Il.lm. Sr. Vicari General de la Diòcesi
Il·lms. Srs. Vicaris Episcopals
MMII Srs. membres del Capítol catedralici
Formadors del Seminari Interdiocesà de Catalunya i del Reial Col.legi Seminari de Corpus Christi de València
Germans en el sacerdoci
Diaques i seminaristes
Saludo de manera especial als pares de Matteo i de Santi, i als familiars que avui participeu de la seua alegria i també de l’alegria de la nostra Diòcesi
Germans i germanes en el Senyor

1. Acció de gràcies a Déu

Benvolguts Matteo i Santi: cada vegada que heu assistit a la celebració de l’Eucaristia heu sentit una invitació del sacerdot a l’acció de gràcies a Déu. El celebrant ens recorda que allò que és just i necessari, el nostre deure i la nostra salvació, està en donar gràcies a Déu gràcies sempre i en tot lloc. Suposo que durant els darrers dies haureu tingut moments de pregària en els que, pensant en aquesta celebració i el do que aneu a rebre, haureu repassat davant del Senyor la vostra història. Si la mireu amb ulls de fe, descobrireu que el que Déu ha anat fent en vosaltres és una història de gràcia: us ha anat posant en el camí a les persones que us han portat a Ell. I per això li doneu gràcies per les vostres famílies; per les comunitats on heu crescut en la fe; pels seminaris i els seus formadors; pels sacerdots que heu anat coneixent; per les parròquies en les que heu viscut la fe, en les que heu estat en el temps del seminari i en les que heu exercit el diaconat; per tantes persones que han sigut testimonis de fe per a vosaltres, que us han ajudat a arribar al dia d’avui; per tanta gràcia que ha anat regalant-vos al llarg de la vida. Segurament haureu pensat també que no teniu res que no ho hàgiu rebut d’Ell; us haureu alegrat pel moment en què vau descobrir que el Senyor us deia: ja no us dic servents, a vosaltres us dic amics (Jn 15,15). I, Matteo i Santi: m’estimeu? Si m’estimes, pastura les meues ovelles (Jn 21,17). I tot això ho heu viscut com un signe de confiança per part del Senyor. Avui podeu dir amb Sant Pau: dono gràcies a Déu que s’ha fiat de mi i em confia el ministeri (1Tm 1,12).

A tanta Gràcia hem de respondre amb agraïment, però no amb un agraïment de paraules, com fem sovint quan volem quedar bé, sinó amb l’agraïment més gran que algú pot tenir envers els Senyor: donant-li totalment la pròpia persona i la pròpia vida; posant-se plenament al seu servei per a què el seu amor arribe a tots, per a què Jesús siga conegut i estimat per tots. Vosaltres l’heu conegut i l’estimeu i, per això, us consagreu per a què tots el coneguen i l’estimen. No oblideu mai en l’exercici del vostre ministeri que Jesús és el camí de l’Església, que Ell és el més gran que podem oferir al nostre món, que si ens posem al seu servei ho fem perquè estem convençuts que si tots arribaren a conèixer-lo i estimar-lo el món seria com Déu vol que siga: les persones arribarien a ser de veritat família de germans, fills d’un mateix Pare.

Que el Senyor siga sempre el centre de la vostra vida sacerdotal i de la vostra missió. Tot el que feu, feu-ho per Ell i no buscant els propis interessos. Hem llegit estos últims dies el sermó de sant Agustí sobre els pastors. Ens repeteix que el bon pastor és el que no cerca els seus interessos sinó únicament els de Crist. Que el Senyor us concedeixi viure el sacerdoci com una lloança alegre en honor seu.

2. Una missió que és més gran que les nostres capacitats

La Paraula de Déu que acabem d’escoltar ens situa davant la grandesa de la missió a la que sou enviats, que no és altra que continuar l’obra de Crist, que és l’Enviat del Pare. Eixa missió consisteix a “portar la Bona Nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar la llibertat als captius, a anunciar l’any de gràcia del Senyor, a consolar tots els qui estan de dol“ (Is 61,1-2). Com Crist va ser enviat pel Pare també vosaltres sou enviats per perdonar els pecats de la humanitat (Jn 20,22).

Certament és una missió que supera les nostres forces. Qui pot guarir tot el sofriment de la humanitat? Qui pot perdonar els pecats, sinó Déu? Jesús va tenir la humilitat de demanar la nostra col·laboració per a una obra tan gran. Avui us poseu al seu servei. Ell, que és l’Ungit per l’Esperit Sant, us ungirà també a vosaltres amb el mateix Esperit per a què pugueu portar endavant eixa missió tan gran. El que ens demana és quelcom que no podem fer per nosaltres mateixos, per això ens ungeix amb el seu mateix Esperit. En la vida sacerdotal experimentareu que sovint els resultats no són els que esperem, que sembrem molt i collim poc, que la missió ens supera. No us desanimeu, sou ungits amb el mateix Esperit de Crist, viviu el vostre ministeri amb humilitat i descobrireu que en les nostres comunitats, malgrat que sovint no es veuen, hi ha molts bons cristians. Com diu el papa Francesc, sants de la porta del costat.

El nostre ministeri és gran i alhora humil. Que la humilitat de les tasques concretes no us faça caure en la temptació de pensar que el que feu no serveix per a res. Un prevere que viu amb autenticitat sembra molta esperança en el cor de les persones. I la nostra tasca és sembrar, no és collir. A més de què la missió supera les nostres capacitats humanes, nosaltres som, ens ho ha dit sant Pau, gerres de terrissa (2Co 4,7). La humilitat no naix únicament de veure la nostra petitesa; hem de ser conscients també de la nostra fragilitat. Sovint sentireu que la vostra vida no està a l’alçada del vostre ministeri. Que això no us desanime, sinó que siga un estímul constant per a créixer en santedat. El sacerdoci no ens fa automàticament més sants que els altres cristians. Si sou humils, cada dia en les tasques pastorals descobrireu molts signes de santedat en persones senzilles; sovint trobareu cristians que us evangelitzaran a vosaltres amb la seua vida, amb la seua alegria, amb la seua esperança i amb una fe senzilla i neta.

Que el ministeri que aneu a rebre no us porte a sentir-vos ni més ni millors que els altres, sinó més humils i amb més desig de ser sants. I no oblideu que allò que és important és el tresor que porteu: la Paraula de Déu, l’anunci de Jesucrist, el perdó dels pecats, l’amor de Déu. I mai la nostra persona, que no és més que una gerra de terrissa, pobra i fràgil, com tots nosaltres.

3. Enviats pel Senyor

L’Enviat pel Pare és el Messies. Nosaltres som enviats pel Crist per a continuar la seua missió. Ho hem escoltat en la primera lectura i en l’Evangeli. Forma part de la humilitat de Crist buscar col·laboradors per a la seua missió. Sou enviats a fer el que Ell va fer, i a fer-ho com Ell ho va fer. No oblideu que l’Evangeli únicament es comunica quan s’anuncia evangèlicament.

En el Salm hem cantat el Senyor és el meu pastor: no em canca rés (Sl 22,1). No oblideu que l’únic pastor és el Senyor i que nosaltres som bons pastors si fem present l’únic pastor. Precisament ahir meditàvem el final del sermó de Sant Agustí sobre els pastors. Deia el gran bisbe d’Hipona: Aqui trobo tots els pastors bons en un sol pastor. No en manqueu pas de pastors bons però s’identifiquen amb l’únic pastor… tots els pastors bons s’identifiquen amb un de sol, són una sola cosa; si pasturen ells, pastura Crist … en ells (en els bons pastors) hi ha la veu d’Ell mateix, en ells hi ha la caritat d’Ell mateix. Això és pasturar per a Crist, això és pasturar en Crist … Que s’identifiquin tos els pastors en un sol pastor, i que afirmin que la veu del pastor és una de sola, i que tots els pastors parlin per una sola veu, que no tinguin veus diverses.

No caigueu en la temptació d’ocupar, amb actituds personalistes o protagonismes que busquen reconeixement, el lloc de Crist; no caigueu en la temptació de treballar per a què la gent us estimi a vosaltres. Treballem per al Crist. Imiteu l’estil pastoral del Crist: no doneu a ningú per perdut; acolliu a tots; que tots troben en vosaltres paraules d’alè; que els pecadors sentin el perdó i l’amor de Déu; no judiqueu ningú; no condemneu ningú. No som els amos de la Gràcia de Déu per decidir qui és bo i qui és dolent. Som servidors de la Gràcia. Sereu bons pastors si actueu con enviats per l’únic pastor; si parleu la seua veu, que és la veu de Crist i de l’Església.

4. El segell Marià de la vocació sacerdotal

Durant el temps de formació, i en la vostra vida cristiana, us ha acompanyat sempre la Mare del Senyor. Ella us ensenya a estar atents a les coses de Déu, a dir-li un sí amb totes les conseqüències. Quan Maria va dir sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules (Lc 1,38), ja no va mirar enrere, ja no es va preguntar si aquella decisió tan arriscada era realment el millor que havia pogut fer o si hagués sigut més feliç per un altre camí. Després del seu sí no va mirar enrere. Poseu-vos en les seues mans. En les dificultats, mireu-la; en les temptacions, invoqueu-la. Com diu San Bernat, que el vostre cor no s’allunye del seu; si la seguiu, no us desviareu; si li pregueu, no perdreu l’esperança: si Ella us sosté, no caureu; si Ella us protegeix, res no temereu; si Ella us guia, no us cansareu. Que Ella us ajude a què, pel fidel exercici del vostre ministeri, arribeu a gaudir un dia del premi que el Senyor té preparat per als seus servidors fidels.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa