Any Sant de la Misericòrdia – Homilia de Mons. Enrique Benavent celebració del Jubileu de les famílies en la festivitat de la Sagrada Famíla de Natzaret

– 1S 1, 20-22. 24-28
– Salm 83
– 1Jo 3, 1-2. 21-24
– Lc 2, 41-52

Il·lm. Sr. Vicari General,
germans en el sacerdoci,
germanes i germans tots en el Senyor

1. Els fills, regal de Déu

Estem celebrant les festes de Nadal. I dins d’aquestes celebracions que estan plenes de l’alegria del Senyor, aquest diumenge després de la festa del naixement del Senyor, l’Església ens convida a contemplar la família de Natzaret, en la qual va nàixer Jesús, i en la que, com hem escoltat en l’Evangeli, Jesús “creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes” (Lc 2,52).

La paraula de Déu que hem escoltat ens il·lumina la realitat de la família humana i cristiana a la llum d’aquesta família de Natzaret. En la primera lectura hem vist el gest de generositat que Anna té amb Déu. Anna era una dona sense esperança: Déu no li havia donat fills i ella li demanava insistentment a Déu que li donés un fill. I Déu li va regalar un fill, Samuel. Llavors ella, plena de generositat, va tindre eixe gest d’oferir-li el seu fill al Senyor. L’havia rebut de Déu i, per tant, sap que lo millor que pot fer per agrair-li a Déu eixe regal tan gran, era oferir-li eixe fill que tant s’estimava. Com que l’ha rebut de Déu, Anna sap que Samuel no li pertany plenament, i per això no s’apropia, no se’l fa seu, sinó que l’ofereix al Senyor.

Aquesta història ens fa pensar quelcom important: en una família un fill és un regal del Senyor. I això els cristians ho hem de testimoniar en el moment actual en el que moltes vegades un fill sembla més un problema que una font d’alegria, que un do de Déu. En una cultura com la nostra, en què hi ha tantes coses a les que de vegades es dona més importància que a la realitat de la família, els cristians veiem els fills com un regal que el Senyor ens fa. Per això els pares deuen veure els seus fills, no com una propietat, com quelcom del que ells poden fer allò que vulguin, sinó com un regal del Senyor que Déu els ha fet i, per tant, en certa mesura, com a propietat de Déu.

2. Fills de Déu

En la segona lectura se’ns ajuda a entendre més profundament la raó d’aquesta actitud d’Anna. I és que un fill no és únicament fill dels pares que l’han engendrat i l’han portat al món. Sant Joan ens recorda que som fills de Déu i que, per tant, d’alguna manera pertanyem a Déu. En Jesús hem conegut que Déu és el nostre Pare i que nosaltres som fills seus. Per tant, els pares, quan veuen els seus fills, no veuen únicament algú que és fill seu. Saben que els seus fills, i d’una manera especial si els han portat a les aigües del Baptisme, són també fills de Déu. I per tant, quan els contemplen, quan els miren, quan els eduquen, no deuen d’educar-los com si fossin únicament fills seus, sinó que deuen d’educar-los sabent que són fills de Déu. Això significa que la finalitat més important de l’educació no és altra que ajudar-los perquè descobreixin quina és la voluntat de Déu sobre la seua vida. Qualsevol pare fa projectes sobre els seus fills. Què volen els pares per als seus fills? Volen lo millor. Però què és lo millor? El problema moltes vegades és que en el nostre món no tenim una consciència clara de què és lo millor per als nostres fills. Lo millor és que guanyen diners?, lo millor és que aconsegueixin tots els objectius en la vida? o lo millor és que cada persona arribe a descobrir el camí de la seua vida, el camí de la seua vocació, el camí de la voluntat de Déu i faça d’eixa voluntat de Déu, el projecte de la seua vida?

Un fill és un regal de Déu i és també un fill de Déu. Per tant, una família cristiana tindrà que acompanyar els fills perquè descobreixin quina és la voluntat de Déu, el projecte que Déu té sobre ells; i perquè el facen realitat, perquè el porten a la vida. Els pares cristians no poden posar dificultats ni impediments perquè els fills facen allò que Déu vol per a ells.

3. El model de la Família de Natzaret

Això ho veiem realitzat d’una manera especial en la sagrada família de Natzaret. En els evangelis trobem algunes narracions de moments de la vida familiar de Jesús. Avui hem escoltat eixa escena en què Jesús, Maria i Josep van a la peregrinació de la Pasqua al temple i Jesús es perd. Més bé no es perd, sinó que es queda a la casa del seu Pare perquè és conscient que ha vingut a aquest món per complir la voluntat del Pare. Maria i Josep passen per l’angoixa del que significa pensar que han perdut un fill. El busquen, el troben, tenen que escoltat eixes paraules de Jesús: jo tinc que estar a la casa del meu Pare, em tinc que ocupar de les coses del meu Pare (Lc 2,49).

Jesús, com qualsevol adolescent que pensa en el seu futur, va adquirint poc a poc una consciència més clara de la missió per la qual ha vingut a aquest món, i està disposat a posar-la en pràctica. Maria i Josep no li ho impediran, no li dificultaran, però encara no ha arribat el moment. Se l’emporten a casa i Ell, que és el Fill de Déu, sap que la manera de complir la voluntat de Déu en aquest temps de la vida oculta és ser obedient i viure sotmès a ells. I per això accepta anar a la casa de Natzaret i continuar vivint en obediència.

Aquesta és una escena de la vida familiar d’uns pares que eduquen al seu fill en la voluntat de Déu, d’un Jesús que es deixa educar pels pares, d’uns pares que es preocupen i cuiden del seu fill, d’un fill que és obedient a l’autoritat dels pares. Tot un programa per a la vida de les famílies cristianes: la família de Natzaret, un exemple, un model d’allò que es deuria de viure a les nostres llars i a les nostres cases.

4. El testimoniatge de les famílies cristianes

En el moment actual moltes famílies cristianes de vegades poden pensar que això és impossible. La celebració d’avui ens recorda que és possible viure aixina, és possible fer d’això un programa de vida familiar. Al llarg de la història de l’Església moltes famílies ho han fet vida. El Papa Francesc fa uns mesos va canonitzar els pares de Santa Teresa de l’infant Jesús. Un matrimoni que va voler fer de la seua família un lloc de gràcia i de presència de Déu, un lloc en el que les seues filles estiguessin obertes a la voluntat de Déu. Una família que va donar fruits de santedat.

Santa Teresa de l’infant Jesús, en la seua Història d’una ànima ens ofereix algunes pinzellades de com eren els seus pares. Jo voldria ressaltar-ne tres. En un cert moment ens diu que es va veure sempre en la seua casa envoltada d’amor, i que en eixe amor dels pares va conèixer l’amor de Déu. Envoltada d’amor, tot eren signes d’amor. En altre lloc, parlant de la malaltia de la seua mare, quan Teresa era encara una xiqueta, ens narra que a ella i a una germana seua les van tindre que portar a casa d’una tia. Les dos germanes comenten que troben a faltar com la mare les ensenyava a pregar i pregava amb elles. Un altre signe de l’amor, la pregària. Finalment, quan la mare ja havia mort, ella sortia a passejar amb el seu pare, i ell, quan veia un pobre l’enviava a ella, que era una xiqueta, per a que fora ella qui donara l’almoina al pobre. Teresa va ser educada pels seus pares en l’amor a Déu i en l’amor als pobres i als més necessitats.

Tres pinzellades: sempre em vaig veure envoltada d’amor; la meua mare m’ensenyava a pregar; el meu pare m’ensenyava a ajudar als pobres, a les persones necessitades. Són coses senzilles. No són necessàries grans teories. Amb eixos signes petits, senzills i humils, aquell matrimoni va educar a les seues filles en l’amor a Déu i als altres, i va ser una família que va produir fruits de santedat.

5. El jubileu de la misericòrdia

Celebrem avui la festa de la Sagrada Família en l’any del jubileu de la Misericòrdia. El món està necessitat de la misericòrdia i es salvarà si no perd el sentit de la misericòrdia. Això significa també que les nostres famílies se salvaran si vivim actituds de misericòrdia en les nostres llars. Que les nostres famílies siguen un lloc de misericòrdia. És important testimoniar això en un moment en el que vivim tots de prop el drama de tantes ruptures i fracassos matrimonials i familiars.

Avui ens acompanyen un grup de matrimonis que celebreu 25 o 50 anys de casats. Vostès poden entendre molt bé lo que estic dient. Una família és un lloc de la misericòrdia si és un lloc de l’amor, si és un lloc del perdó. En la família hem de saber demanar perdó sense vergonya i hem de saber perdonar de cor. I així les nostres famílies seran realment un lloc de la misericòrdia, i també un lloc de solidaritat envers els més pobres. El Papa Francesc ens recorda que el món se salvarà si no perdem el sentit de la misericòrdia, el sentit del perdó, la capacitat d’estimar, la capacitat d’acollir, la capacitat de perdonar, i si som solidaris amb els més necessitats.

Saludo a tots els qui avui ens acompanyeu: matrimonis que celebreu enguany les bodes d’or o de plata; els Equips de la Mare de Déu de parròquies de la nostra diòcesi; l’associació de la visita domiciliària de la imatge de la Sagrada Família; el Patronat escolar i obrer de la Sagrada Família, que també fa un treball important per l’educació de xiquets i joves. Que a tots ens ajude eixa família de Natzaret, que el Senyor cuide les vostres famílies. No pensem mai que viure d’eixa manera és impossible. Això és possible per gràcia de Déu i nosaltres ho hem de testimoniar.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa