Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu

Tortosa, Catedral de Santa Maria de l’Estrella, dimecres 8 de desembre de 2021

– Lectures:

1a: Gn 3, 9-15. 20

Salm: 97, 1-4

2a: Ef 1, 3-6. 11-12

Ev: Lc 1, 26-38

Il·lm. Sr. Vicari General

MMII Membres del Capítol Catedralici

Germans en el sacerdoci

Germanes i germans tots en el Senyor

  1. El secret de la vida de Maria: Plena de gràcia

En el camí de l’advent que ens porta a la celebració del Nadal, avui la litúrgia de l’Església ens convida a dirigir la nostra mirada a la Mare del Senyor. Es tracta de contemplar a Maria amb els ulls de la fe, que son els que ens permeten arribar a allò que és més profund i més autèntic de la seua persona, a descobrir el que no es pot veure amb una mirada superficial.

Quan tenim una persona davant nostre, ens podem acostar quedant-nos en allò que es extern a ella: veiem el que fa; sabem d’on és; coneixem els seus pares, els seus fills o la seua família; sabem on treballa; com es diu… Aquesta manera d’apropar-nos als altres, ens porta a saber coses sobre ells però, sovint, no els coneixem perquè no entrem en el seu interior. Per conèixer a algú no és prou saber coses sobre ell. En totes les persones hi ha un secret que sovint ens és desconegut, que únicament Déu coneix plenament perquè és el que correspon a la veritat d’allò que les persones som en el nostre interior.

Externament, la vida de la Mare del Senyor no va ser res extraordinari. No es va caracteritzar pels signes d’allò que el món admira o considera que fa grans a les persones. No va fer ostentació de cap dels signes de grandesa que fan que aquells que els tenen siguin envejats: va ser una noia del poble, senzilla, humil i pobra. La seua vida familiar, segurament no es distingia externament per a res de la de les altres famílies pobres que vivien en Natzaret. Per fora no hi havia res en ella que fos considerat extraordinari per a aquells que no coneixien el seu interior. Però, la mirada de la fe ens descobreix que, en la seua senzillesa i en la humilitat de la seua vida, hi havia un secret: Ella era plena de gràcia des del primer moment de la seua existència.

Com hem escoltat en l’Evangeli, l’àngel es dirigeix a ella dient: “Déu te guard, plena de gràcia”. Eixe és el nom que Déu li ha posat a Maria; eixe és el secret que ella vivia espontàniament fins a eixe moment; que únicament Déu coneixia i que l’àngel, en el moment de l’anunciació, li va revelar a ella i a tota la humanitat: En la seua humilitat i senzillesa era una criatura de gràcia. Vivia plenament l’amistat amb Déu. En la plenitud de la gràcia, en ella no trobem cap taca, res que desagrade a Déu. Eixa és la clau que ens permet entendre tota la seua vida i la seua missió.

  1. Una criatura de gràcia

Com que és “una criatura de gràcia”, és contemplant-la a ella com aprenem què es això de viure en Gràcia de Déu. La paraula de Déu que hem escoltat ens ajuda a descobrir millor la grandesa de Maria que és la Mare de la humanitat renovada en Crist, oferint-nos un contrast amb els primers pares del gènere humà.

En la primera lectura se’ns mostren els signes del pecat en el cor de l’ésser humà. El primer d’ells és la “por” a presentar-se davant Déu. “He tingut por i m’he amagat” li diu Adam a Déu quan sent que el crida. El segon signe és la insolidaritat entre les persones: Adam acusa a la seua dona, responsabilitzant-la del que ha fet. I és que el pecat no sols desperta en el nostre cor la por davant Déu, també provoca ruptures en la relació entre les persones. Si el designi de Déu era que la humanitat formés una única família, el pecat ha introduït la divisió. I, d’aquesta manera, la història de la humanitat es converteix en una lluita dramàtica entre el llinatge de la serp i el de la dona, és a dir, entre el bé i el mal. El bé ha de lluitar constantment per a que el projecte de Déu sobre la humanitat es faci realitat. La història humana, com a conseqüència del pecat, s’ha convertit en un drama.

En contrast amb els primer pares, Maria se’ns presenta, en canvi, com una criatura de gràcia: “Déu és amb ella”, li diu l’àngel. Viu espontàniament en familiaritat i amistat amb Déu. Per això, si Adam havia tingut por de trobar-se amb Déu, l’àngel li diu a Maria: “No tinguis por”. Ella, que se sent torbada davant la paraula de Déu, no té por. Acull el seu enviat amb sorpresa pel missatge que li anuncia, però viu l’obediència de la fe que naix de l’amor. Accepta la missió de Déu i ho fa, no per ella, sinó per la humanitat: Pel Fill que Déu li dona, la salvació arribarà a tots. El sí de Maria és un acte de solidaritat amb tota la humanitat. Si el pecat ha provocat l’allunyament de Déu i la insolidaritat, la gràcia ha fet de Maria una esclava obedient per amor a Déu i una Mare de misericòrdia envers tota la humanitat.

  1. Plena de gràcia

La solemnitat d’avui ens recorda també que Déu ha vessat la seua Gràcia en Maria d’una manera única i singular. L’àngel li revela que ella és “plena de gràcia”. La viu en una plenitud extraordinària: des del primer instant de la seua existència. No és únicament que ella no ha comés cap pecat, és que ha estat preservada de tot mal des del moment de la seua concepció. No sols no ha conegut la culpa, ha estat alliberada de la seua arrel. Per això, ha viscut plenament l’Evangeli.

Les persones que tenen grans qualitats, sovint també tenen grans defectes. En Maria, en canvi, sembla que no destaca res. La seua vida va estar caracteritzada per la senzillesa. Però, no és que no destaque res, sinó que en la seua humilitat tot ressalta: ha viscut tan plenament l’Evangeli i la Paraula de Déu, que ha integrat totes les dimensions de la vida cristiana d’una manera tan harmònica, que tot és perfecte en Ella. Maria no és una criatura mediocre. La plenitud de la gràcia ha fructificat en ella en la perfecció total de la vida cristiana. Això no significa que no sigui una criatura humana. Ella pertany al nostre llinatge humà necessitat de redempció i, per això, ha viscut l’obscuritat i el dolor en molts moments de la seua vida. Podem dir que ha estat provada més que nosaltres, però tot ho ha afrontat sense cap falta, perquè la plenitud de la gràcia l’ha portada a confiar plenament en Déu i a viure sense desconfiança, sense sospita davant la seua voluntat.

  1. Espill de la vida cristiana

Per això, avui ella se’ns presenta com l’espill on els cristians ens hem de mirar per descobrir la veritat de la nostra vida. Ella és immaculada, sense taca. Nosaltres no podem dir el mateix si mirem el nostre cor amb sinceritat. La seua persona i la seua vida son el mirall on es fa visible la gràcia de Déu en tota la seua plenitud, la seua bellesa i el seu esplendor. Nosaltres, en canvi, caminem entre entrebancs. Hem dit un sí al Senyor, però no és com el sí de Maria; sovint no surt d’un cor net. Necessitem créixer en la gràcia, que ens apropa més a Déu, que ens ajuda a viure en la seua amistat amb alegria i que ens fa més solidaris amb tota la humanitat. Maria és l’espill que ens descobreix al mateix temps la plenitud de la gràcia i les taques que hi ha en la nostra vida.

Que en aquest camí de l’advent, arribem al Nadal amb la mateixa netedat de cor que Maria va viure en tots els moments de la seua existència.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa

X