– Lectures:

1a: Gn 3, 9-15. 20
Salm: 97, 1-4
2a: Rm 15,4-9
Ev: Lc 1, 26-39

Il.lm. Sr. Vicari General de la diòcesi
MMII Srs. membres del Capítol catedralici
Germans en el sacerdoci
Germanes i germans que participeu en l’Eucaristia amb la vostra presència a la catedral, o la seguiu per la retransmissió de la televisió, que possibilita que en aquest temps de pandèmia, en el qual està restringit l’aforament per raons sanitàries, pugueu seguir la celebració i rebre la gràcia de la benedicció papal, i la indulgència plenària si es viu un vertader penediment dels pecats.
Saludo especialment els malalts i recordem també a tots els qui a les residències o a les seues cases viuen en situació de confinament. A tots us tenim presents en la nostra pregària davant la Mare del Senyor, especialment als qui han patit o estan patint les conseqüències d’aquesta pandèmia.

1.   El designi d’amor de Déu

Celebrem avui la solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, una festa en la qual els cristians ens alegrem i donem glòria a Déu pel poder de la seua gràcia, que en la Mare del Senyor ha mostrat tota la seua eficàcia. El designi de Déu sobre tota la humanitat i sobre cadascú de nosaltres és un projecte d’un amor molt més gran del que podem imaginar. Abans que nosaltres penséssim en Déu, Ell va pensar en nosaltres: ens va destinar a ser sants i ens va elegir, com ens ha dit Sant Pau, per a ser els seus fills. Tot això perquè arribéssim a ser una lloança de la seua glòria.

La humanitat està tota ella sota el signe de la gràcia i de l’amor de Déu. I això no és quelcom impersonal. Déu ha pensat en cadascú de nosaltres, ens ha destinat a ser sants i ens ha elegit en Crist per a ser els seus fills. Al regal de la vida, Déu ha volgut afegir totes aquestes gràcies, tots aquests regals sense els quals la vida humana no tindria sentit perquè li faltaria una meta que ens portés a la vertadera felicitat. Déu ens ha creat per a ser feliços, i eixa felicitat està en la santedat i en l’amistat amb Ell, que ens prepara per a gaudir plenament un dia de la seua presència i del seu amor. Per nosaltres mateixos mai haguérem pogut imaginar la riquesa de la glòria que Déu vol per a nosaltres.

2.   El drama del pecat

Però les persones sembla que mai estem contentes amb el que tenim, amb allò que rebem de Déu. Sempre volem més. La primera lectura de la celebració d’avui ens parla de la situació en la que ha quedat la humanitat a conseqüència del pecat original. Seduïts per la serp, Adam i Eva sospiten de l’amor de Déu, desconfien d’Ell. El Dimoni fa que conceben un desig de ser i de tenir més gran del que són i tenen. No contents amb allò que han rebut, naix en el seu cor el desig de “ser com Déu”. Eixa és l’arrel del pecat: voler ser com Déu. És una actitud que reapareix al llarg de tota la història de la humanitat i que es manifesta avui de moltes maneres: vol ser com Déu aquell que pretén determinar per ell mateix el que està bé i el que està mal, sense sotmetre’s a cap valor moral; vol ser com Déu aquell que utilitza el poder abusivament per a imposar la seua ideologia, envaint àmbits que no li corresponen de la vida de les persones i de les famílies (com és l’educació, privant als pares del dret d’educar als fills en les pròpies conviccions religioses i morals); volen ser com Déu aquells que en lloc de protegir i fer-se servidors de la vida humana justifiquen la possibilitat de decidir sobre ella, bé al seu inici o a l’acabament; vol ser com Déu aquell que abusant del seu poder vol conduir la història segons la seua ideologia, sacrificant a qui no pense igual; vol ser com Déu aquell que no reconeix cap límit ètic a l’exercici del seu poder; vol ser com Déu, en definitiva, aquell que pensa que és més del que realment és i no accepta la seua condició de criatura, la seua fragilitat, i no reconeix que no “té res que no ho hagi rebut” de Déu.

La realitat, en canvi, constantment ens retorna a la nostra veritat. Adam i Eva, després de la desobediència se n’adonen que estaven nus, descobreixen la seua fragilitat. També nosaltres estem passant universalment una experiència de fragilitat. La nostra cultura, orgullosa dels seus avanços, s’ha vist envoltada per una pandèmia. No és un càstig de Déu. Tots coneixem persones afectades, fins i tot persones que han mort. Sabem que Déu no les ha castigat. No podem pensar això. Però hem d’entendre un missatge: la pandèmia ens fa veure la nostra realitat, la nostra fragilitat: no som Déu.

3.   El camí de la humanitat

En l’Evangeli, Maria ens mostra el camí per a retornar al designi de Déu, per acollir en la nostra vida el seu pla d’amor: “sóc l’esclava del Senyor”, li diu a l’àngel després que aquest li anunciés que era una criatura de gràcia i havia estat escollida per a ser la Mare del Messies. Si la serp havia dit als nostres primers pares “sereu com déus” (Gn 3,4) i havia despertat en ells el desig de ser-ho, Maria respon a l’àngel: “sóc l’esclava del Senyor”.

Si el pecat porta a l’orgull i a l’ambició, el fruit de la gràcia és el reconeixement de la pròpia petitesa i l’acceptació de la realitat, ens porta a posar-nos al servei d’allò que Déu vulgui de nosaltres. Maria ens mostra el camí que porta a la vida: el de la senzillesa i la humilitat. ¿Com és el món que construïm els homes quan volem ser com deus? ¿És un món més just?, ¿més humà?, ¿més digne de l’home? ¿Com seria el món si tots seguíssim el camí que la Mare del Senyor va viure amb tota la seua humilitat, senzillesa i naturalitat, com ens diu l’Evangeli que hem escoltat? Seria una anticipació del Regne de Déu, del Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau.

En Maria va trobar el Messies una mansió digna perquè la gràcia havia fet d’Ella una criatura atenta a les coses de Déu, al mateix temps humil i verge. D’Ella va nàixer Aquell que és per a tota la humanitat la salvació i la pau. Sols els qui viuen com Ella poden acollir en el seu cor al Fill de Déu; sols els qui viuen com Ella poden ser en el món testimonis, llavor d’una nova humanitat.

Benvolguts germans i germanes, en el camí de l’Advent, la solemnitat d’avui ens posa a Maria com un espill en el que ens hem de mirar, ens descobreix amb quina actitud hem de viure si volem arribarem a la vida que Déu vol per a nosaltres i que el seu Fill va portar en nàixer al món. Que aquest Advent vivim cadascú de nosaltres un camí espiritual per a ser com Maria, per acollir com Ella a eixe Jesús que ens du la vida de la gràcia, i per poder arribar a viure en eixa gràcia i eixa amistat amb Déu que va fer de Maria una criatura única.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa