostra paraula de misericòrdia… la vostra curta resposta ens ha de refer perquè siguem cridats de nou a la vida… A vós us és ofert el preu de la nostra salvació: si consentiu, serem lliures immediatament… de la vostra boca depèn el consol dels pobres, la redempció dels captius, la salvació de tots els fills d’Adam… Responeu de seguida, oh Verge, responeu de seguida a l’Àngel… Per què trigueu? Per què tremoleu? Creieu, confesseu i accepteu… Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres comportes al Creador… Mireu que el qui desitgen totes les nacions està ací fora i crida a la porta… obriu, no fora cas que si ho demoreu passara de llarg… Alceu-vos, correu, obriu… I ella diu: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teues paraules”. Maria ha dit “sí” a Déu, s’ha posat de la seua part i ens ha obert una llum d’esperança.

El misteri de la Immaculada Concepció, de la plenitud de gràcia en el moment de la seua concepció ens parla d’un privilegi de María, d’una gràcia singular que rebé, però que no ho va rebre exclusivament per a ella, sinó per a nosaltres. En el moment de l’Anunciació veiem com la gràcia de Déu de què la Verge ha sigut colmada en el moment de la seua concepció, es vessa des d’ella a tota la humanitat. Per això, tot el poble cristià sent una gran alegria en esta solemnitat. Estem en l’inici de la nostra redempció.

4. El jubileu de la Misericòrdia

Avui ha començat el jubileu de la Misericòrdia. Viurem un any especial. En què ha de consistir la singularitat d’aquest any? Com he dit en la Carta Pastoral Misericordiosos com el Pare que he dirigit a tota la diòcesi, lo decisiu no està en les celebracions externes. No es tracta de multiplicar el nombre d’actes externs, sinó de viure la fe d’una manera renovada. Un any jubilar és un temps de gràcia, és un any sant. El beat Pau VI té en el credo del Poble de Déu una afirmació sorprenent: L’Església, afirma el Papa, no gaudix d’una altra vida que la vida de la gràcia. Un any com aquest ha de ser per a tots un temps de gràcia, un temps per a renovar-se i créixer en santedat. El més important d’aquest any no és el que ocórrega fora de nosaltres, sinó el que ha d’ocórrer dins de nosaltres, en el nostre cor i en la nostra vida. Un temps per renovar la nostra fidelitat a Déu, per posar-nos de part de Déu en el drama de una humanitat que no vol viure esclavitzada en el pecat, per arribar a tindre un cor misericordiós con el del Pare i per lluitar contra el mal amb les armes del bé.

Que siga també un temps per créixer en la caritat. En la Sagrada Escriptura l’any jubilar era un any de gràcia. I, per això, un any de justícia. El signe de l’amor gratuït de Déu a tots els homes ha de ser l’amor dels cristians cap als més necessitats d’amor. Els cristians hem conegut l’amor i hem cregut en l’amor. I perquè hem cregut en l’amor volem un món més just i més fratern. Jo vos invitaria a què el millor record de l’any de la misericòrdia el tinguen els més pobres i els més necessitats. Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa