Any Sant de la Misericòrdia – Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa, en la celebració del Jubileu dels catequistes

– Diumenge IV del Temps durant l’any. Cicle C
– Lectures:
1ª.- Jr 1, 4-5. 17-19
Salm 70
2º.- 1C 12, 31- 13, 13
Ev.- Lc 4, 21-30

Il.lm. Sr. Vicari General
Delegat diocesà de Catequesis
Germans en el sacerdoci, diaques, seminaristes, catequistes
Germanes i germans tots en el Senyor

1. Acció de gràcies a Déu

La celebració d’aquesta Eucaristia en l’any de la misericòrdia ha de ser, en primer lloc, un motiu perquè cadascú de nosaltres li donem gràcies a Déu. Sabem que la segona obra de misericòrdia espiritual és ensenyar a aquell que no sap. Som conscients de que la gran pobresa de l’home d’avui és precisament que desconeix Déu, que desconeix Jesucrist. Desconèixer Déu, desconèixer Jesucrist és quelcom que empobreix el cor de l’home. Una persona que no ha sentit mai parlar de Déu, que no ha conegut Jesucrist o que té el cor tancat a Déu, per a nosaltres els cristians és algú a qui li falta quelcom fonamental per a la vida, per a viure amb l’alegria i esperança. Un món que desconeix i oblida Déu és un món empobrit. Per això nosaltres hem de donar-li gràcies a Déu.

Tots vosaltres, catequistes de la nostra diòcesi, encapçalats pel bisbe, pels preveres i els diaques, hem de donar-li gràcies a Déu perquè hem conegut Jesucrist i en Ell el rostre misericordiós del Pare. La fe i el coneixement de Jesús és lo més important en la vida d’un catequista. Sant Pau, en la carta als Filipencs diu que tot ho considera una pèrdua “comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist” (Fl 3, 8). El testimoni que els catequistes doneu en la nostra església, en les vostres parròquies i comunitats cristianes, és precisament intentar transmetre als xiquets i als joves que estan preparant-se per als sagraments de la iniciació cristiana, que conèixer Jesucrist, mostrant-los el rostre misericordiós de Déu, és quelcom que els omplirà d’alegria. Transmetre la fe a algú, donar a conèixer Jesucrist, portar els xiquets i els joves a ser amics del Senyor, presentar-los a eixe Déu que és Pare, que els estima com a fills seus i que espera d’ells que l’estimen com un fill estima el seu Pare és una obra de misericòrdia.

2. Transmissors de la fe

Perquè esteu agraïts al Senyor, voleu transmetre eixa fe i eixe coneixement de Jesús i de Déu als xiquets i als joves de les vostres comunitats i de les vostres parròquies. Cada dia us trobareu amb xiquets i joves que no han sentit parlar de Jesucrist. Per això la catequesi és avui una tasca fonamental de l’Església. Quan vaig per les parròquies en els visites pastorals, molt sovint ho dic: els catequistes sou fonamentals per a la transmissió de la fe. No en totes les parròquies estan presents tots els moviments o totes les realitats eclesials. Però en totes les parròquies hi han catequistes que voleu transmetre la fe i donar a conèixer Jesucrist. La vostra tasca és més necessària que mai per a l’Església. De fet, quan nosaltres pensem en la nostra història, quan recordem els catequistes que sent xiquets ens van donar a conèixer Jesús i ens acompanyaren en el camí de la fe, hem de reconèixer que si no hagués sigut pel seu testimoni, per la seua generositat, pel seu temps, no podem saber on estaríem avui cadascú de nosaltres. No ho sabem perquè Déu es pot servir de moltes camins per portar-nos a Ell. Però sí que hem de donar gràcies perquè segurament per a molts de nosaltres, el testimoni dels catequistes ha estat fonamental en la història de la nostra fe. Déu els va posar en el nostre camí perquè ens portaren a Ell.

La vostra tasca no és únicament ensenyar coses sobre Jesucrist, sinó quelcom més important: que els xiquets arriben a conèixer i a estimar Jesucrist com s’estima a un amic. I per Ell tinguen el cor obert a Déu Pare i arriben a viure com a fills del Pare. La nostra església diocesana ha de donar també avui gràcies al Senyor pel vostre testimoni i pel vostre treball. Com a bisbe us demano que no us desanimeu.

3. Avançar en el camí de la fe

A la llum de la paraula de Déu que acabem d’escoltar, m’agradaria que reflexionarem junts en les tres actituds que els catequistes heu de viure sempre per transmetre la fe i per ser bons testimonis de Jesús. Hem escoltat en l’Evangeli una escena que ens presenta a Jesús en la sinagoga de Natzaret, en el seu poble i entre els seus paisans. Els seus veïns de tota la vida ho sabien tot d’Ell: coneixien a la seua família; pensaven que era el fill de Josep, el fuster de Natzaret; l’havien vist créixer; sabien qui eren els seus amics. Però quan Jesús parla en la sinagoga s’admiren: ¿qui és aquest? ¿d’on li ve aquesta saviesa? Sabien coses, sabien aspectes de la seua vida, pensaven que ho sabien tot, però en realitat no coneixien Jesús. Per això la seua paraula els deixa admirats, estranyats, sorpresos. No esperaven d’Ell eixa paraula de vida.

Nosaltres com a catequistes, com a preveres, com a bisbes, no podem ser únicament persones que saben coses de Jesús. Estem cridats a ser els seus amics, a conèixer-lo i estimar-lo cada dia més, perquè sempre és possible créixer en l’amistat amb el Senyor. Eixa és una actitud fonamental en un catequista. No podem dir “ja ho sé tot”, “ja estic bastant preparat”. No puc pensar que sóc un cristià perfecte, que he conegut plenament Jesús. Sempre és possible conèixer més a Jesús perquè sempre és possible avançar en el camí de la fe. Qui pensa que ho sap tot o que ja és un cristià perfecte, deixa de caminar en la fe. És el que els va passar als paisans de Jesús. Com pensaven que ja ho sabien tot, com no esperaven res nou de Jesús, el seu cor va estar tancat a la novetat de la seua paraula. Al mateix temps que transmetem la fe, no hem d’oblidar que nosaltres necessitem avançar en eixe camí. Hem de ser persones sempre obertes en el nostre cor, desitjoses de ser cada dia més amics del Senyor.

4. Estimar

En la segona lectura hem escoltat unes paraules de Sant Pau que ens deuen fer pensar: “Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i del àngels, però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringues…” (1C 13, 1ss). Encara que fem coses meravelloses, que tinguem el do de la profecia, o una fe molt gran, si no estimem no som res. Encara que estem molt preparats en teologia o en tècniques de pedagogia o de comunicació, si no estimem no serveix de res. Donar a conèixer Jesús és un acte d’amor. Si realment estem convençuts de que la pobresa més gran que pot haver en el cor de l’home és no conèixer Jesucrist, donar-lo a conèixer és un acte d’amor. I per això no ho podem fer d’altra manera que estimant, perquè l’evangeli únicament es pot anunciar evangèlicament. Cada dia, quan acabeu la catequesi, quan torneu a casa, no us pregunteu mai ¿què hauré aconseguit? Us desesperareu perquè moltes vegades podem tornar a casa en una sensació de fracàs, de que no ens han escoltat, de que el que fem no serveix per res. No us pregunteu mai ¿això per a què haurà servit? o ¿quin fruit produirà aquest esforç? Pregunteu-vos cada dia: ¿he ensenyat l’evangeli estimant? Perquè encara que la catequesi haguera eixit perfecta, encara que algun dia podem tornar a casa molt contents pensant que hem tingut un gran èxit, si no tinc amor, no passa res.

L’evangeli únicament es pot anunciar evangèlicament, estimant. La vostra tasca és deixar que els xiquets s’acosten a Jesús. No és posar dificultats ni impediments. ¿Com deixarem que els xiquets s’acosten a Jesús? estimant-los, perquè estimant-los els portarem a l’amor de Jesús.

5. Vèncer les resistències amb la força de l’amor

Finalment, no oblideu una tercera actitud. Avui és difícil l’anunci. En la lectura del profeta Jeremies hem sentit que Déu, quan el crida ja li diu que no l’escoltaran. També hem vist a l’evangeli que els paisans de Jesús, que saben que havia guarit molts malalts en altres pobles, pensen: Aquest és dels nostres i, per tant, ha de fer allò que nosaltres li manem. Si ha curat gent d’altres pobles, ¿a qui hauria de curar primer?, al seu poble. En el fons la relació dels habitants de Natzaret amb Jesús és interessada. Ens trobem davant un món que es tanca a la paraula de Déu. Y també moltes vegades davant uns pares que porten els xiquets interessadament a la catequesi. Volen que reben la catequesi, però són un poc com els paisans de Jesús: quan ells vulguin, per a lo que a ells els interessa, però altra cosa no cal. Moltes vegades teniu la sensació de que heu de vèncer les resistències d’un món que es tanca a la Paraula de Déu o d’unes famílies que únicament accepten que donem als fills el que ells volen i després tot s’oblida.

¿Com vèncer aquestes resistències? També la segona lectura ens ho ha dit: “El qui estima és pacient, és bondadós…, no s’irrita…, ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència” (1C 13, 4-7). L’amor és l’únic camí per poder vèncer les resistències del cor de l’home a la Paraula de Déu. Eixe és el camí: misericòrdia vol dir que el mal i les resistències a l’evangeli es vencen amb la força de l’amor.

Germans, no ens desesperem. Trobar resistències és normal. ¿Com hem de respondre a eixes resistències? L’Any Jubilar ens diu que el mal i la duresa del cor de l’home únicament es poden vèncer pel camí de l’amor. Que eixe sigui el vostre testimoni.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa.