SANTA ESGLÉSIA CATEDRAL DE TORTOSA
Diumenge V del temps ordinari. Cicle A
9 de febrer de 2014
-Is 58, 6-10
-1 Co 2,1-5
-Mt 5, 13-16

1. Portem la vida nova a aquest món?

En l’Evangeli d’avui hem escoltat unes paraules que Jesús dirigeix als seus deixebles, que Jesús ens dirigeix a tots nosaltres: “vosaltres sou…la sal de la terra… la llum del món… una ciutat dalt d’una muntanya que no és pot amagar”. Al dir “vosaltres sou”, Jesús els està dient “vosaltres degueu ser…”, perquè si no ho sou, sou com la sal que ha perdut el gust, que “no serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi”.

Qui són eixos deixebles que mereixen ser comparats per Crist a la sal de la terra, a la llum del món i a una ciutat posada dalt d’una muntanya? No podem oblidar que aquestes paraules de Jesús, que l’evangelista sant Mateu ens transmet en el marc del sermó de la muntanya, segueixen a les benaurances. Els deixebles són sal de la terra si acullen en la seua vida eixa paraula de l’Evangeli, eixa paraula que constitueix, en paraules de Joseph Ratzinger, un autoretrat del que hi ha en el cor de Crist i que, per això mateix, són norma de vida per al cristià. Els que viuen les benaurances, són la sal de la terra, són la llum del món.

A l’emprar aquestes imatges, Jesús els està dient als deixebles que aquells que acullen les benaurances i fan d’elles la norma de la seua vida, són el millor que té el nostre món, són aquells que poden sembrar la llavor de la vida de la gràcia en un món que viu sota el signe del pecat, són aquells que poden oferir una llum al món enmig de tanta foscor i de tanta confusió, són aquells que poden convertir-se en punt de mira per a orientar els homes que caminen buscant un sentit per a la seua vida.

Quan contemplem la realitat del nostre món, quan veiem els valors que es transmeten en els mitjans de comunicació, no podem deixar de preguntar-nos qui són els més valorats en el nostre món, qui són els més admirats i, sovint, els més envejats, qui són els personatges que són imitats i inclús idolatrats pels joves i pels majors. No són eixes persones que tenen tot el que desitgen, que viuen de la fama o de l’èxit, que han vist realitzats en la seua vida les seues metes i aspiracions? No són els que han aconseguit acumular béns materials i riqueses?

Açò ens ha de portar a un segon interrogant: ¿Eixe èxit converteix eixes persones en les millors del nostre món? ¿Les Benaurances no ens indiquen clarament que els més valuosos del nostre món són els pobres d’esperit, els humils, els misericordiosos, els nets de cor, els que treballen per la pau i lluiten per la justícia, els que tenen fam i set de justícia o els que són capaços de plorar i fer propi el patiment aliè solidaritzant-se d’esta manera amb els últims? ¿No són precisament aquestes persones el gran tresor del nostre món, perquè ells són capaços d’aportar quelcom nou a aquesta societat? El Senyor ens diu: les persones més valuoses del nostre món no necessàriament són els més admirats, sinó aquells que són capaços d’aportar la llavor d’una vida nova a aquesta societat que viu sota el signe del pecat. Els que fan això, compartint el pa amb els qui passen fam, acollint a casa els pobres vagabunds, vestint al qui no te roba, perquè aquests pobres són els seus germans, són el verdader tresor per al nostre món. A açò ens invita el Senyor, a açò estem cridats els cristians.

L’interrogant amb què avui ens hem d’anar a la nostra casa és precisament aquest: ¿Què és el que estic aportant al nostre món? Visc sota el criteri mundà, que admira o valora a aquells que es deixen guiar per les ambicions, o em deixo guiar pel criteri de Crist que indica el verdader camí de la vida.

2. Les imatges de l’Evangeli d’avui

En l’Evangeli el Senyor se serveix de tres imatges: la sal, la llum, la ciutat posada en dalt d’una muntanya. Tres imatges que tenen quelcom en comú: La sal no existeix per a si mateixa, sinó per a salar; la llum no existeix per a si mateixa, sinó per a il·luminar l’entorn; la ciutat posada dalt d’una muntanya està per a ser visible per a altres i indicar-los el camí. El seu valor consisteix a poder oferir quelcom als altres. Quan algú no viu les benaurances ja no pot oferir al món el gust de quelcom nou, ja no enllumena més. No serveix per a res, no aporta res al nostre món.

És l’autenticitat de la vida cristiana el que pot fer del deixeble sal, llum i ciutat posada dalt d’una muntanya. Sant Tomàs de Villanueva, comentant la imatge de la llum d’aquest text evangèlic, arriba a afirmar: “la llum il·lumina perquè brilla i brilla perquè crema”. Si el deixeble no viu encès en el desig de ser com el seu Senyor vivint les benaurances, no pot brillar davant del nostre món i, per tant, no pot il·luminar. No pot oferir el sabor de quelcom nou al món aquell que s’ha tornat insípid, no pot il·luminar si no es crema. Sense autenticitat de vida cristiana no oferim res. El cristià que viu en l’aparença no ofereix res al món, encara que puga ser valorat per molts, encara que puga ser lloat per la gent. Sembra la vida nova aquell que la viu en el seu cor i en la veritat de la seua vida. Un cristianisme d’aparença està buit per dins i no aporta res. Per això, la sal de la terra, la llum del món, les ciutats posades en la part alta d’una muntanya són els sants. Ells són el més valuós del nostre món, encara que hagen sigut incompresos, perseguits, marginats pel món i, moltes vegades, inclús pels seus propis germans.

El deixeble sap que el seguiment de Crist el converteix en sal de la terra i llum del món. Però com sap també que això només és possible com a gràcia del Senyor, mai es creu millor que els altres, mai busca ocupar els primers llocs, ni té com a meta o objectiu de la seua vida, el reconeixement i la lloança del món. Mai es creu el millor ni busca la pròpia glòria. El cristià, si vol que les seues obres es converteixin en testimoni per al món és perquè els homes “en veure el bé que heu obrat, glorifiquen el vostre Pare del cel”.

Quan el deixeble no viu en l’orgull de creure’s millor que els altres, ja que sap que el que és, ho és per gràcia del Senyor, ni pretén la glòria o la lloança del món, ja que únicament vol que els homes glorifiquen el Pare, llavors encara és més llum per al món i més sal per a la terra.

3. Crist, llum del món

Crist és la sal de la terra, la llum del món, la ciutat posada en la muntanya. Ell s’ha convertit en guia per al nostre món, perquè Ell i només Ell ha viscut en plenitud les benaurances. Els deixebles ho som en la mesura que ens deixem transformar per Crist. Per això venim a la celebració de l’Eucaristia, perquè rebent Crist, Ell ens vaja configurant a la seua imatge. No venim a l’Eucaristia perquè ja hem arribat a la mesura de Crist en la seua plenitud, sinó perquè estem en camí i ens sentim necessitats d’Ell. Si l’acollim amb amor també nosaltres podrem ser, per la seua gràcia, sal de la terra i llum del món.

Que així siga.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X