Homilia en l’ordenació diaconal de Juan Manuel, Matteo i Santi

Catedral de Tortosa, 20 de març de 2021

1ª. Jer 1, 4-9
Salm 83, 3-5. 11
2ª. Ac 6, 1-7b
Ev. Mt 20, 25-28

  • lm. Sr. Vicari General
  • II. Srs. Membres del Capítol catedralici
  • lms. Srs. Vicaris episcopals
  • Germans en el sacerdoci
  • Diaques, seminaristes, germanes i germans tots en el Senyor
  • Us saludo especialment a vosaltres, Matteo, Santi i Juan Manuel, que en aquesta celebració rebreu el sagrament de l’orde en el grau del diaconat, y també a les vostres famílies, especialment als pares i germans y, en el cas de Juan Manuel, a la teua esposa Ester, als vostres fills i les seues famílies.
  • Germanes i germans tots en el Senyor.
  1. El misteri de la vocació

Benvolguts Juan Manuel, Santi i Matteo: sens lloc a dubte aquests mesos haureu pensat davant del Senyor la història de la vostra vida, amb totes les circumstàncies que us han portat fins al dia d’avui. El Senyor fa les coses per camins moltes vegades insospitats per a nosaltres.

Tu, Matteo has arribat a la nostra diòcesi des d’Itàlia, el teu país, després d’una llarga història de buscar a Déu o, millor dit, en la que el Senyor ha anat buscant-te a tu fins que t´ha trobat.

Tu, Santi, vivint la fe amb naturalitat en la teua família, en el col·legi i en la parròquia, vas sentir la crida del Senyor i vas deixar la teva terra per venir a servir-lo en aquesta petita i, alhora gran, diòcesi de Tortosa.

I tu, Juan Manuel, que ja de xiquet vas estar en el seminari, ho vas deixar, vas formar una família, però en el teu cor no es va apagar el desig de servir al Senyor i, després d’un temps de preparació, vas a rebre avui el diaconat permanent.

En el fons, per camins molt diferents, els tres compartiu un mateix desig: estar oberts a la voluntat del Senyor i posar-vos al seu servei. Al llarg d’aquest temps heu tingut el suport de persones concretes que Ell us ha anat posant en el camí -les vostres famílies, els sacerdots que heu conegut, les persones i institucions que us han ajudat a formar-vos, les vostres parròquies…- Són els instruments dels quals el Senyor s’ha servit perquè arribeu al dia d’avui. Doneu-li gràcies per tot.

El relat de la vocació de Jeremies, que hem escoltat en la primera lectura, ens dona la clau fonamental per a entendre la història de qualsevol vocació. Aquesta no comença el dia en què un es planteja per primera vegada la possibilitat de lliurar-se al Senyor en el sacerdoci o en el ministeri diaconal. L’autèntic començament està en el moment en què Déu va pensar en cadascun de nosaltres: “Abans que et modelés en les entranyes de la mare, ja et vaig conèixer, abans de néixer, ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta” (Jer 1, 4). Des d’aquell moment ens va destinar a una missió eclesial. La història de la nostra vocació no consisteix en altra cosa que descobrir què és el que Déu vol de cadascú de nosaltres, posar-nos a la seua disposició i abandonar-nos confiadament a les seues mans, malgrat que dia rere dia experimentem la nostra petitesa davant una missió que supera les nostres forces, com el profeta Jeremies reconeix “Ah, Senyor Déu meu, no sé parlar: encara sóc un noi” (Jer 1, 6), però que podem afrontar perquè Déu posa les seues paraules en la nostra boca (Jer 1, 9), és a dir, perquè Ell és amb nosaltres i ens acompanya.

Descobrir la missió que el Senyor vol per a nosaltres i lliurar-nos a ella és el nostre camí personal de santedat. Demaneu-li que us concedeixi lliurar-vos al ministeri des del desig de servir-lo en santedat tots els dies de la vostra vida.

  1. Al servei de l’Altar, de l’Evangeli i de la caritat

Aneu a rebre el ministeri del diaconat. Santi i Matteo en el vostre camí de preparació al sacerdoci i tu, Juan Manuel, com un ministeri permanent. La vivència d’aquest ministeri es concretarà en algunes tasques que són inseparables:

El servei de la caritat que, com hem escoltat en la lectura dels Fets dels Apòstols està en l’origen del diaconat, us farà més semblants a Crist, que no va voler ser sols el nostre germà sinó que es va fer el nostre servidor, i us ajudarà a trobar l’orientació fonamental de la vostra vida: no sols els diaques, també els preveres i els bisbes hem de viure el ministeri com a servei i donació de la nostra vida. No oblideu el que deia sant Tomàs de Villanueva (que va ser arquebisbe de València): no podem estimar els pobres si no estimem la pobresa. Viviu el ministeri amb senzillesa i humilitat.

El servei de l’altar, en la litúrgia de l’Església, ens recorda que aquell que salva el món és Crist, que realitza l’obra de la redempció sobre tot en els sagraments. Forma part del vostre ministeri custodiar el tresor de la litúrgia i viure el servei de l’altar amb alegria, amb el mateix esperit del salmista, que troba l’alegria estant a la casa del Senyor “servint-lo cada dia”. Una desgana o una vivència rutinària de la litúrgia pot estar indicant falta d’il·lusió en la vivència de la vocació. Però per viure correctament aquesta dimensió del diaconat, no separeu el servei de l’altar del servei al germans, i no convertiu la litúrgia en un culte buit. Per no caure en aquesta temptació sigueu homes de pregària. Avui us comprometeu a fer de la pregària de l’Església part del vostre ministeri resant la litúrgia de les hores. Si sou fidels a aquest compromís us enriquireu espiritualment. Cada dia, quan obriu el llibre de la litúrgia de les hores trobareu una paraula que il·luminarà el vostre ministeri i la vostra vida. Gràcies a ella es revifa cada dia el do que vam rebre per la imposició de les mans.

Us consagreu també avui al servei de l’Evangeli. La predicació forma part del vostre ministeri. Prepareu-la perquè allò que ressoni en el cor dels fidels siga sempre la Paraula de l’Evangeli i no la vostra. Perquè la vostra predicació siga eficaç, no oblideu les paraules que dins d’un moment us dirigiré quan us lliuraré el llibre de l’Evangeli: “creu el que llegeixes, ensenya el que creus, practica allò que ensenyes”.

  1. Cridats a donar la pròpia vida

El Senyor no ens crida únicament a treballar per a Ell, sinó a què gastem la vida per Ell i pel seu regne seguint els seus camins. En les paraules de l’Evangeli que hem escoltat, revela als seus deixebles quin era el sentit de la seua existència: “el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seua vida”. Per això nosaltres no hem de desitjar ser més importants que els altres, sinó fer-nos servidors de tots. Hem d’estar disposats a gastar la vida per guanyar la Vida Eterna. Penseu que sols podem ser autèntics servidors de l’Evangeli si vivim evangèlicament, com el Senyor.

Com a signe d’aquesta entrega i donació, avui prometreu viure el ministeri amb actitud d’obediència al bisbe. L’obediència és la forma concreta d’oferir-li al Senyor la pròpia persona i la pròpia vida. No li donem una part de nosaltres, li ho donem tot. La promesa d’obediència és un signe d’humilitat i també de generositat. Es tracta de renunciar a un mateix; a la nostra manera de veure les coses; a convertir el ministeri en una propietat personal per viure’l en comunió amb l’Església. La nostra missió és eclesial, no individual. L’obediència en l’Església és un acte de comunió. En la vida descobrim que els camins del Senyor sovint no coincideixen amb els nostres. Fer promesa d’obediència és un acte de llibertat, però viscuda des de la humilitat: posar els camins de la meua vida en mans de l’Església és posar-los en mans del Senyor, és confiar en Ell més que en mi mateix.

Vosaltres, Santi i Matteo, fareu també la promesa de guardar el celibat. Aquest és un signe de què no sols li doneu una part de vosaltres, sinó tota la vostra persona. Aquesta generositat significa que estimeu de cor el Senyor. Si per Ell i per l’Evangeli esteu disposats a ser tan generosos, és perquè heu descobert que el mateix Senyor és el vostre tresor i esteu apassionats pel seu Regne. El celibat, ben viscut, ens capacita per estimar cada dia més el Senyor i també per estimar els nostres germans, dels quals ens fem servidors. Lliures de tots els afectes humans, que sempre són selectius i ens impedeixen estimar tots per igual, podem estimar més autènticament el Senyor i a tot el poble de Déu. El celibat que l’Església ens demana no és perquè no estimem ningú, sinó perquè estimem tots amb generositat i autenticitat, lliures de qualsevol egoisme.

  1. Una mirada a Maria

Juan Manuel, Matteo i Santi, en aquest dia de la vostra ordenació diaconal, no us oblideu de dirigir-li una mirada d’amor a la Mare del Senyor. Ella treballa en el cor de tots els qui el seu Fill ha cridat al ministeri, perquè el nostre sí sigui cada dia més semblant al seu: un sí ple de generositat, una entrega sense reserves, una donació sense condicions. Cada dia de la vostra vida, ara com a diaques i després, Santi i Matteo, com a preveres, mireu a Maria. Procureu que el vostre sí, que haureu de renovar dia a dia, perquè estem cridats a revifar la flama del do de Déu, sigui un sí semblant al seu. Ella, una vegada va dir a Déu “sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”, no va mirar enrere. Poseu-vos avui en les seues mans i, confiant en Ella, mireu sempre endavant.

Que la Mare de Déu us ajudi perquè en l’exercici del ministeri que avui rebreu sigueu sempre fidels, de tal manera que aquest sigui el vostre camí per arribar a ser sants, i que un dia pugueu gaudir de la vida eterna a la que Déu ens crida en el seu fil Jesucrist. Amén.

†Enrique Benavent Vidal,
Bisbe de Tortosa.

X