Il·lms. Sr. vicaris episcopals,
MMII. Srs. membres capítol catedralici
Benvolguts germans en el sacerdoci
Diaques
Religioses
Germanes i germans en el Senyor.
Saludo de manera especial als membres del Consell diocesà de pastoral i als integrants de la comissió diocesana que ens heu de guiar en aquesta aventura del procés sinodal que avui comencem en la nostra Diòcesi.

1.- La Finalitat d’aquest procés que el Papa ha engegat

El ser un poble que camina amb Crist és la identitat més profunda de l’Església. Ella és el poble convocat pel Pare per a caminar cap al Regne de Déu guiats per Jesucrist, el Gran Sacerdot que -com ens ha dit l’autor de la carta als hebreus- “travessant els cels, ha entrat davant Déu” (He 4,14). I caminem guiats amb la força de l’Esperit Sant. Si viu aquest pelegrinatge amb autenticitat, l’Església arriba a ser signe i presència del Regne de Déu en la història humana.

El Papa, al convocar al Poble de Déu a viure aquest procés, vol que prenem consciència del que som. Per als batejats, l’Església no pot ser una institució que queda fora de la propia persona, que està per dir-nos en cada moment què hem de fer i què no hem de fer; no és una institució que no sentim com a quelcom nostre, i de la que ens podem desentendre. Tots som Església, i aquesta serà més signe de la presència del Senyor en la mesura en què cadascun dels batejats siguem més fidels a Ell. Aquest Sínode no té la finalitat de produir documents, sinó que tots els batejats, cadascú de nosaltres, ens preguntem: com visc en l’Església? Estic en ella com si el que viuen els meus germans en la fe no tingués res a veure amb mi? Sóc conscient que la meua actitud pot ajudar a viure a altres millor el seguiment del Senyor o, pel contrari, pot desmotivar-los? Tots estem en la mateixa barca i les actituds individualistes no ens ajuden a créixer.

2.- Necessitat d’aquest procés sinodal

L’Església sempre viu en camí amb el Crist, i això des de l’inici: els apòstols eren un grup sinodal perquè caminaven amb Crist. També nosaltres som deixebles que el seguim, que anem amb Ell. Però des de sempre els cristians necessitem revisar si caminem com Ell vol, si les nostres motivacions són les seues. No es tracta únicament de fer un camí d’una manera externa. És quelcom més profund. Els apòstols anaven amb Crist, eren un grup que caminaven junts, eren l’Església aparentment sinodal. Però sovint tenien motivacions que en el seu cor els allunyaven d’Ell. Ho hem vist en l’Evangeli; tots volien ser més que els altres. Jaume i Joan li demanen al Senyor poder seure l’un a seua la dreta i l’altre a l’esquerra; desitjaven els llocs principals. Els altres s’indignaren contra Jaume i Joan perquè en el fons eren iguals, volien tots el mateix. Un grup aparentment unit però en el fons dividit. Buscaven els seus interessos i no els de Crist. Posen les seues ambicions per damunt del que significa seguir-lo. Es miren més a ells mateixos que al Crist. En el fons, per a eixos deixebles en eixe moment, seguir a Crist era una excusa per a les seues ambicions. I això que passava ja en aquell grup de deixebles, pot haver passat al llarg de la història.

També avui podem caure en aquesta temptació, o en altres. Tal vegada, per exemple, un dels reptes que tenim és la superació d’una fe excessivament ideologitzada. Es parla de cristians progressistes o conservadors. En el fons, quan parlem d’eixa manera, estem sotmetent la fe a la pròpia ideologia, estem condicionant el seguiment del Senyor a la pròpia manera de pensar i convertint l’Església en un pretext per a difondre les pròpies idees. No és l’Evangeli el que ens configura, sinó que, pel contrari, sovint adaptem l’Evangeli a les nostres idees. Què passa quan utilitzem l’Església per aconseguir el que ambicionem o per a difondre la pròpia manera de pensar? Que apareixen les divisions; s’introdueix una dinàmica que trenca la germanor. En l’Evangeli se’ns diu: “els altres s’indignaren”. Es perd l’alegria de la fe; s’afebleix la força per evangelitzar. I això per què? Perquè no deixem que el Senyor configure el nostre cor. Qui cerca els seus interessos deixa de mirar-lo a Ell i d’escoltar les seues paraules.

El Senyor els havia anunciat la passió tres vegades. L’episodi que acabem d’escoltar en l’Evangeli succeeix immediatament després del tercer anunci. Però ells no escoltaven, no volien escoltar, no els interessava escoltar. Perquè escoltar posava en crisi els seus interessos o aspiracions. El Senyor els indica el camí autèntic: “el fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seua vida com a preu de rescat per tots els homes” (Mc 10,45). Eixe és l’autèntic camí sinodal; eixe ha de ser el camí dels deixebles, de tota l’Església. No es tracta únicament d’un caminar extern, sinó d’estar de cor amb el Senyor; de fer nostre el seu camí vital.

Estic convençut que l’Església necessita recórrer aquest camí sinodal al que el Papa ens convoca, per recuperar l’autenticitat, perquè no ens passe el que passava a eixos deixebles: que el Senyor parle un llenguatge i nosaltres, sovint, parlem altres. Que aquest Sínode ens porte a trobar de nou el camí, a redescobrir que no podem caminar com Església més que mirant al Crist, deixant que la seua paraula configure la nostra vida. Si ens apartem d’Ell, si anteposem els nostres interessos i la nostra visió de les coses, surten les divisions. Per això, per a caminar junts hem de saber escoltar-nos, no per a veure si convenço els altres de la meua manera de pensar, sinó per a descobrir junts què és el que el Senyor vol de nosaltres.

3.- Una Església per a la humanitat

Les paraules de l’Evangeli d’avui acaben dient que el Senyor no ha vingut a fer-se servir sinó a servir i a lliurar la seua vida com a preu de rescat per tots els homes. No va lliurar la vida per a salvar l’Església, sinó per salvar tota la humanitat servint-se d’ella com un instrument per fer-lo present a Ell. Va donar la vida “com a preu de rescat per tots els homes” (Mc 10,45); es va fer, no sols el nostre germà, sinó el nostre servidor. L’autor de la carta al Hebreus ens presenta a Jesucrist com un Gran Sacerdot que ha compartit el sofriment i el dolor de la humanitat, “ha estat provat en tot”; i, per això, és un gran sacerdot que “no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses” (He 4,15).

El camí que iniciem no és per a mirar-nos a nosaltres mateixos. El papa Francesc constantment ens insisteix en què l’actitud de l’Església no pot ser auto referencial. El Concili Vaticà II exposa magistralment quin ha de ser eixe camí: “així com Crist va dur a terme l’obra de la redempció enmig de la pobresa i la persecució, així l’Església és invitada a seguir aquest mateix camí per tal de comunicar als homes els fruits de la salvació. Jesucrist, «que era de condició divina, es va fer no res prenent la condició d’esclau» (Fl 2,6) i «tot i ser ric, es féu pobre» per nosaltres (2Co 8,9). L’Església, semblantment, malgrat que necessiti de recursos humans per acomplir la seva missió, no està constituïda amb vista a buscar la glòria d’aquest món, sinó amb vista a predicar, amb el seu exemple, la humilitat i l’abnegació. El Crist fou enviat pel Pare «a portar la bona nova als pobres … a guarir els cors desfets» (Lc 4,18), «per buscar i salvar allò que s’havia perdut» (Lc 19,10). L’Església, igualment, envolta d’afecte tots els afligits per la feblesa humana, més encara, sap reconèixer en els pobres i en els qui sofreixen, la imatge del seu fundador pobre i sofrent, s’esforça en alleugerar-ne la indigència, i vol servir en ells el Crist. Però mentre que Crist, «sant, innocent, immaculat» (He 7,26), no conegué mai el pecat (2Co 5,21 ), sinó que va venir a expiar tan sols els pecats del poble (cf. He 2,17), l’Església, que enclou en el seu propi si els pecadors, santa, doncs, i alhora necessitada sempre de purificació, s’aplica contínuament a la penitència i a la renovació” (LG, 8).

El camí que el Papa ens proposa és cap a una Església humil i abnegada; més disposada a sofrir que a fer sofrir; compassiva a semblança del Gran Sacerdot; capaç de reconèixer en els pobres la imatge del seu fundador pobre; que vol servir a Crist en els pobres; capaç de reconèixer les seues mancances i pecats; que no es creu perfecta, i que en la seua santedat es reconeix necessitada sempre de purificació.

Eixe és el rostre de l’Església que el món ha de veure. I per això, per a recuperar la imatge autèntica de Crist, necessitem posar-nos en camí, abandonar les nostres ambicions, deixar en segon terme les nostres ideologies. En aquest camí no estem sols. Ens acompanya la Mare del Senyor. Ella és la realització d’aquesta Església, l’estrella que ha de guiar-nos en el tercer mil·lenni, l’Estrella que ens mostra al seu Fill perquè no apartem mai la mirada d’Ell. A Ella, Mare de l’Església, li encomanem els fruits del Sínode Universal que avui iniciem.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa