Any Sant de la Misericòrdia – Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la celebració del Jubileu de les parròquies dels arxiprestats de la Ribera d’Ebre-Priorat i del Delta-Litoral

– Diumenge IV de Quaresma (Cicle C)
– Lectures:
1ª: Is 5,9-12
Salm: 33,2-7
2ª: 2Co 5,17-21
Ev: Lc 15,1-3.11-32

Il·lm. Sr. Vicari General
Estimats germans en el sacerdoci
Arxiprestos i Rectors de les parròquies dels arxiprestats de la Ribera d’Ebre i del Delta Litoral
Germanes i germans tots en el Senyor

1. El cor del Pare

Acabem d’escoltar la que segurament és la paràbola per excel·lència de l’Evangeli, un text que no deuríem d’oblidar en aquest Any de la Misericòrdia i que l’Església ens el proposa per aquest quart diumenge del temps de Quaresma.

Si tot l’Evangeli és bona notícia, jo diria que en aquesta paràbola això és de veres d’una forma especial, ja que en ella Jesús ens mostra el cor del Pare. Davant d’aquells fariseus que el jutgen perquè rep els publicans i els pecadors que van a l’escoltar-lo, els acull i menja amb ells, Jesús justifica la seua manera d’actuar narrant aquesta paràbola. En ella vol explicar per què tracta d’eixa manera els pecadors. I ho fa mostrant-los els sentiments de Déu Pare.

En aquest text trobem un gran contrast entre la forma d’actuar del fill que li demana al pare la seua part de l’herència i marxa de casa, i els sentiments d’eixe pare. L’actitud del fill és de menyspreu i rebuig total cap al pare. Un fill que quan encara viu el pare li demana l’herència, en el fons està desitjant-li la mort; un fill que marxa de casa, està dient-li al seu pare que no vol saber res més d’ell. El fill de la paràbola ha rebutjat totalment el seu pare, l’ha menyspreat i vol construir la vida totalment lluny de la seua casa, lluny del seu amor.

El pare en canvi, estima el seu fill com quelcom seu i, per això, no el veu com algú que l’ha menyspreat o que l’ha rebutjat. Veu en ell abans de tot un fill seu, i per això continua estimant-lo. La misericòrdia neix de l’amor d’aquella persona que estima l’altra com a quelcom seu. Aquest és el fons del cor d’eixe pare. El fill certament l’ha menyspreat, no vol saber res d’ell. Però per al pare és el seu fill i per això no deixa d’estimar-lo; és el seu fill i per això sent el desig de què torne a casa; és el seu fill i està disposat a fer tot el que siga per reconciliar-se amb ell quan torne, acollint-lo i restituint-li la dignitat que li correspon: no el rep com un criat, sinó l’acull com un fill. l’Evangeli d’avui és una bona notícia perquè ens parla d’un pare que és misericordiós, que té un cor ple d’amor, que ens estima com a quelcom seu i que, per tant, no deixa d’estimar-nos. Agraïm al Senyor la revelació que ens fa en aquesta paràbola de l’amor de Déu, i que això desperte en nosaltres el desig de tornar a la casa del Pare.

La segona lectura ens explica teològicament el significat d’aquesta paràbola. Déu és el qui vol reconciliar-se amb la humanitat pecadora. Tot és obra seua: ha enviat el seu Fill, l’ha fet víctima del pecat i ha carregat sobre Ell tots els pecats del món per despertar en nosaltres el desig de la reconciliació.

2. Deixem-nos reconciliar amb Déu

Hem començat la celebració entrant per la porta de la Misericòrdia. ¿Perquè aquest signe? Per significar que volem rebre l’abraçada de Déu. Tots som en algun moment de la nostra vida com eixe fill que ha deixat la casa del Pare; tots som envers Déu de vegades fills desagraïts, perquè ens resistim a acceptar el seu amor; tots hem experimentat el que costa tornar a la casa del Pare. Jesús ens presenta un rostre de Déu que deuria de despertar en nosaltres el desig d’estimar-lo i de reconciliar-nos amb Ell.

Déu està desitjant reconciliar-se amb nosaltres més que nosaltres mateixos. I per això estem cridats a seguir els passos d’eixe fill que descobreix la misèria de la seua situació quan s’ha allunyat de la casa del Pare. Quan algú s’allunya de Déu cau en una situació de pobresa humana i d’indigència, perquè li falta allò que és el més important de la vida: l’alegria de viure en el seu amor.

Aquell fill s’adona de la seua situació i recorda la casa del Pare. ¡Què bonica és eixa reflexió que fa!: “quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m’estic morint de fam!” (Lc 15,17). Fa memòria de l’amor del Pare i té el coratge de posar-se en camí. Segurament tornaria avergonyit, dubtaria si tornar o no. Segurament pensaria: ¿com em rebrà el meu pare quan arribe a la seua casa? Tot eren dificultats per posar-se en camí, però va tenir el coratge de superar la vergonya i les altres dificultats. I quan va arribar, el pare el rebé molt millor del que s’imaginava i molt millor del que ell es mereixia. No tinguem por d’acollir l’amor de Déu, de posar-nos en camí, d’obrir-li el nostre cor. Que la vergonya no ens lleve les forces per tornar a la casa del Pare.

3. Germans perquè som fills del mateix Pare

Finalment m’agradaria comentar també un darrer detall de la paràbola. El germà gran, que ha estat sempre a la casa, quan veu com ha reaccionat el pare davant del fill que havia tornat, es dirigeix a ell i, referint-se al seu germà, li diu: “aquest fill teu” (Lc 15,28). No diu mai “el meu germà”. Parla del seu germà com si no tinguera rés a veure ja amb ell, com si fos un estrany. Per a ell no és el seu germà, és “aquest fill teu”. Té el cor tancat. En canvi el pare li diu: “hem d’alegrar-nos i fer festa perquè aquest germà teu que ja donàvem per mort ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat” (Lc 15,31).

Si realment estem reconciliats amb Déu i vivim en l’àmbit del seu amor, ens hem de reconciliar amb els germans. No podem viure a la casa del pare viure com a fills seus i no sentir que els altres són els nostres germans. “Aquest germà teu”: si realment aquest Any de la Misericòrdia és un any de reconciliació amb Déu ha de ser també un any de reconciliació amb els germans. La misericòrdia, la capacitat de no jutjar, de no condemnar ningú, de perdonar, de compartir amb els més necessitats, ha de ser la conseqüència d’eixa reconciliació amb el Pare.

Al final de la paràbola el pare celebra un banquet perquè el fill ha tornat a casa. I ens convida a participar de la seua alegria. També nosaltres anem a celebrar un banquet. Hem entrat per la Porta de la Santa per a rebre l’abraçada misericordiosa del Pare. Ara anem a celebrar junts el banquet que ens fa sentir-nos a tots germans i fills d’un mateix Pare misericordiós, d’un Pare que ens estima a cadascú de nosaltres com a quelcom seu. Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa