Any Sant de la Misericòrdia – Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la celebració del jubileu dels moviments i associacions laïcals i agrupacions de confraries de Setmana Santa

– Lectures:
1a: Jl 3,1-5
Salm 103
2a: Rm 8,22-27
Ev: Jn 7,37-39

Il.lm. Sr. Vicari General
Estimats germans en el sacerdoci
Delegat diocesà d’Apostolat Seglar
Membres i representants de les distintes associacions i moviments de laics de la nostra diòcesi
Germanes i germans tots en el Senyor

1. Si algú té set, que vingui a mi

En la Missa d’aquesta vigília de Pentecosta se’ns han presentat dos imatges on s’expressa el desig de la humanitat, eixe desig de plenitud i de salvació que està present en el cor de tot ésser humà i de tot el món. En l’Evangeli hem escoltat les paraules de Jesús convidant a tots aquells que tinguen set a què vagin a Ell i beguin, perquè de l’interior dels qui creuen en Ell “naixeran rius d’aigua viva” (Jn 7,38). També Sant Pau en el fragment que hem escoltat de la Carta als Romans ens diu que tota la creació està esperant la plenitud, la salvació. Es tracta d’una espera que es viu amb gran desig, gemegant i sofrint dolors, perquè sabem que la salvació no és encara plena, que hem estat salvats però en esperança.

Aquesta és la situació de tots nosaltres i de tota la creació. Vivim entre allò que hem rebut de Déu i el desig de redempció plena; sabem que allò que hem rebut no ho vivim encara en tota la seua plenitud. Podem dir que el nostre món viu entre un ja i un encara no. Ja hem estat salvats: Jesús ha donat la vida per nosaltres i ha vessat el seu Esperit sobre tota l’Església i sobre tot el món el dia de Pentecosta. Però eixe ja és també un encara no: encara no vivim plenament eixa salvació; “ja som salvats però dins una esperança” (Rm 8,24). Esperem l’acompliment d’allò que desitgem i que no es realitzarà mai en aquest món, sinó quan la humanitat i tota la creació arriben a la seua plenitud. Mentrestant estem en camí cap a eixa salvació. Un camí que l’Esperit sosté i acompanya, i per al qual ens dóna força.

2. L’Esperit vessat en els nostres cors i en l’Església

¿Com actua l’Esperit, que és penyora de la salvació, en els nostres cors mentre caminem cap a la plenitud que esperem i que Déu ens ha promès? L’Esperit actua en primer lloc mantenint viva eixa esperança de plenitud i de salvació i, per tant, despertant el desig de la pregària perquè es faça realitat eixa esperança. Ho hem escoltat en la segona lectura de la Carta als Romans: “nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però és ell, l’Esperit qui es posa al nostre lloc i intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol” (Rm 8,26), l’Esperit ens fa desitjar eixa salvació que Déu ens ha promès; manté viva, per la pregària, eixa esperança que tota la humanitat i tot ésser humà anhelen i desitgen.

A més l’Esperit ens ajuda a caminar cap a eixe Regne de Déu despertant vocacions en l’Església. Hem escoltat en la primera lectura del profeta Joel que Déu vessarà el seu Esperit sobre tota criatura. Tots es convertiran en profetes; tots seran anunciadors de la salvació que Déu ha regalat a la humanitat en el seu Fill Jesucrist, i que portarà a plenitud quan s’acabe la història del nostre món; tots estem cridats a donar testimoni, a anunciar eixe Regne de Déu. l’Esperit no està reservat únicament a un petit nombre d’escollits: ha estat vessat sobre tota l’Església perquè tots els membres del poble de Déu siguem profetes i testimonis d’eixa salvació; perquè tots, en la nostra vida, amb el nostre testimoni, sembrem la llavor de la gràcia i de la vida nova que un dia arribarà a la seua plenitud.

A l’Església l’Esperit està present i actua en tots aquells que volen sembrar el Regne de Déu, i ho fa suscitant constantment noves formes de donar testimoni de la fe i despertant nous carismes, tots al servei del Regne de Déu.

3. La missió de les associacions i moviments laïcals

Avui ens hem aplegat a la nostra Catedral per celebrar el Jubileu de la Misericòrdia en aquesta vigília de Pentecosta, els membres de les associacions i moviments de laics que estan presents en la nostra diòcesi. En aquesta celebració es manifesta visiblement com l’Esperit actua en tots. El Concili Vaticà II, que ensenya que l’Esperit “santifica el Poble de Déu mitjançant el ministeri i els sagraments” (AA, 3), també afegeix: “el mateix Esperit Sant no solament es val dels sagraments i dels ministeris per santificar el poble de Déu, guiar-lo i ornar-lo de virtuts, sinó que, «distribuint els seus dons a cadascú, tal com ell vol» (1Co 12,11), reparteix entre els fidels de tot rang gràcies fins i tot especials, amb les quals els fa aptes i promptes per a emprendre una varietat d’obres i de comeses profitoses per a la renovació de l’Església i al desenvolupament de la seva edificació” (Lumen gentium, n. 12).

La celebració d’aquesta vesprada és al mateix temps expressió de la unitat i de la diversitat que l’Esperit suscita a l’Església. De la unitat perquè tots donem testimoni de la mateixa fe en Jesús mort i ressuscitat; tots anunciem al món que la set que hi ha a l’interior de cada persona i a l’interior del món únicament se saciarà en Jesús; tots proclamem que el desig de salvació tan sols troba compliment en Crist; tots volem anunciar-ho units en comunió en la mateixa Església. L’Esperit crea unitat: unitat de fe, unitat de missió, unitat en comunió eclesial. Però la nostra celebració és també expressió de la diversitat que l’Esperit crea en l’Església. Per anunciar Jesús no hi ha únicament un camí sinó molts. Cadascú de nosaltres, des d’allò que fem, des d’allò que aportem a la vida de l’Església, estem contribuint a donar testimoni del Senyor i a sembrar la vida de la gràcia en el nostre món.

Perquè l’Esperit és l’origen dels diversos camins, en l’Església ningú pot arrogar-se l’exclusivitat de l’Esperit. Ell no està únicament en un grup, està en tota l’Església, en tot el poble de Déu, i va edificant eixe poble de Déu i ens dóna a tots força perquè cadascú de nosaltres, des d’allò que som, des d’allò que vivim i des del nostre compromís, donem testimoni d’eixa fe enmig del nostre món.

4. El Jubileu de la Misericòrdia

Ens hem aplegat aquesta vesprada per celebrar el jubileu de la Misericòrdia. Sabem que estem necessitats d’eixa misericòrdia de Déu perquè la seua salvació encara la vivim només en esperança. Sabem que el nostre món està necessitat de l’anunci del missatge de l’Evangeli, de cristians disposats a ser signe i presència del Regne de Déu amb la seua vida i el seu testimoni. Ser fidels a eixa missió, a eixa vocació de ser sal i llum del Regne de Déu, és un acte de misericòrdia cap al nostre món.

La Paraula de Déu d’avui ens recorda que la set i el desig de salvació de la humanitat únicament troben compliment en Jesucrist. Per això la millor misericòrdia que els cristians podem fer de cara al nostre món, és anunciar-li a eixe Jesús en qui el món troba la salvació i en qui l’esperança de la humanitat es compleix plenament.

Que, guiats per l’Esperit i sostinguts per la seua força, no ens cansem mai de donar testimoni d’eixe Regne de Déu al nostre món.

Que aixina sigue.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa