Missa Crismal
Santa Església Catedral de Tortosa
Dilluns Sant, 14 d’abril de 2014
-Is 61, 1-3a. 6a. 8b-9
-Sal 88, 21-22. 25. 27
-Ap 1, 5-8
-Lc 4, 16-21

Illm. Sr. Vicari General
Excm. Capítol Catedral
Estimats germans en el sacerdoci, que dins d’un moment renovareu les promeses que vau fer davant del vostre bisbe el dia de la vostra ordenació sacerdotal. Aquesta renovació és especialment significativa per a tots els que enguany celebreu el 50 o el 25 aniversari de l’ordenació sacerdotal: mossèn Pere Compte, aquí present, i els mossens Joaquín Ariño i Vicent Royo i Mons. Francesc Ciuraneta, bisbe emèrit de Lleida, que també celebren el 50 aniversari i no han pogut participar a la nostra celebració. Joan Bajo, Jordi Centelles i Juan José Roca, aquí presents, celebren el 25 aniversari. Tots ens unim a la vostra acció de gràcies al Senyor i li demanem que us concedeixi la gràcia de viure aquesta renovació de les promeses sacerdotals amb la mateixa alegria i la mateixa il·lusió del dia de la vostra ordenació.
Estimats diaques
Germanes i germans en el Senyor,

1. Una celebració que visibilitza el misteri de l’Església-comunió

Per primera vegada des que estic exercint el ministeri episcopal entre vosaltres ens hem reunit per la celebració de la Missa Crismal. És una celebració que visc amb una gran alegria. Després d’uns mesos en què ens hem anat relacionant i hem començat a conèixer-nos, la celebració d’avui ens recorda que la nostra relació va més enllà d’una simple amistat humana. Té un fonament sacramental i té sentit perquè tots participem en la mateixa missió del Senyor. La celebració d’avui ens reuneix a tots, bisbe, preveres i poble de Déu entorn del nostre Senyor Jesucrist. En ella expressem la nostra comunió eclesial i creixem en ella tenint els ulls fixos en Jesucrist, “el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud” (Heb 12, 2).

D’una manera especial avui es reforcen els vincles de comunió entre els preveres i el bisbe. Aquesta comunió en el presbiteri és fonamental perquè l’Església creixi com un misteri de comunió en la caritat. Un presbiteri que no visca el desig de créixer en comunió no ajuda l’Església a créixer com a família dels fills de Déu, com a comunitat dels deixebles de Crist i, com diu Sant Agustí, com a signe de reconciliació per a un món en què tantes vegades es fan presents les divisions entre els homes.

Aquesta celebració ens recorda també que tots nosaltres, bisbe i preveres, participem en la mateixa missió, que tots estem al servei del mateix Senyor, del mateix Evangeli, del Regne de Déu, de l’única Església de Crist. Per això, la celebració d’aquesta Eucaristia és una crida a superar personalismes en el mode de viure el nostre ministeri i a fixar la nostra mirada en el Senyor, a qui fem present en la nostra vida i en l’exercici quotidià del nostre ministeri. Com a servidors de Crist i com a ministres de l’Església estem cridats a mirar, per damunt de tot, les necessitats de l’Església, al servei de les quals ens vam oferir el dia de la nostra ordenació sacerdotal. En aquests moments d’escassetat de vocacions sacerdotals, la nostra disponibilitat per al servei ha de ser major perquè les nostres comunitats cristianes no caminin desorientades com ovelles sense pastor.

2. Partícips de la Unció del Senyor

La Paraula de Déu que hem escoltat és tota ella una confessió de fe en Jesús, el Messies, l’Ungit i enviat per Déu a anunciar la Bona Notícia als qui pateixen, el Testimoni Fidel, el Primogènit d’entre els morts, el Príncep dels reis de la terra, el que ens va estimar i ens ha alliberat dels nostres pecats per la seva sang.

Jesús, com a Messies, va ser ungit per Déu amb la plenitud de l’Esperit Sant i, per la seua victòria pasqual, ha estat constituït font de la que brolla tota gràcia que ens ve de Déu. Nosaltres agraïm avui al Senyor el do d’haver estat fets partícips, per gràcia, de la Unció del Senyor per l’Esperit. Havent estat ungits amb el mateix Esperit que va ungir el Senyor, participem de la seua santedat i som consagrats per a participar de la seua missió.

El dia del nostre baptisme vam ser ungits amb l’oli dels catecúmens i amb el Sant Crisma. En la Confirmació rebem, amb la unció del Crisma, el signe del do de l’Esperit Sant. En l’ordenació sacerdotal les nostres mans van ser ungides amb el Crisma i, per l’acció de l’Esperit, hem sigut capacitats per a realitzar les accions salvífiques de Crist. Avui agraïm al Senyor tots els dons de la seua gràcia que ens ha concedit.

Tanta gràcia rebuda del Senyor implica unes exigències per a la nostra vida. La unció per l’Esperit és una unció santificadora, una unció que ens configura amb Crist, que reproduïx en nosaltres la mateixa imatge de Crist. La crida a la santedat, que és la vocació de cada batejat, és prèvia a la crida al ministeri. Per això, no podem entendre una vocació sacerdotal que no sigui viscuda des d’un desig de santedat. Tots nosaltres estem cridats a viure la nostra vocació des del desig de santedat. Què pobra i què trista es torna la vida d’un sacerdot si perd el desig de la santedat! Seria una vida sacerdotal sense ànima, un treball que no podríem viure amb alegria. Demanem avui al Senyor que renove en nosaltres l’Esperit de Santedat.

La Unció per l’Esperit ens consagra per a la missió, per a ser continuadors de la missió de Crist, que no va vindre a ser servit sinó a servir i donar la vida en rescat per molts. El fet d’haver entrat a formar part pel baptisme del Poble de Reis i Sacerdots, que és l’Església, no ens separa dels nostres germans els homes, sinó que ens fa més germans de tots els homes. El fet d’haver estat ungits amb el Crisma el dia de la nostra ordenació, no fa de nosaltres una casta sacerdotal que ens distancia dels cristians i ens dóna una superioritat humana sobre ells que justificaria una actuació despòtica sobre el poble de Déu, sinó que ens fa servidors dels cristians, ens impulsa a viure el nostre ministeri com a servei i entrega de la pròpia vida. El fet d’haver rebut la unció per al ministeri episcopal no em capacita per a governar el ramat del Senyor a la força, ni per sòrdid guany, ni com a dèspota sobre l’heretat de Déu. Al contrari, és exigència per estar sempre disponible al servei i per viure-l amb la humilitat de Crist. Demanem avui al Senyor que ens ajude a viure la nostra missió evangèlicament.

3. Evangelitzadors amb Esperit

El Senyor, Ungit per l’Esperit, va ser enviat pel Pare a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat… a proclamar l’any de gràcia del Senyor. Tots els cristians estem cridats a participar en la missió evangelitzadora de l’Església. Els sacerdots vivim aquesta missió des de la nostra condició sacerdotal. Tota la nostra vida està al servei de l’Evangeli.

Estem vivint un moment de la història en què s’experimenten les dificultats de l’evangelització. Moltes vegades tenim la sensació que som portadors d’un missatge que ha deixat d’interessar, i aquest fet pot portar-nos a viure el nostre ministeri, en paraules del Papa Francesc, com “un conjunt de tasques viscudes com una obligació pesada que simplement es tolera, o se suporta com quelcom que contradiu les pròpies inclinacions i desitjos” (Evangelii gaudium, 261).

Aquesta temptació només és possible vèncer-la si obrim els nostres cors a l’Esperit del Senyor. L’Església necessita avui “evangelitzadors amb esperit”, és a dir, “evangelitzadors que s’obrin sense por a l’acció de l’Esperit Sant” (Evangelii gaudium, 259).

“L’evangelitzador amb Esperit” es recolza en l’oració, “sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment no té ànima” (259), és aquell que “prega i treballa” (262), que viu el seu ministeri sense deixar-se vèncer per les dificultats del nostre món, i des de la motivació fonamental que ha d’inspirar tota la nostra vida: l’amor de Jesús que hem conegut en la nostra vida i “que ens mou a estimar-lo sempre més” (264). Si vivim el nostre ministeri des d’aquest amor a Crist i constantment units amb Ell, “buscarem el que Ell busca, estimarem el que Ell estima” (267). Com a portadors de l’Evangeli estem cridats a estar prop de les persones a qui volem anunciar el missatge de salvació, a, en paraules del Papa, “desenvolupar el gust espiritual d’estar prop de la vida de la gent” (268), a introduir-nos en “el cor del poble” (269), és a dir, a viure el nostre ministeri des de la proximitat i el desig de servir al nostre món, a donar raó de la nostra esperança, “però no com a enemics que assenyalen i condemnen” (271).

Si vivim així el nostre ministeri, trobarem la força per superar la temptació del “pessimisme, del fatalisme i de la desconfiança” (275), que tantes vegades ens envaeix: Quantes vegades podem pensar que res pot canviar i que l’esforç que fem és inútil! En la vivència del nostre ministeri sovint experimentem que l’evangelització no produeix tots els fruits que ens agradaria. Però si mirem amb ulls de fe el nostre ministeri, descobrim que, malgrat totes les dificultats, el lliurament de la nostra vida no és inútil i produeix fruits enmig del nostre món. Us invito a que durant aquests dies mediteu en un clima d’oració el capítol cinquè de l’Exhortació Evangelii gaudium del Papa Francesc. Allí trobem belles reflexions que ens ajuden a viure amb goig nostre ministeri.

Continuarem la nostra celebració. Tinguem presents els sacerdots que han partit cap a la casa del Pare, els malalts i aquells que estan passant per moments de dificultat. Preguem per aquells que seran ungits amb els olis que beneirem i amb el crisma que consagrarem: que els malalts experimentin l’efecte consolador i santificador de la gràcia de Déu en les seues vides. Que els catecúmens rebin la fortalesa de l’Esperit que els ajude a perseverar en la fe. Que els confirmats rebin els dons de l’Esperit que els ensenyarà a viure com agrada a Déu. En la nostra diòcesi tindrem l’alegria de rebre un nou germà en el presbiteri. Demanem per ell, perquè la unció de l’Esperit l’òmpliga de santedat i de zel per a la missió.

A la Mare de Déu, Mare del Senyor i Mare de tota l’Església, li encomanem el nostre ministeri i la nostra vida. Que ella ens cuide, ens encoratge i ens protegisca de tot perill.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa