Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la Missa Crismal

– Lectures:
1a: Is 61,1-3a.6a.8b-9
Salm: 88,21-22.25.27
2a: Ap 2,5-8
Ev: Lc 4,16-21

Il.lm. Sr. Vicari General
M.I. Sr. canonges del Capítol catedralici
Germans en el sacerdoci
Diaques i seminaristes
Germanes i germans tots en el Senyor

Saludo de manera especial a Mn. Paco Garcia Monforte, que aquest any celebra el 50 aniversari de la seua ordenació sacerdotal. 50 anys de servei fidel a la nostra diòcesi en diferents encàrrecs que els bisbes li han demanat al llarg de tota una vida sacerdotal. També a Mn. Wylli Dibala, nascut en terres llunyanes i que fa poc temps que està entre nosaltres. Pertany a la Germandat de Sacerdots Operaris, fundada en Tortosa pel Sacerdot del nostre presbiteri el Beat Manuel Domingo i Sol. Ens unim també a la teua alegria en aquest any que celebres el 25 aniversari de la teua ordenació sacerdotal. Tot el nostre presbiteri diocesà participem de la vostra alegria i demanem al Senyor que aquest any sigui per a vosaltres un temps de gràcia i de renovació espiritual.

1. Renovar les promeses de la nostra ordenació

Com fem sempre, en aquesta Missa Crismal anem a renovar les promeses de la nostra ordenació sacerdotal. Aquest fet, com tot el que fem en el nostre ministeri, ho podem viure rutinàriament o com un moment de gràcia. El viurem com un moment de gràcia si es converteix en una ocasió perquè cadascú de nosaltres revisem com estem vivint interiorment el ministeri. Us proposo una breu reflexió sobre tres temptacions en les que el prevere es pot trobar sovint en la seua vida ministerial. Si vivim alguna d’aquestes situacions, no oblidem que hem estat ungits amb la força de l’Esperit Sant, que ho pot renovar tot i fer-ho nou altra vegada.

Una primera situació es refereix a la pròpia vida personal. És la del prevere que s’acostuma tant a viure amb les seues febleses, que acaba convertint-les en quelcom normal i perd el desig de la santedat sacerdotal. La unció que vam rebre amb el Sant Crisma el dia del baptisme, de la confirmació i de l’ordenació sacerdotal és una unció de santificació: l’Esperit ens espenta a tots cap a la santedat. Si perdem la il·lusió per la santedat perdem l’alegria de la nostra vida sacerdotal i arribem a viure, com diu el Papa Francesc, un sacerdoci sense ànima i sense el goig de servir el Senyor. En aquesta situació renovar les promeses sacerdotals és dir-li al Senyor: no em vull habituar a una ambigüitat personal en la vida ministerial, i vull viure de tal forma que cada dia la meua amistat amb Tu siga més forta.

Les altres dues possibles situacions no afecten tant a la vida sacerdotal, sinó a la vivència del ministeri en la relació amb el poble de Déu i totes les tasques que això suposa. Podem ser preveres que complim el ministeri, que ho fem bé, que tractem amb respecte i correcció a les persones, però en el fons ens pot faltar una mica d’esperança. Les dificultats que avui tenim en la vida sacerdotal i en les tasques ministerials ens poden portar a viure el sacerdoci amb fidelitat, però sense la il·lusió d’entregar-nos més, sense generositat; a viure el ministeri sense la il·lusió del primer dia. En aquesta situació, renovar les promeses de l’ordenació és dir-li al Senyor: dóna’m la gràcia d’anar de menys a més en la meua entrega. ¡Quants matrimonis coneixem que han perdut l’alegria perquè l’amor entre els esposos va de més a menys! També això ens pot passar a nosaltres: podem perdre l’alegria perquè ens deixem vèncer per les dificultats, pensem que en aquest món no es pot fer res i la vida sacerdotal va d’eixa il·lusió desbordant del primer dia al desànim. Renovar les promeses sacerdotals és dir-li al Senyor: fes que cada dia siga més forta la il·lusió per donar-me a Tu per la salvació de tots.

Una tercera situació és la d’aquell que viu una il·lusió falsa. Ens van bé les coses, som acceptats, les persones responen positivament a les nostres iniciatives, som valorats per les nostres comunitats, etc. Però de vegades oblidem aquelles paraules de Joan Baptista: “jo no sóc”, és Ell. El nostre interès no pot ser que la gent es quede en nosaltres, no podem caure en la temptació d’ocupar el lloc de Crist, perquè no ens prediquem a nosaltres mateixos ni desitgem que ens estimen a nosaltres, sinó al Crist. Quan les coses ens van bé no deixem mai de preguntar-nos si realment estem portant els altres a Crist.

Al renovar avui les promeses sacerdotals hem de dir-li al Senyor: ajuda’m a no acostumar-me a les meues febleses; renova en mi la il·lusió de l’entrega; ajuda’m a no convertir-me en el centre del meu ministeri, a no predicar-me mai a mi mateix.

2. Al servei de l’edificació de l’Església

A més de renovar les promeses sacerdotals, en aquesta celebració beneirem els olis dels catecúmens i dels malats i consagrarem el Sant Crisma. Realment és bonic pensar que, fins a la Pasqua de l’any que ve, tots administrarem els sagraments amb els mateixos olis beneits i amb el mateix Crisma consagrat pel Bisbe, acompanyat dels preveres i diaques que col·laboren amb ell en la missió d’edificar el poble de Déu. Tots els qui rebran els sagraments entraran a formar part, per tant, de la mateixa Església; seran com pedres vives que s’integraran en la construcció del mateix temple espiritual que s’edifica en aquest món en honor del Senyor. És també un signe que ens pot ajudar a reflexionar sobre un element important del ministeri.

És evident que cadascú de nosaltres tenim la pròpia manera de ser i les nostres habilitats i qualitats. Això enriqueix la vida de la diòcesi i ens recorda que l’Església es construeix amb el treball de tots. Però no oblidem que l’edificació de l’Església com a casa comuna és la nostra tasca. La seua unitat i la comunió sagramental, que es visibilitza en aquesta celebració, ens ha de portar a créixer en la comunió; a treballar, no tant per les pròpies causes personals, sinó perquè la nostra diòcesi sigui una família on tots sentim que treballem units per a l’edificació del Cos de Crist, estant sempre oberts als altres i amb el desig d’escoltar-nos mútuament i d’aprendre els uns dels altres. L’horitzó del nostre ministeri, del treball en els grups i en les parròquies, és l’única Església de Déu, eixa Església que viu la comunió sagramental i que ha d’esdevenir una comunitat de caritat i d’amor.

3. Jesucrist és el primer ressuscitat d’entre els morts

La segona lectura d’aquesta celebració és una confessió de fe en Jesús: Ell, pel seu Ministeri Pasqual és confessat com “el primer qui era mort però ha tornat a la vida” (Ap 2,8), com el “Déu de l’univers”. Cada Pasqua es renova la nostra fe i el desig de seguir proclamant a eixe Crist com aquell que ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seua sang.

A mesura que vaig coneixent la realitat de la nostra diòcesi valoro més l’esforç que feu perquè aquest anunci no deixe de proclamar-se en els nostres pobles i ciutats. I constato que, malgrat les dificultats, en les parròquies hi ha molts signes de vida cristiana i de vitalitat eclesial. Moltes gràcies pel vostre treball i per la vostra generositat.

Avui, en l’Eucaristia pregarem també pels nostres germans que han estat cridats a la casa del Pare aquest darrer any: Mn. José Sales Cabañes, Mn. Salvador Portolés Navarro, Mn. Federico Domingo Fibla, Javier Obón Molinos i Mn. Cristóbal Suñé Aguiló. Que el Senyor els concedeixi el descans merescut a una vida lliurada a Ell i a l’Església.

Aquest any, que en la nostra catedral és també un any jubilar en honor a la Mare de Déu de la Cinta, posem el nostre ministeri en les mans de Maria. Jesús, des de la creu li va confiar la missió de cuidar del deixeble que tant estimava, i en ell la missió de cuidar de tots nosaltres, de tots aquells que participem del mateix sacerdoci que el Senyor va donar als apòstols el dijous sant en l’última Cena. Sota la seua protecció ens sentim segurs. Que els lligams que uneixen els nostres cors al seu siguin cada dia més forts. A Ella li encomanem les necessitats de la nostra diòcesi confiats en el seu amor de Mare, i li demanem que cuide dels preveres i que obri el cor dels joves a la crida del Senyor.

Amén.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa