1.Is 61, 1-3. 6. 8b-9

Sal 88, 21-22. 25. 27

2.Ap 1, 5-8

Ev. Lc 4, 16-21

Il·lms. Srs. Vicari general i Vicaris episcopals

MMII. Srs. membres del Capítol catedralici

Benvolguts germans en el sacerdoci

Diaques i seminaristes

Germans i germanes en el Senyor

Saludo de manera especial a Mn. Josep Mª Membrado i a Mn. Ricardo Fígols, que aquest any celebreu el 50é aniversari de la vostra ordenació sacerdotal. Tots els qui avui participem en aquesta Eucaristia ens unim a la vostra acció de gràcies al Senyor i li demanem que us concedeixi la gràcia de viure la renovació de les promeses sacerdotals, que dins d’un moment farem, amb la mateixa il·lusió amb què les vàreu pronunciar el dia de la vostra ordenació. Com a bisbe us agraeixo el vostre treball per la nostra diòcesi i el servei al Poble de Déu al llarg d’aquests 50 anys, i li demano al Senyor que us permeti servir-lo amb santedat i justícia molts anys més.

1. La Missa crismal: signe de la Fraternitat sacramental que ens uneix

Com cada any en aquesta celebració, renovarem les promeses que vam fer el dia de la nostra ordenació sacerdotal. En fer-ho, estem manifestant-li al Senyor i a tota la comunitat que el desig de lliurar la nostra vida al servei de l’Evangeli i de tot el Poble de Déu no s’ha apagat en el nostre cor. Conscients de les nostres febleses, també volem demanar-li que la seua gràcia revife l’esperit de generositat que ens va dur a entregar-li un dia tota la nostra persona; i que ens concedeixi poder viure el nostre sacerdoci cada dia amb més alegria. El fet d’haver estat cridats a treballar en la vinya del Senyor és un gest de confiança d’Ell envers nosaltres, i això ens omple de goig, malgrat que sovint les circumstàncies en les quals vivim el nostre ministeri no són fàcils. Si mirem la realitat que ens envolta podem caure en el desànim; però si dirigim la mirada al Senyor que ens ha cridat al ministeri, el nostre cor s’omple de joia, tot i que sovint no veiem els fruits que ens agradaria. La nostra alegria està en el Senyor i naix del fet que el Senyor s’ha fiat de nosaltres i ens ha cridat al seu servei. La vocació és un gest d’amistat del Senyor envers nosaltres: “Ja no us dic servents, a vosaltres us dic, amics”.

Aquesta renovació la fem personalment cadascú de nosaltres, però no és un acte que hem de viure amb una actitud individualista. Cada any, la pronunciem tots plegats com a membres d’un mateix presbiteri i, d’eixa manera, visibilitzem la fraternitat sacramental que, segons el Concili Vaticà II, ha de caracteritzar la relació entre tots els preveres d’una mateixa diòcesi.

Demanem al Senyor que ens ajudi a tots a què aquesta fraternitat sacramental esdevingui cada dia més una fraternitat de vida entre nosaltres, i que eixe desig ens ajudi a tots a superar les temptacions d’aïllament que sovint poden aparèixer en determinats moments de la nostra vida sacerdotal.

2. Comunió

La celebració d’aquest any, la vivim en el marc del procés sinodal al qual tots estem convocats pel papa Francesc. Hem de veure en aquesta intuïció una crida de l’Esperit a l’Església. No és una ocurrència del Sant Pare que podríem ignorar. Hem d’entendre aquest procés com una invitació de l’Esperit a viure en l’Església amb aquelles actituds que ajuden a la seua edificació.

La primera d’elles, és viure el ministeri i la vida eclesial en esperit de comunió. Sense ella, no és possible construir l’Església. La comunió és quelcom més profund que la unitat: és el seu fonament interior; allò que fa que la unitat visible siga autèntica. La comunió parla de la caritat. Si aquesta no es dona, la unitat esdevé quelcom aparent. En canvi, si la caritat és autèntica, té com a fruit una unitat visible i vertadera.

La caritat, com diu Sant Pau, ens ha de portar a perdonar-nos; a ser pacients i bondadosos; a no tindre enveja; a cercar la veritat; a la humilitat. La caritat “tot ho excusa, tot ho espera, tot ho suporta”. El signe que vivim en aquest esperit de comunió és que no caem en una duresa de cor que ens dificulta el perdó. Viure així ens porta a lluitar per què les diferències no es converteixin en divisions; no ens porten a l’aïllament, a la incomunicació, i a la divisió. Que aquest procés sinodal, que hem de viure com un camí espiritual, ens ajude a afavorir aquest esperit de comunió entre nosaltres i en les nostres comunitats.

3. Participació

 

La celebració d’avui ens recorda que ningú de nosaltres edifica l’Església vivint en l’aïllament; que el nostre sacerdoci no és un instrument per a construir una Església a la meua imatge; i que els preveres, bisbes i diaques, no som els únics que l’edifiquem. És l’Esperit Sant qui se serveix de tots els membres del poble de Déu per fer-la créixer en nombre i en santedat.

Per això, la segona actitud que el procés sinodal ens demana és la disponibilitat a participar en la vida de l’Església. Aquesta participació no és una exigència o un dret, tal com s’entén en una democràcia política. És una disponibilitat a aportar allò que cadascú de nosaltres puga per a l’edificació de l’Església. Un esperit de participació demana capacitat d’escoltar i d’aportar; exigeix actituds constructives i positives. Gràcies a Déu, tenim en la nostra diòcesi instruments de sinodalitat que ens permeten espais i ocasions d’escolta i diàleg; en els quals hi ha un tipus de representació democràtica. Això també s’ha de traslladar a les parròquies: hem de saber escoltar i no viure com si a l’Església únicament tingués dret a existir allò que és obra nostra.

Que aquest procés sinodal ens ajude a donar vida a aquestes estructures, perquè no siguin lletra morta, sinó organismes vius. Perquè això siga possible, nosaltres som els primers que les hem de valorar i els primers a estar disponibles a participar.

4. Missió

La missió a la qual els preveres i els diaques estem cridats té com a horitzó, en primer lloc, la fe del poble de Déu. Les promeses sacerdotals que renovarem, ens recorden els nostres “deures sagrats” envers l’Església. El procés sinodal ens espenta a l’acció. El ramat al qual estem cridats a servir no és nostre, és de Déu. Som servidors de la fe del Poble de Déu i únicament vivint la caritat pastoral, podem cuidar-la. La fe de molts cristians, sovint és tan senzilla que ens pot semblar pobra. Hem de ser conscients que, en nosaltres mateixos, en la nostra diòcesi i en les nostres comunitats poden haver-hi mancances, perquè res a l’Església és perfecte. Però si mirem en profunditat, descobrirem en moltes persones senzilles una gran autenticitat de vida cristiana; i veurem que en tots els nostres pobles, ciutats i parròquies hi ha cristians que valoren la fe i estimen l’Església. Que se sentin estimats per nosaltres, que sapiguem sempre disculpar les seues mancances i apreciar el seu amor al Senyor i a l’Església.

Però la nostra missió no es redueix al poble de Déu; és per a la “salvació de tots els homes”. Valorem també la gran aportació de tants cristians en l’anunci de l’evangeli. Quan contemplo la realitat de les nostres parròquies, sovint em pregunto què seria de la nostra diòcesi sense el treball i el testimoniatge dels catequistes; dels qui serveixen als pobres; de les persones que tenen cura de les esglésies; dels malalts que preguen per nosaltres i per les necessitats del món; dels laics que viuen el seu treball donant testimoniatge dels valors de l’evangeli. Sens dubte, seria una Església més pobra. Ells li donen vida. Que ens sentim units en aquesta tasca de buscar la salvació de tots i que sapiguem integrar a tots en l’única missió de l’Església.

5. Units per l’Esperit

El dia del nostre baptisme, de la nostra confirmació i, en el cas dels preveres, de la nostra ordenació, vam ser ungits pels olis que avui beneirem i pel crisma que consagrarem. Això és signe de la unció de l’Esperit que rebem en els sagraments, que ens consagra per a la missió i ens ungeix per a la nostra santificació personal. Que avui, en renovar les promeses sacerdotals, l’Esperit de Santedat torne a ungir el nostre cor amb la seua gràcia, perquè creixi cada dia més en nosaltres el desig de servir al Senyor amb santedat i justícia, com diem cada dia en el Benedictus, tots els dies de la nostra vida.

Que la Mare del Senyor, que al peu de la Creu va rebre la missió de tenir cura dels deixebles del seu Fill, cuide la nostra vocació i la de tots els nostres germans sacerdots; de manera especial, la d’aquells que passen per moments de dificultat per malaltia o per la seua situació personal. A tots ells els posem sota la mirada amorosa de la Mare del Senyor i Mare nostra.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa