Is 61, 1-3. 6. 8-9
Sal 88, 21-22. 25. 27
Ap 1, 5-8
Lc 4, 16-21

Il·lms. Srs. vicari general i vicaris episcopals.
MMII. Srs. membres del Capítol catedralici.
Estimats germans en el sacerdoci.
Saludo especialment a Mn. Josep Pau Gil i a Mn. Xavier Goñi, que l’any passat vau celebrar el 50è aniversari de l’ordenació sacerdotal; així com a Mn. Jordi Bertomeu i a Mn. Rodrigo Monfort, que vau celebrar el 25è aniversari. Com tots sabem, la Missa Crismal no es va poder celebrar amb normalitat degut a la pandèmia. Rebeu, encara que amb una mica de retràs, les felicitacions del presbiteri diocesà.
També ens unim a l’acció de gràcies dels qui aquest any celebren el 25è aniversari d’ordenació sacerdotal: Mn. José Ayllón, i Mn. Joaquim Iturat que no ha pogut estar present entre nosaltres.
A tots us desitgem que pugueu continuar servint al Senyor amb santedat i justícia, com diem cada dia en el benedictus, tots els dies de la vostra vida.
Saludo als diaques, que avui participeu en l’Eucaristia com a col·laboradors del bisbe i dels preveres en el vostre ministeri. Les mans d’alguns de vosaltres seran ungides amb el crisma que dins d’un moment consagrarem.
Seminaristes, germanes i germans tots en el Senyor.

1. Un Poble sacerdotal

Els signes i la litúrgia d’aquesta celebració ens parlen, en primer lloc, de la unció que hem rebut tots els batejats. Si els membres del Poble de l’Antiga aliança són anomenats “sacerdots del Senyor” i “Ministres del Nostre Déu”, com ens ha dit el profeta Isaïes (61, 6), això s’ha realitzat plenament en nosaltres pel baptisme, perquè Jesucrist, que ens estima, “ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seua sang per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare” (Ap 1,6). En efecte, en el baptisme i en la confirmació vam ser ungits amb l’oli beneit i amb el crisma consagrat pel bisbe, que visibilitzen la unció de l’Esperit Sant. Eixa unció fonamenta la vocació comunia de tots, que no és altra que la vocació a la santedat.

Els preveres, escollits entre els membres del Poble de Déu, no deixem de ser membres d’eixe poble sacerdotal. La imposició de les mans, com ens ha recordat el Concili Vaticà II, no ens separa ni ens allunya del Poble de Déu, sinó que ens consagra per a una missió, per a donar la vida per Crist i pels nostres germans. El fet d’haver estat cridats a participar del sagrat ministeri de Crist no ha fet que deixem de formar part del seu Poble, sinó que ens situa “com a pastors” per “anar davant del nostre poble”, “alimentant-lo amb la paraula i refent-lo amb els sagraments”. Si per als cristians som pastors, no oblidem que amb ells estem cridats a ser deixebles del Senyor.

Aquesta unció, comuna a tot el poble de Déu, és el més important de la nostra vida, perquè, si no ho oblidem, ens ajuda a viure el sacerdoci amb una gran humilitat, amb la consciència que el fet d’haver rebut el ministeri no ens fa automàticament més sants que la resta dels cristians. L’autoritat que ens confereix el ministeri no és una superioritat humana viscuda amb l’orgull de qui se sent superior, sinó que és una consagració al servei de Déu i del seu poble i, per tant, l’hem de viure des de la humilitat de qui sap escoltar, de qui sap estar obert a allò que l’Esperit ens diu en les paraules, en la vida i en el testimoni dels cristians de les nostres comunitats. Vivint en eixa humilitat descobrim que els signes de vida cristiana autèntica es troben moltes vegades, molt més del que pensem, en les comunitats a les què servim. Nosaltres, evangelitzadors, no som els amos de la vinya del Senyor, ni ens podem apropiar de l’Esperit Sant com si fos quelcom exclusivament nostre, sinó que hem de viure en la humilitat de saber que també els cristians, com diu el papa Francesc els sants de la porta de costat, moltes vegades ens evangelitzen a nosaltres.

El diumenge llegíem la passió segons sant Marc. Veiem en eixe relat com mentre tots els deixebles, que havien discutit moltes vegades entre ells sobre qui seria el més important en el Regne de Déu, a l’hora de la veritat i de la dificultat abandonen al Senyor. En canvi les dones, moltes, que havien seguit i servit al Senyor, que mai havien discutit entre elles quina seria la més important, a l’hora de la veritat l’acompanyen en la passió, veuen el lloc on posen el seu cos (Mc 15,47) i seran les primeres en experimentar l’alegria de la resurrecció. Elles van ensenyar als apòstols què és ser de veritat deixebles del Jesús: els van evangelitzar. I això ens pot passar molt sovint a nosaltres si mirem amb ulls de fe als cristians de les nostres parròquies. Us convido avui a valorar el do de la vida cristiana com el regal més gran que hem rebut, i a no oblidar mai que si en algun moment perdem la il·lusió de viure com a bons cristians i de ser sants, el nostre ministeri perd tot el sentit i la nostra vida sacerdotal es queda en algo únicament aparent.

2. Amics del Senyor

A més d’haver estat ungits per a formar part del poble sacerdotal, els preveres hem estat escollits pel Senyor per participar del seu sagrat ministeri “per la imposició de les mans”, i, actuant “en el seu nom”, portar al seu poble cap al Regne del Cel, alimentant-lo amb la paraula i refent-lo amb els sagraments, sobre tot amb eixe convit pasqual amb el què Ell l’alimenta constantment. No hem estat cridats per a una obra nostra, sinó per a l’obra de Crist. No actuem en nom propi, sinó que donem visibilitat a Crist. Com a preveres, som una representació sagramental de Crist, i com a diaques visibilitzeu a eixe Senyor que no va venir a ser servit sinó a servir i donar la vida en rescat per molts. I aquesta missió ha de configurar la nostra vida, perquè no demanem als cristians fidelitat a la nostra persona sinó fidelitat a Crist; no els exigim que creguen en les nostres paraules, sinó que els supliquem que acullin la paraula de Crist.

Aquesta elecció que el Senyor ens ha fet és un gest d’amistat i confiança envers nosaltres. Ell desitja que aquells que tenen la missió de representar-lo entre els homes siguin, no esclaus que fan un treball a la força, sinó els seus amics i col·laboradors: “Ja no us dic servents, a vosaltres us dic amics” (Jn 15,15). Sols vivint en amistat amb el Senyor, la nostra actuació en el seu nom serà viva i portadora de vida a la humanitat; el nostre ministeri no serà un ofici sense ànima; la nostra il·lusió i alegria creixeran de dia en dia i el nostre servei serà més generós. Si vivim així, podrem dir amb Sant Agustí: gràcies, Senyor, per haver-me fet el vostre amic, jo em conformo en ser el vostre servidor. No desitjo res més.

Quan apareix el desànim és fàcil buscar justificacions externes a nosaltres: que si la societat no m’escolta; que si els companys no m’acullen; que si l’Església no és com a mi m’agradaria; que si les comunitats són pobres… És possible que en tot això hi hagi quelcom de veritat, perquè és cert que la societat no és cristiana, ni l’Església és perfecta, les comunitats sovint són pobres i els companys i tots i cadascú de nosaltres tenim defectes. ¿Però i la nostra amistat amb el Senyor? ¿No pot estar l’arrel més profunda d’aquest desànim en el fet que no aprofundim en eixa amistat? El Senyor ens ha fet el do de ser els seus ministres, però ens ha fet el regal més gran encara de fer-nos els seus amics. Sense eixa amistat el ministeri sacerdotal perd tot el seu sentit.

Dins d’un moment renovareu les promeses que vau fer davant el bisbe el dia de la vostra ordenació. Això significa dir-li de nou al Senyor que voleu ser els seus amics i servidors, que si us poseu al seu servei no és perquè us mou cap interès terrenal, sinó únicament l’amor a Ell, el mateix desig que el va portar a donar la vida per tots nosaltres: que tots se salven i arriben al coneixement de la veritat.

3. Per a l’edificació de l’Església

Per a nosaltres estar al servei del Senyor és posar-nos al servei de l’Església. En aquesta celebració beneiré els olis dels malalts i dels catecúmens i consagraré el crisma. En els sagraments que se celebraran en la diòcesi fins la Pasqua de l’any que ve, tots ungirem amb els mateixos olis i amb el mateix crisma. Això expressa tot un simbolisme: l’Església l’edifica el Senyor pel seu Esperit, que actua invisiblement en els sagraments. Nosaltres no som més que dispensadors dels misteris de Déu; no som els amos ni de l’Església ni de les persones que formen part d’ella; no actuem per unes idees, projectes o programes que inventem nosaltres. Ens posem al servei del Senyor i de la seua acció invisible en el cor de les persones. Això no vol dir matar la creativitat ni la necessitat de buscar camins per a una pedagogia de la fe, però si la nostra subjectivitat personal en idees i programacions pastorals ocupa el primer lloc, podem caure en la temptació de col·locar-nos en lloc de l’Esperit i matar la seua acció en els creients, podem acabar predicant-nos a nosaltres mateixos en lloc de a Jesucrist.

També aquí s’amaga un altre simbolisme: la tasca de l’edificació de l’Església és de tots i la fem entre tots. Això ens ha de portar a no desanimar-nos en buscar camins per a viure el ministeri en comunió eclesial. L’Església no és una colla d’amics, ni un partit ni una associació de persones que tenen una mateixa sensibilitat o aficions comunes. Ens uneix Jesucrist. I Ell és qui fa que les diferències no arriben a convertir-se en divisions. Un presbiteri diocesà és plural, però no oblideu que és entre tots com fem possible que la vida cristiana vaja avant en la nostra diòcesi. Ningú pot pensar que és més necessari que el germà sacerdot que forma part del mateix presbiteri; ningú té dret a pensar que ho fa millor que el germà. Tots hem de valorar el que fan els altres perquè a tots ens uneix una mateixa fe, un mateix amor al Senyor, el mateix evangeli que anunciem, els mateixos sagraments que celebrem. Si algú menysté a un germà és perquè se sobrevalora a ell mateix. I eixa és l’actitud que trenca la comunió en la diòcesi i en l’Església. No oblidem que únicament la humilitat és el camí per a la comunió.

En aquesta celebració posem-nos sota la mirada de Maria, la Mare del Senyor. Ella és Mare dels apòstols, els acompanya en la pregària després de Pasqua i en l’espera de l’Esperit; acompanya l’Església, la guia pels camins del món, la uneix i fa d’ella una mateixa família. Ella, a la que tots cridem Mare, ens indica el camí vers la comunió eclesial. Encomanem-li els fruits del nostre ministeri i de la fe de la nostra diòcesi.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa