Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en l’Eucaristia d’obertura de l’Any Jubilar Marià amb motiu del 400è aniversari de la fundació de la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta

– Lectures:
1a: Gn 12,1-7
Salm: Jdt 13,18-19
2a: Rm 8,28-30
Ev: Jn 19,25-27

Il.lm. Sr. Vicari General i Degà del Capítol catedralici
Membres del Capítol catedralici, rectors de les parròquies de la ciutat, sacerdots, diaca
Sr. Alcalde i regidors de l’Ajuntament de la nostra ciutat
Sr. Director General d’Afers Religiosos de la Generalitat
Representants dels cossos de seguretat de l’Estat i de la Generalitat
Majordom en cap i Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta
Cort d’Honor de la Mare de Déu de la Cinta
Germanes i germans tots en el Senyor

1.  L’ànima d’un poble. De la commemoració a la celebració

Un poble reconciliat amb la seua història i amb les seues tradicions és un poble viu. Quan els membres d’una societat menystenen el seu passat, la seua història i els signes que al llarg dels segles han anat configurant la seua ànima, vol dir que a eixa societat li falta vida. L’afirmació positiva de la pròpia identitat i l’estima pel passat, indica estima pel present i pel futur del nostre poble. La commemoració d’aquest quart centenari de la fundació de la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta és un signe de reconciliació amb la història de la nostra ciutat i de la nostra fe; una expressió de què volem acollir de nou aquells senyals que han configurat al llarg dels segles la nostra identitat espiritual i religiosa, l’ànima de la nostra ciutat i la nostra vivència de la fe.

La Cinta, cantem en l’himne de Joan Moreira i Josep Mª Peris, és “nostra Reina, nostra Mare, nostre Tresor…dels fills de Tortosa és sempre consol; dels nostres artistes és la inspiració; és dels guerrers nostres l’ardorós braó”. És important que cada generació sàpiga transmetre a la següent el seu patrimoni, els seus tresors, i que cada nova generació sàpiga acollir en el cor els tresors que ha rebut dels seus avantpassats. Això no impedeix el progrés dels pobles, sinó que els condueix a l’autèntic desenvolupament, no sols material, sinó també humà i espiritual. La celebració d’aquest centenari ha de ser una ocasió per a reconciliar-nos amb la nostra història i amb el nostre passat; per a provocar una acollida nova de tot eixe tresor de fe, d’humanitat, d’espiritualitat, de cultura i d’art.

Però no es tracta d’acollir formes buides. No sols commemorem un esdeveniment del passat, sinó que celebrem quelcom que considerem important també per al nostre present. No sols volem mantindré unes tradicions d’una manera purament formal i externa. El que de veres és important és acollir el significat que elles tenen, els valors que ens ha transmès tot eixe patrimoni de fe i d’història. La Santa Cinta ens parla de la Mare del Senyor i ens condueix a Ella.

2.  El Senyor des de la Creu: la Mare i el deixeble estimat

En l’himne de la nostra patrona, cantem que la Santa Cinta és un regal d’amor. Ens parla d’eixe primer regal d’amor que el Senyor ens va fer a tots des de la creu. Acabem d’escoltar en l’evangeli la narració d’eixe moment en què el Senyor ens regala la seua Mare. Estem davant d’un esdeveniment de gràcia: Jesús està crucificat; als seus peus es troben Maria, amb les santes dones que l’acompanyen i el deixeble estimat. A tots ells, el Senyor els dirigeix unes paraules.

La primera paraula no està dirigida al deixeble, sinó a la seua Mare: “Mare, aquí tens el teu fill”. I és que la primera preocupació del Senyor no és la seua Mare, ja que la fe de Maria és ferma. El que al Senyor li preocupa és la fe dels deixebles, dels seus amics i germans. Per això li encomana a Maria una missió al dirigir-li eixes paraules: “Aquí tens el teu fill”. Ella ha d’acollir en el seu cor tots els deixebles del Senyor representats en eixe bon amic. Des d’ara els estimarà com ho ha fet Jesús.

La segona paraula està dirigida al deixeble estimat, i en ell a tots nosaltres: “Aquí tens la teua Mare”. És una invitació a acollir Maria, a fer-la mare nostra i a viure amb Ella una relació filial. El deixeble, ens diu l’evangelista, va acollir-la a casa seua. Ell, que sabia que Maria l’havia acollit a ell i a tots els amics de Jesús en el seu cor, la va acollir en la seua vida. En eixe moment de la creu comença una relació de gràcia i d’agraïment entre la Mare del Senyor i els deixebles. Ella no els abandonarà mai i, per això, els deixebles estem també convidats a acollir-la.

La història mariana de la nostra ciutat és una reproducció d’eixe diàleg de gràcia i d’agraïment: Maria ens va deixar un signe del seu amor, un regal amb el que volia manifestar que havia acollit la ciutat de Tortosa en el seu cor. La ciutat va acollir amb goig eixe regal d’amor. Cada vegada que vinc a la catedral i entro en la capella de la Cinta penso que li hem dedicat lo millor i lo més noble que tenim a la nostra ciutat. Però lo més noble no és un edifici, sinó el nostre amor i el nostre cor. En l’himne cantem: “Donem-li el cor”. A Ella, al llarg de tants segles, li hem donat el cor. Que aquesta celebració jubilar ens ajude a continuar agraint eixe regal d’amor.

3.  Que la fe es mantinga viva

La presència de Maria en la història de la nostra ciutat ha conservat viva la fe entre nosaltres. Ella evangelitza perquè, amb eixa presència senzilla, humil i silenciosa, toca els nostres cors i els obre a la Paraula del Senyor. Allò que moltes vegades no aconseguim amb els nostres treballs i esforços per anunciar l’evangeli, Ella ho fa tan sols amb la seua presència. El Senyor ens ha dit: “Aquí tens la teua mare”. Ella està aquí. La Cinta és el signe de la seua presència en la nostra ciutat i en la nostra església diocesana. Gràcies a Ella la fe tantes generacions s’ha conservat viva, s’ha mantingut i s’ha transmès, perquè Ella, que va creure la Paraula de Déu i es va fiar d’Ell com ho va fer Abraham, ens anima a tots a viure l’aventura de la fe. A l’igual que Abraham en el seu pelegrinatge i que Maria en la seua història, també nosaltres ens arrisquem a viure l’aventura de la fe en el pelegrinatge de la nostra vida.

Ella evangelitza. Al llarg dels segles, els pares cristians han descobert que el millor camí per ensenyar els seus fills a estimar Jesús és animar-los a estimar la seua Mare. Per això en aquests moments en els quals experimentem dificultats per transmetre la fe, la presència de Maria en l’Església és un camí per obrir els cors a la Mare del Senyor i, a través d’Ella, a la Paraula del seu Fill i a tot el que comporta la fe: la mirada cristiana als altres, que ens ajuda a humanitzar el nostre món, i a construir una societat des dels valors que dignifiquen la vida personal i social.

Una mare estima tots els seus fills, però es preocupa més d’aquells que són més febles, dels que no es poden defensar i tenen més necessitats. Estimant per igual a tots no es preocupa per ells de la mateixa manera, perquè en el seu cor estan en primer lloc els més indefensos. La devoció a la Cinta ens ha de portar a preocupar-nos també dels més febles. Tradicionalment ha sigut una devoció vinculada a la protecció de la vida humana concebuda i no nascuda, i d’assistència en el moment del naixement. A Ella preguen les mares que esperen un nou fill. També ha acompanyat als malalts i als ancians. Ara, que ha acabat el jubileu de la misericòrdia, la celebració d’aquest any jubilar marià ens ha portar a continuar preocupant-nos dels més febles i dels qui més pateixen; que tinguem envers ells els mateixos ulls misericordiosos que té Maria.

4.  Un any de gràcia

Un any jubilar és també un any de gràcia i amistat amb Déu. Ell, ens ha dit sant Pau en la carta als cristians de Roma que hem escoltat, ens ha destinat a ser imatges vives del seu Fill i, per això, ens ha cridat, ens ha justificat i vol glorificar-nos. Déu desitja que vivim sempre en la seua gràcia i en la seua amistat. Maria, que és una persona de gràcia, ens ensenya i ens anima a què la vivència de la fe ens porte cada dia a una amistat més forta amb el seu Fill.

Que acompanyats i animats per Ella, aquest any jubilar serveixi per a què tots creixem en el desig de ser cada dia més amics del Senyor. Un any de gràcia és un any de reconciliació, un moment per créixer en la santedat a la que el Senyor ens crida. Aquesta serà l’alegria més gran que podrem donar-li a la Mare del Senyor.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa