Homilia de l’Excm. i Rvdm. Mons. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en l’Eucaristia d’ordenació sacerdotal del Rev. Jesús Cid i Xutglà

– Lectures:
1ª: Jer 1, 4-10
2ª: 1Pe 5, 1-4
Ev: Jn 21, 15-19

Il·lms. Srs. Vicari General i Rector del Seminari diocesà;
MM.II. Srs. membres del Capítol de la Catedral;
estimats germans en el sacerdoci, diaques, seminaristes;
benvolguts Jesús, Eva i Mariona, fills de Jesús; familiars, néts i amics que l’acompanyeu.

1. El misteri de la vocació

Benvolgut Jesús: sense lloc a dubte aquests mesos hauràs pensat davant del Senyor la història de la teua vida, amb totes les circumstàncies que t‘han portat al dia d’avui. El Senyor fa les coses per camins moltes vegades insospitats per a nosaltres. Ell, que et va cridar a viure la vocació matrimonial, a formar una família i, amb l’ajuda i el suport de Conxita, a voler servir-lo en el ministeri diaconal, avui et crida a lliurar-te totalment a Ell en el ministeri presbiteral. En el fons, tot naix d’una mateixa actitud fonamental: la d’estar obert a la voluntat del Senyor en tots els moments de la vida. Això no és possible sense el suport de persones concretes que Ell ha anat posant en el teu camí -la teua família, les teues parròquies, els sacerdots que has conegut…- i que són els instruments dels quals s’ha servit perquè mantingues aquesta actitud fonamental.

El relat de la vocació de Jeremies, que hem escoltat en la primera lectura, ens dóna la clau fonamental per a entendre la història de qualsevol vocació. Aquesta no comença el dia en què cadascun de nosaltres es planteja per primera vegada la possibilitat de lliurar-se al Senyor en la vida consagrada o en el sacerdoci. L’autèntic començament està en el moment en què Déu va pensar en cadascun de nosaltres: “Abans que et modelés en les entranyes de la mare, ja et vaig conèixer, abans de néixer, ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta” (Jer 1, 4). Des d’aquell moment ens va destinar a una missió eclesial. La història de la nostra vocació no consisteix en altra cosa més que descobrir què és el que Déu vol de cadascú de nosaltres, posar-nos a la seua disposició per a la missió a la qual ens vol enviar i abandonar-nos confiadament a les seues mans, malgrat que dia rere dia experimentem la nostra petitesa davant una missió que supera les nostres forces, com el profeta Jeremies reconeix “Ah, Senyor Déu meu, no sé parlar: encara sóc un noi” (Jer 1, 6), però que podem afrontar perquè Déu posa les seues paraules en la nostra boca (Jer 1, 9), és a dir, perquè Ell és amb nosaltres i ens acompanya.

Descobrir la missió que el Senyor vol per a nosaltres i lliurar-nos a ella és el nostre camí personal de santedat. Demana-li que et concedeixi lliurar-te al ministeri que avui comences, des del desig de servir-lo en santedat i agraïment tots els dies de la teua vida.

2. Diàleg de gràcia i de gratitud

Per a viure la vocació com a camí de santedat, no oblides que el Senyor et convida a mantenir-te en constant diàleg amb Ell, diàleg que, si és autèntic, serà sempre de gràcia i d’agraïment.

En el text evangèlic hem escoltat el diàleg entre Jesús i Pere, quan el Ressuscitat es va aparèixer als deixebles a la vora del mar de Galilea. La iniciativa i la primera paraula, que és paraula de gràcia, la té el Senyor: “Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que a aquests?” (Jn 21,15). En aquesta pregunta, dirigida a l’apòstol que l’havia negat tres vegades, Jesús està dient-li que malgrat la seua feblesa continua estimant-lo, ja que el seu amor és molt més fort que les nostres febleses.

La resposta afirmativa de Pere a la triple pregunta és resposta d’agraïment. Agraeix al Senyor la seua paraula d’amor i li diu ell també una paraula d’amor: “sí, Senyor, ja ho sabeu que us estimo” (Jn 21,15). A la Gràcia Pere ha respost amb tota la gratitud que pot haver-hi en el seu cor, perquè l’amor de Crist l’ha alliberat de la càrrega que pesava sobre la seua consciència. A la paraula de gràcia i a la resposta d’agraïment, segueix la missió: “pastura les meues ovelles” (Jn 21,17). Abans de confiar-li la missió el Senyor únicament ha volgut comprovar que Pere l’estimava. És eixe amor el que el capacita per a la missió.

Sant Joan Crisòstom comenta aquesta escena amb les següents paraules: “«Pere, m’estimes més que aquests? Pastura les meues ovelles». Podria certament haver-li dit: «si m’estimes, practica el dejuni, dorm en el dur sòl, guarda altes vigílies, protegeix als oprimits, sigues pare dels orfes…» Més la veritat és que tot això ho deixa de banda i només li diu «pastura les meues ovelles»”. L’amor a Jesucrist és la condició fonamental per a poder pasturar el seu ramat.

Demana-li avui al Senyor que et concedeixi la gràcia de viure el sacerdoci en constant diàleg de gràcia i de gratitud, d’amor i agraïment entre Ell i tu. Aquest és el camí per viure amb alegria aquest ministeri que avui el Senyor et confia.

3. Anunciar l’Evangeli evangèlicament

Rebre el ministeri sacerdotal no és un honor humanament parlant. És voler ser un humil treballador en la vinya del Senyor, que és el món i la seua Església. La nostra missió no és altra que continuar sembrant l’Evangeli. Estem en temps de sembra, no de collita. Qui ha de segar, separar la palla del gra, el blat de les herbes dolentes i jutjar el fruit que ha donat la Paraula en el cor de cada persona, no som nosaltres. Això correspon a Déu. La nostra missió no és decidir sobre la salvació o la condemnació de ningú, sinó intentar sembrar l’Evangeli en el cor de totes les persones, perquè Jesucrist ha donat la seua vida per tots.

De la mateixa manera que el Pare va enviar el seu Fill al món, no per a condemnar-lo sinó perquè fos salvat per Ell, també nosaltres som enviats al món perquè se salve per Jesucrist. Imita l’estil pastoral del Senyor. Ell obria els cors a l’alegria i a l’esperança; acollia els pecadors amb un amor que els movia a la conversió; no va fer patir a ningú per la veritat sinó que per ella va acceptar el sofriment; quan un pecador es convertia no li tirava en cara el pecat sinó que manifestava l’alegria per la seua conversió.

Un evangeli d’amor tan sols es pot anunciar des de l’amor; un evangeli de veritat tan sols es pot anunciar des de la veritat; un evangeli que ens porta a ser generosos tan sols es pot anunciar donant la vida per Jesús. Com més evangèlicament l’anunciem, més fructificarà en el cor de les persones. El signe d’una actitud evangèlica serà viure el ministeri, com Sant Pere ens ha recordat avui en la segona lectura, com un servei a la comunitat: “no com qui compleix un deure imposat, sinó de bona gana, per amor de Déu; no buscant aprofitar-se, sinó generosament; no com qui disposa de la seua hisenda, sinó donant bon exemple a tot el ramat” (1Pe 5,2-3). Aquestes darreres setmanes, en el sermó de Sant Agustí sobre els pastors, que hem meditat en la Litúrgia de les Hores, hem recordat què significa això: el bon pastor és el que no cerca els seus interessos sinó els de Jesucrist.

4. El Segell marià de la vocació sacerdotal

Benvolgut Jesús, la història d’una vocació sacerdotal, com la de tota vocació cristiana, és la història d’un diàleg de gràcia i de gratitud, que no és només de paraules, sinó, abans que res, de vida. Avui eixe diàleg arriba en tu a una certa plenitud. La teua resposta de gratitud al Senyor és lliurar-li la vida en aquesta etapa que, per l’edat, segurament serà l’última aquí a la terra. Que la Mare del Senyor t’acompanye. Ella és qui ens ajuda a viure en gratitud. A les paraules “Déu te guard, plena de gràcia” (Lc 1,28) va respondre “sóc l’esclava del Senyor” (Lc 1,38). Estem davant d’un diàleg perfecte i sincer de gràcia i d’agraïment. Aquesta sinceritat es demostra en la fidelitat de Maria a la seua paraula.

Mirant a Maria descobriràs què significa viure en fidelitat el sacerdoci. Posa’t en les seues mans, demana-li que la teua fidelitat a la vocació sacerdotal sigue com la seua: Ella, oblidant-se del què quedava enrere es va llençar confiadament a tot allò que tenia per davant. Que Ella t’ajude a què en el fidel exercici del teu ministeri sacerdotal sigues digne del premi al qual Déu et crida en Crist Jesús.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa