HOMILIA EN LA FESTA DE LA SAGRADA FAMÍLIA

– Lectures:

1a: 1Sa 1, 20-22.24-28

Salm: 127

2a: 1Jn 3, 1-2.21-24

Ev: Lc 2, 41-52

Benvolguts germans en el sacerdoci

Membres de la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta

Patronat Escolar Obrer de la Sagrada Família

Visita domiciliària de la capelleta de la Sagrada Família

Germanes i germans tots en el Senyor

1. La família i el Regne de Déu

Quan el Fill de Déu es va fer home, va començar a fer-se realitat el Regne de Déu, eixe desig que tots tenim d’un món nou, de justícia, de veritat, d’amor i de pau. Amb la seua vinguda s’inicia eixe Regne. Es tracta d’un començament petit, humil i senzill. No es va notar la seua presència. Jesús va nàixer en el silenci de la nit i, únicament, els pastors que estaven vetllant, van ser els primers en rebre la notícia del seu adveniment.

Aquest Regne que ja és entre nosaltres, és inseparable de les realitats humanes, per això comença en el sí d’una família, d’eixa família de Natzaret de la que formen part Jesús, la seua mare Maria i Sant Josep. És la família que Déu ha preparat per al seu Fill i que l’ha acollit. Contemplant-la descobrim quina ha de ser la realitat humana des d’on el Regne de Déu ha de començar a créixer en el nostre món.

La família de Natzaret és humil, senzilla. Aparentment no es distingiria en res d’altres famílies pobres del seu temps, però en ella hi ha una grandesa oculta que únicament amb els ulls de la fe podem captar. Està formada per unes persones que tenen clar que el vincle més fort que les uneix és el desig de complir la voluntat de Déu. No viuen tancats en ells mateixos; viuen oberts a Déu i a la seua voluntat.

2. La lliçó de la família de Natzaret

El Papa Sant Pau VI en un discurs que va fer en Natzaret ens recordava els valors fonamentals que van guiar la vida d’eixa família.

En primer lloc, la religiositat, l’apertura a la voluntat de Déu, de tal manera que la relació amb Déu no era quelcom secundari en la seua vida sinó l’element determinant. Quan en una família es comparteix la fe i es viu, no com quelcom extern sinó fonamentalment dins de casa, els vincles d’amor entre els seus membres es reforcen. Una fe autènticament viscuda, en la llar, no solament de paraula sinó que es fa pregària cada dia, fa que els vincles familiars siguen més forts i perdurables.

En segon lloc, el Papa Sant Pau VI recorda que adquirir l’hàbit del treball és un element molt important en la vida familiar. Jesús el va aprendre de Josep i de Maria. Certament moltes vegades és quelcom dur i feixuc, però viscut cristianament té una dimensió redemptora i salvífica i ens ajuda a créixer com a persones i a ser solidaris amb els altres: amb aquells que no tenen un treball digne, o que els hi manca o, fins i tot, amb aquelles persones que, per les seues circumstàncies culturals, socials o econòmiques, no poden viure dignament.

La disciplina familiar fundada en l’autoritat dels pares sobre els fills és també un valor molt important. Hem escoltat a l’Evangeli com Jesús, quan va tornar a Natzaret, va créixer en obediència a Maria i a Josep. Ell, que era el Fill de Déu, es va voler fer obedient als pares. Tanmateix, aquesta disciplina familiar s’ha de fundar en l’amor dels pares envers els fills.

3. El valor dels fills

En la primera lectura, hem escoltat la història d’Anna, la mare de Samuel. Era una dona que vivia sense esperança perquè era estèril i quan Déu li dona el fill, la seva resposta es d’agraïment pel do rebut, fins al punt d’oferir-lo a Déu per a què el destine a la missió que Ell li tenia reservada. Per a Anna, Samuel va ser un regal immens de Déu. En canvi, en la nostra societat, sovint, sovint, un fill es vist més com un problema que com un regal de Déu. Es freqüent trobar matrimonis i famílies que no valoren aquest do que ajuda al creixement dels pares, a la seua santificació i, que dona sentit a la missió que com a matrimoni tenen.

La Sagrada Família ens ajuda a entendre que els fills no son propietat dels seus pares humans; que ells no tenen un poder absolut sobre els seus fills perquè son, principalment, fills de Déu. Quan uns pares cristians porten als seus fills al Baptisme estan reconeixent que eixe infant l’han rebut com a do de Déu. La missió dels pares humans és ajudar als fills a descobrir quina és la voluntat de Déu per a la seua vida o per això, han d’estar disposats a acompanyar-los en el compliment d’eixa voluntat.

L’Evangeli d’avui és especialment significatiu perquè ens mostra com Maria i Josep vam complir la seua missió de pares humans. Complint els deures religiosos del poble d’Israel, vivint i sotmetent-se a les sagrades normes de la Llei, van al Temple. Jesús no torna amb ells, es queda allà i, quan el troben, escolten dels seus llavis unes paraules que en un primer moment no acabarien d’entendre: “Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a la casa del meu Pare?”. Jesús, que era fill de Maria i que respectava filialment a Josep, sap que ha d’estar a la casa del seu Pare, que té una missió més gran que Déu li ha confiat i que va més enllà dels projectes que Maria i Josep pogueren tindre sobre Ell. Tots els pares es fan il·lusions sobre els seus fills i volen el millor per a ells: que siguen feliços o que no els falte res; però els pares no han de mirar únicament els seus desitjos, sinó que han d’estar oberts a la voluntat de Déu. I així és com una família cristiana va creixent en la fe i en la comunió.

El Regne de Déu que va començar en eixa família de Natzaret s’hauria de fer realitat en el nostre món, en la vida de cadascuna de les famílies cristianes. Que la Sagrada Família que avui contemplem com a model d’una humanitat autèntica i vertadera, sigui el nostre exemple i protecció i, d’una manera especial, per aquelles famílies que pateixen.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal

Bisbe de Tortosa