Santa Església Catedral de Tortosa
Dijous Sant, 17 d’abril de 2014

Il·lm. Sr. Vicari General del Bisbat
Excm. Capítol Catedral
Estimats germans en el sacerdoci
Benvolguts germans i germanes en el Senyor,

1. Volem acompanyar el Senyor en la seua passió

És la vesprada del dijous sant. Ha arribat l’hora. Asseguts a taula amb Jesús iniciem la celebració dels dies sants de la nostra redempció.

Quan el Senyor pujava a Jerusalem, camí de la Pasqua, Jaume i Joan es van apropar a Jesús i li van demanar que els concedira seure en la seua glòria, l’un a la seua esquerra i l’altre a la seua dreta. Els altres deu es van indignar contra aquests dos deixebles. La resposta de Jesús amagava una dimensió profunda que en aquells moments els deixebles no van acabar d’entendre plenament: “El Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seua vida com a rescat per tothom” (Mc 10, 45). Servir i donar la vida. Aquest és el misteri que dóna sentit i que ens permet comprendre la vida de Jesús. Aquesta és la clau que ens permet entendre també el sentit de la seua mort.

En aquell moment els deixebles, atrapats per les seues ànsies de poder i per les seues aspiracions humanes, no sabien fins on arribava el desig de Crist de “servir i donar la vida com a rescat per tothom”. Nosaltres sabem ja que eixa voluntat i eixe desig arriben fins al final, fins a l’extrem, fins a la donació total de si mateix. Per això, admirats i agraïts, volem estar amb el Senyor, volem acompanyar-lo durant aquests dies del tridu pasqual, volem comptar-nos entre els seus deixebles, volem manifestar-li el nostre amor.

2. Una vesprada de gestos més que de paraules

L’Eucaristia vespertina del Dijous Sant que estem celebrant en l’inici del Tridu Pascual i que ens remet al cenacle, ens presenta aquest mateix missatge de servei i de donació de la pròpia vida. Abans de la seua passió, Jesús torna a recordar als deixebles el que havia sigut la seua vida i els anuncia el que serà la seua mort. Però aquesta vesprada el Senyor ho fa no sols amb paraules, sinó amb paraules i amb gestos. Tots hem viscut alguna vegada l’experiència de sentir que quan els sentiments que volem comunicar als altres són molt intensos i brollen de la veritat més profunda de la nostra vida, no basten les paraules i necessitem recórrer als gestos i als signes. Les paraules es queden curtes per expressar el que volem dir.

En aquest últim sopar amb els apòstols, Jesús recorre al llenguatge dels gestos per expressar els sentiments que omplin el seu cor, que no són altres que els sentiments d’un amor que vol arribar fins al final.

Acabem d’escoltar amb emoció les paraules solemnes de l’evangeli de Sant Joan amb les que comença el “llibre de l’hora”: “Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13, 1).

És l’amor als seus el que l’havia portat al món a “servir i donar la vida”. És aquest mateix amor el que el va dur a mantindre’s fidel fins a la mort. En el mode d’afrontar la mort va mostrar la veritat del que havia sigut la seua vida.

L’actitud de servei es manifesta en el gest de rentar els peus dels deixebles. Aquest gest és expressió de tota la dinàmica de la vida del Senyor: Ell “no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau” (Fil 2, 6-7). I això ho va fer voluntàriament. No sols va voler ser en tot semblant als seus germans els homes, sinó que va voler fer-se el nostre esclau i el nostre servidor, va voler ocupar l’últim lloc entre els homes. No sols va renunciar a la seua dignitat divina, sinó que va voler estar junt amb aquells la dignitat humana dels quals no és respectada.

El llavatori dels peus és un gest d’esclau, d’aquell que no ha dubtat a rebaixar-se a si mateix per llavar els peus bruts de la humanitat, perquè tots nosaltres ens puguem seure a la taula dels fills en el banquet del Regne del cel que s’anticipa en l’Eucaristia.

El llavatori és un gest d’amor i de servei. Però fins on arriba aquest amor i aquesta voluntat de servei? L’Evangelista Sant Joan ens ho ha dit en l’Evangeli: Fins a l’extrem. Estem davant d’un amor sense límit. Per això, la postura interior de Jesús, simbolitzada en el llavatori dels peus, es fa més explícita en el repartiment que fa de si mateix durant el sopar, un repartiment que ens anticipa la passió i ens introdueix en ella. En la vesprada del Dijous Sant fem memòria de la institució de l’Eucaristia. L’Eucaristia és “cos entregat” i “sang vessada”, és el sagrament del Senyor, que lliura la seua vida per nosaltres abans de que li la lleven. El Senyor havia vingut a “servir” i a “donar la vida”. Si el llavatori evoca l’actitud de servei, l’Eucaristia evoca el desig de donar la vida. Ni el rebuig ni la mort fan que canvie la seua actitud de servei. Ell es manté en aquestes disposicions espirituals fins al final.

El que el Senyor havia dit de paraula als apòstols en un moment en què tots aspiraven als millors llocs, ara, abans de morir, ho reafirma amb aquestes dos accions. Unes accions que no són pura aparença o escenificació teatral, sinó que es manifestaran com a expressió de la veritat de la vida del Senyor en el moment de la creu. En el moment de la mort quedarà plenament clara la veritat de la vida del Senyor.

És una vesprada de gestos, més que de paraules. Però estem davant d’uns gestos que parlen, davant d’unes accions que els cristians no hem d’oblidar perquè estan plenes d’amor, d’amor vertader, ple d’autenticitat. Quan aquesta vesprada les recordem estem recordant l’amor de Crist i, quan recordem l’amor d’algú vers nosaltres, eixe record ens mou a estimar més a eixa persona, a viure en la seua amistat, a créixer en el seu afecte. Que el Senyor ens ajudi a tots a créixer en l’amor a Ell.

3. Feu açò en memòria meua

Aquesta vesprada, en aquest Últim Sopar, Jesús mana repetir aquests dos gestos: “Feu això que és el meu memorial” (1 Co 11, 24. 25). “Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres” (Jn 13, 14).

Aquest dos gestos han de romandre vius en la comunitat eclesial. Al dir “Feu això que és el meu memorial”, el Senyor està instituint el sagrament de l’Eucaristia, ens està indicant on està la font de la vida de l’Església. L’Església viu de l’Eucaristia perquè té el seu origen en la vida mateixa de Jesús, en el seu lliurament a la mort per la salvació del món. Sense ella no pot haver-hi autèntica vida eclesial.

Aquests dos gestos, que han de romandre vius, són inseparables. El mandat del Senyor d’imitar-lo en el gest de llavar els peus als deixebles no és la institució d’un sagrament, d’un ritu. És un mandat que ens recorda que l’Eucaristia ha de fer-se vida si no volem que es quede en un gest merament buit. El llavatori dels peus, com a servei d’amor als germans, és la forma que pren una existència eucarística.

Els dos mandats són igualment importants: un servei sense eucaristia ens converteix en autosuficients perquè separa l’amor de la seua font, que no és una altra que el mateix Senyor, ens podria dur a pensar que som capaços de salvar el món per les nostres pròpies forces. Una Eucaristia sense amor concret al germà seria una eucaristia buida, un gest ple d’hipocresia que, al final, pot arribar a ser un antitestimoni davant del món.

Aquesta vesprada del Dijous Sant acollim amb gratitud el gran regal de l’Eucaristia que el Senyor ens va deixar abans de passar d’aquest món al Pare, demanant que aquest sagrament ens moga a viure d’aquell mateix amor que va moure Jesucrist a donar la seua vida per nosaltres.

4. Al servei de l’Eucaristia i dels germans

Aquest dia de Dijous Sant recordem també la institució del sacerdoci. El sacerdot està al servei de l’Eucaristia i al servei dels seus germans els homes. Nosaltres estem cridats a fer vida aquestes actituds del Senyor. Una comunitat cristiana que estima l’Eucaristia com a centre de la seua vida, estima el ministeri sacerdotal. Fa uns dies, en la celebració de la Missa Crismal, els preveres de la diòcesi vam renovar les nostres promeses sacerdotals. Us invito a demanar al Senyor per tots nosaltres, perquè siguem fidels al ministeri que hem rebut, perquè fem de la nostra vida sacerdotal un servei senzill i humil a l’Eucaristia i a tots els homes, i demanem al Senyor perquè mai falten en la nostra diòcesi sacerdots que alimenten al Poble de Déu amb la Paraula i amb l’Eucaristia.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa