Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la Missa Crismal

Lectures:
1a: Is 61, 1-3. 6. 8-9
Sal 88, 21-22. 25. 27
2a: Ap 1, 5-8
Ev: Lc 4, 16-21

Il.lm. Sr. Vicari General
Capítol de la catedral
Germans en el sacerdoci, que representeu als equips sacerdotals dels diferents arxiprestat
Germanes i germans en el Senyor

1. La Missa Crismal, expressió de la comunió diocesana

Ens hem reunit per celebrar la Missa en la que beneirem els olis dels malalts i els catecúmens, i la que també consagrarem el Sant Crisma per a la celebració dels sagraments fins a la Pasqua de l’any que ve, que esperem poder-la celebrar amb normalitat. Malgrat que estem presents únicament una petita representació del presbiteri diocesà, ens sentim units a tots els sacerdots de la nostra diòcesi. Altres anys era un moment de comunió que es feia visible per la participació de gran part del presbiteri. Aquest any les dificultats i limitacions per a la mobilitat no ho aconsellen, però estic convençut que això no afebleix la nostra comunió sinó que la fa més forta, perquè, com diu Sant Agustí, el desig creix amb l’absència. De manera especial vull que recordem als nostres germans que viuen a les residències i estan sotmesos a restriccions encara més fortes que nosaltres. També desitgem poder retrobar-nos amb ells.

Ens unim a l’acció de gràcies a Déu dels qui van ser ordenats l’any 1970 i enguany celebren el 50é aniversari de la seua ordenació (Mn. Josep Pau Gil i Mn. Javier Goñi), així com als qui van ser ordenats fa 25 anys (Mn. Rodrigo Monfort i Mn. Jordi Bertomeu). Demanem per a ells el do de la perseverança i fidelitat a la vocació rebuda.

Encomanem a les mans del Pare els qui ha cridat al seu si des de l’última Missa Crismal: Mn. Salvador Ballester, Mn. José María Galiana, Mn. Domingo Escuder, Mn. Alfred Pros, Mn. Vicent Royo i Mn. Josep Maria Tomàs Prats. Esperem que hauran rebut el premi a la seua fidelitat i hauran estat admesos a la taula del cel que van anticipar cada vegada que celebraren l’Eucaristia a la terra.

2. Una situació excepcional

Les circumstàncies dels darrers mesos ens han portat a viure el ministeri d’una manera que ningú de nosaltres havíem imaginat mai. La vida de la diòcesi, de les parròquies, dels centres educatius, de les famílies, s’ha vist sotmesa a una prova forta. La catequesi, la celebració dels sagraments, les reunions formatives, la trobada amb la comunitat cristiana, la relació entre les persones… tot s’ha vist alterat de sobte. Gràcies a Déu, por a poc tot va refent-se i esperem que la vida eclesial vagi recuperant-se totalment a mesura que es normalitze la vida de la societat. No ens hauríem de conformar en què les coses foren com abans, hauríem de desitjar que aquesta prova que hem viscut ens faci pensar i arribe a ser un moment de creixement personal, i com a creients una ocasió per una nova trobada amb el Senyor i per reflexionar sobre les prioritats i l’orientació que cadascú li donem a la nostra vida.

Per a nosaltres ha sigut una experiència forta. La vivència del ministeri s’ha vist reduïda a allò que és essencial. Fins i tot la possibilitat d’estar al costat de les persones que han patit per la mort d’un ésser estimat ha estat molt dificultada. Tal vegada, com us deia en una de les cartes pastorals que us vaig adreçar en les primeres setmanes del confinament, aquesta prova pot ser un moment de creixement en el ministeri: per créixer en la caritat pastoral envers les nostres comunitats; per redescobrir la importància de la pregària per al sacerdoci; per veure que els sagraments, que ens permeten trobar-nos amb les persones, poden ser un moment evangelitzador. En definitiva, una oportunitat per valorar tantes coses que sovint no valorem prou.

Hem de treballar perquè aquesta recuperació no sols sigui quelcom extern, sinó una renovació interior de cadascú de nosaltres i de les nostres comunitats, un moment per créixer en la vida de la Gràcia. El creixement de l’Església va de dins cap a fora. Si no ens proposem que l’Església creixi en santedat, tot el que fem es converteix en quelcom aparent, buit i inautèntic.

3. La unció de l’esperit

La santedat no és una conquesta de les nostres forces, és l’efecte, en cadascú de nosaltres i en tota l’Església, de la unció invisible de l’Esperit Sant, que va ungir el mateix Jesús, va santificar la seua humanitat i el va consagrar per a la seua missió messiànica. Únicament si ens obrim a la presència de l’Esperit en les nostres vides personals i en la vida de l’Església, som renovats interiorment i esdevindrem presència del Senyor en el nostre món.

El Concili Vaticà II ensenya que l’Esperit actua principalment en el ministeri i els sagraments. Certament, no es limita a aquestes dues realitats, però s’hi ha vinculat de forma que podem dir que en elles tenim la seguretat que es fa present amb la seua força de santificació. El ministeri i els sagraments, que són els dos instruments principals dels quals se serveix l’Esperit per a edificar l’església, són els que donen contingut a la celebració d’avui.

Anem a beneir els olis amb els que seran ungits els catecúmens que es disposen a rebre el baptisme i els malalts que seran envigorits per la gràcia de Déu. També consagrarem el Crisma amb el que seran ungits els batejats, els confirmats, els ordenats i els altars i esglésies en el moment de la seua dedicació. Aquesta unció material, que significa i conté la unció espiritual que l’Esperit realitza en ells, els santificarà i els consagrarà perquè siguin enmig dels homes presència viva del Senyor, qui va ser enviat a proclamar la bona nova als desvalguts i a anunciar l’Any de la Gràcia i la Salvació de Déu.

4. Renovar les promeses sacerdotals

Perquè el ministeri siga un instrument al servei de l’Esperit l’hem de viure amb autenticitat evangèlica. Moguts per eixe desig, renovem avui les promeses que vam fer davant el bisbe el dia de la nostra ordenació sacerdotal. Renovar les promeses sacerdotals significa viure el ministeri donant gràcies a Déu per haver rebut la unció de l’Esperit. Ell ens santifica cada dia en la celebració de l’Eucaristia, cada vegada que ens acostem al sagrament de la Penitència i en la vivència diària del nostre sacerdoci; Ell ens fa semblants al Crist i ens envia a ser els seus col·laboradors. Que aquesta celebració faci de nosaltres sacerdots alegres pel seu ministeri i ens porte cada dia a unir-nos amb el Senyor en una relació d’amistat cada cop més forta.

Avui, com a pastors, mirem amb els ulls de Crist i preguem pels qui seran ungits amb els sants olis i el sant Crisma. Rebran un gran do i, per això, els hem d’ajudar a valorar-lo cada dia més. Valorem la importància dels sagraments per a la vida cristiana i per a la vida de l’Església, i ajudem a aquells que es preparen a rebre’ls a acollir-los com un moment de creixement en la fe. Ensenyem-los que allò important no és el sagrament per ell mateix, sinó el Do que rebem per ell, que és la gràcia de l’Esperit que ens fa fills de Déu i germans de Jesucrist. Que bonic seria que tots aquells que rebran els sagraments de la iniciació cristiana desitgen arribar a ser vertaders amics de Jesús.

Avui, com a pastors hem de mirar amb els ulls de Crist aquells que són els primers destinataris de la seua missió i també de la nostra: els desvalguts, els captius, els cecs, els oprimits, els qui estan de dol (Lc 4,16-21). En la situació en què ens trobem moltes persones han viscut i viuen en el sofriment, en la soledat. Segurament venen moments difícils per a moltes famílies. Tots anuncien que aquesta crisi sanitària portarà una crisi econòmica i social. Hem de tenir els ulls oberts i no ser indiferents davant la realitat que ens envolta.

Tot això a nosaltres ens allibera de viure el ministeri d’una manera inautèntica i al Poble de Déu l’ajuda a ser cada dia més bons cristians. Si els sacerdots ens esforcem seriosament per viure com a cristians, els fidels desitjaran consagrar el món i totes les realitats humanes a Déu, viuran “sacerdotalment” el seu compromís.

Que Maria, la Mare del Senyor, que va acollir com a fill el deixeble estimat que era amb ella al peu de la creu, ens aculli a tots i cuide el ministeri dels qui hem estat cridats pel Senyor.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa