Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la Missa Crismal

– Lectures:
1a: Is 61, 1 – 9
Salm: 88, 21 – 27
2a: Ap 1, 5 – 8
Ev: Lc 4, 16 – 21

Il·lm. Sr. Vicari General; MM.II. Srs. Capitulars; estimats germans en el sacerdoci.
Saludo especialment a Mn. Federico Allara, que aquest any celebra el 50 aniversari de la seua ordenació sacerdotal, i també tenim en el record a Mn. Julián Escudé, que celebra el 25è aniversari. En aquesta celebració, tots els que formem el presbiteri diocesà ens unim a la vostra acció de gràcies i li demanem al Senyor que continue vessant la seua gràcia en vosaltres, per a què seguiu servint-lo en santedat i justícia tots els dies de la vostra vida.
Estimats diaques, seminaristes, germans i germanes tots en el Senyor.

En l’esperit de la comunió dels sants, recordem també en aquesta celebració els nostres germans que al llarg d’aquest any han passat a la casa del Pare: Mn. Josep Albert, Mn. Josep Adell, Mn. Joaquim Blanch, Mn. Antonio Bordàs, Mn. Dàmaso Ruíz i Mn. Pere Añó. Demanem al Senyor que els hagi acollit al banquet celestial com a servidors fidels seus.
Recordem també als germans malalts, que per la seua situació no poden participar en aquesta Eucaristia i que estan presents en la pregària.

1.- “Cantaré tota la vida els vostres favors”

Aquestes paraules que hem proclamat del Salm, ens indiquen el sentiment amb el que hem de viure els preveres aquesta celebració. El fet que Déu s’hagi fixat en cadascú de nosaltres per fer-nos servidors del seu poble, com es va fixar en David, el seu servent; i ens haja ungit amb l’oli sant, que no és únicament un oli material sinó que és la unció del mateix Esperit amb la que va ser ungit el Senyor, és el motiu que ens ajuda a viure el ministeri amb alegria i acció de gràcies a Déu.

En el Salm hem escoltat una promesa dirigida a David, que va també dirigida a tots nosaltres; una promesa que ens ajuda a viure el ministeri amb esperança enmig de les dificultats que avui estem vivint: “El meu amor estarà amb Ell fidelment”. Avui el Senyor ens diu a cadascú de nosaltres: “el meu amor estarà amb tu fidelment”. Ell ens ha elegit, ens ha ungit i ens ha enviat. Això és un signe de confiança de Déu, un signe que ens assegura que el seu amor estarà amb nosaltres fidelment.

El sacerdoci és un gran honor. Però és un honor perquè és una gràcia de Déu envers cadascú de nosaltres. És un honor ser treballadors de la seua vinya, siga quina siga la missió que l’Església ens confia; és un regal que hem d’agrair-li cada dia, fins i tot eixos moments en els que ens sentim cansats o desanimats perquè vivim en un món que no para atenció a les coses de Déu. És sobre tot eixos dies quan hem de recordar la promesa del Senyor: “el meu amor estarà amb tu fidelment”; i hem de dir-li: Senyor, perquè el teu amor estarà amb mi fidelment, cantaré tota la vida els vostres favors. Aquesta és la convicció profunda que ha d’animar la nostra vida sacerdotal i no únicament el sentiment que brolla dels nostres cors quan les coses van bé.

2.- Un tresor en vasos de terrissa

Si el fet d’haver estat enviats pel Senyor a treballar en la seua vinya és un gran regal, no podem oblidar que és també una gran responsabilitat. Portem un gran tresor, però nosaltres som vasos de terrissa. El tresor del que som portadors són els dons que rebem de Déu i dels quals som dispensadors, i no les nostres qualitats personals. Els preveres, i també els diaques com a col·laboradors seus en la missió que el bisbe els encomana, som ministres de la Paraula i del Sagrament. Eixe és el fonament de la santedat a la que estem cridats per la nostra vocació i missió: som dispensadors dels dons que han de portar als cristians a viure eixa santedat sense la qual, com ens diu l’autor de la Carta als Hebreus, ningú no podrà mai veure a Déu.

No oblidem que és Déu qui comunica els dons de la gràcia, però vol fer-ho per mitjà del nostre ministeri. Nosaltres som els seus instruments. I en eixa missió ens impliquem personalment. Per això és un ministeri que compromet totalment la nostra vida: som els primers convidats a acollir la gràcia de la santificació que Déu vol transmetre a tots per mitjà nostre. Un prevere que no viu en el desig de santedat, en el fons no creu en el seu ministeri.

La gran responsabilitat, la primera responsabilitat i la primera obligació que tenim en el moment actual que està vivint l’Església, és que en la nostra vida resplendeixi la santedat de la unció espiritual que vam rebre en el moment de l’ordenació. El testimoni del prevere no està en primer lloc en el fer sinó en el ser: no és lo decisiu per a l’evangelització la immediatesa de les nostres accions, sinó l’autenticitat de la nostra vida. Encara que en aquesta dinàmica els resultats són a llarg termini, a l’hora de la veritat són els que arriben a la profunditat del cor de les persones. Per això no és perdut el temps dedicat a cuidar la nostra vocació amb la pregària i amb l’estudi de l’Escriptura, i fins i tot amb el descans. Això dóna fecunditat al ministeri, profunditat a la predicació, pau a l’esperit, perquè puguem ser transmissors de la pau a aquells que vénen a buscar en nosaltres el consol del Senyor.

3.- Renovar les promeses sacerdotals

Dins d’un moment renovareu davant meu les promeses que vau fer davant del bisbe el dia de la vostra ordenació sacerdotal. Que aquesta renovació ens porte a què el desig de servir al Senyor sigui viscut cada dia d’una manera nova. ¡Quantes vegades les decepcions, els desitjos no realitzats, les incomprensions que vénen del món envers el nostre ministeri… porten a tants preveres a què la seua generositat vagi morint, a viure el sacerdoci amb una dinàmica que va de més a menys!. Podem arribar a ser com Zacaries, el pare de Joan Baptista, que servia a Déu perfectament d’una manera externa però havia perdut l’esperança… Renovar vol dir recuperar la novetat, recuperar l’esperança, viure el sacerdoci certament amb més realisme que els primers anys de la nostra ordenació, però també amb més fe en el poder de la Gràcia que pot transformar el cor de tantes persones.

Renovar les promeses sacerdotals vol dir que el nostre ministeri no vaja de més a menys, sinó que cada dia vaja de menys a més en santedat, en generositat, en la fe en què allò que oferim (la Paraula i els Sagraments, i en ells la salvació que ens ve de Jesucrist mort i ressuscitat) és el tresor més gran i lo que més necessita el nostre món.

4.- Benedicció dels olis i consagració del Crisma

També en aquesta celebració beneirem els olis amb els que ungirem els catecúmens i els malalts, i consagrarem el Crisma amb el que seran ungits els batejats, els confirmats i els qui rebran l’ordenació sacerdotal, i que significa i fa visible la unció de consagració que ve de l’Esperit Sant.

Tota unció és signe de la gràcia de Crist, de l’amor salvador que Ell vessa sobre tots els qui rebran els sagraments. Que això ens porte a preguntar-nos amb quina actitud hem d’acostar-nos als qui els demanen. Aquesta no pot ser altra que la mateixa caritat pastoral de Crist. Mireu els xiquets que seran batejats i les seues famílies; mireu els joves que seran confirmats; i els malalts que rebran la unció, pensant com vol Jesús que siguin i què vol fer d’Ells amb la seua gràcia. Això ens portarà a acollir-los amb el mateix estil pastoral de Jesús, que quan troba l’ovella perduda no la maltracta sinó que la posa sobre les seues esquenes i la condueix a la plenitud de la vida eclesial. Que la celebració dels sagraments ens porte a imitar el mateix estil pastoral i l’amor salvador de Jesucrist.

Benvolguts sacerdots, diaques i seminaristes que us esteu preparant per a rebre la unció que us constituirà en sacerdots de Déu. Revifeu en vosaltres el desig de ser fidels al do de la vocació. Que la Mare del Senyor us sostinga amb el seu exemple i la seua intercessió.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa