Homilia en l’Eucaristia en sufragi de l’Emm. i Rvdm. Sr. Cardenal Ricard Maria Carles i Gordó

Illm. Sr. Vicari General
Exm. Capitol Catedralici
Germans en el sacerdoci
Belvolguts Jesús, Paquita i família.
Germans i germanes en el Senyor,

1. Evocació

Ens hem reunit per celebrar l’Eucaristia en sufragi del volgut cardenal Ricardo María Carles, que va ser bisbe de la nostra diòcesi durant més de vint anys, deixant entre nosaltres el record d’un pastor bo, que va estimar aquesta diòcesi i es va entregar en cos i ànima per ella. Després d’un temps de malaltia, que ell ha viscut amb la pau d’aquells que accepten la voluntat de Déu, ha sigut cridat pel Senyor i ha partit d’este món.

Va deixar el record d’una persona de tracte delicat i amb una educació exquisida. Això li portava a tindre un gran respecte cap a totes les persones i una gran sensibilitat per a no ferir cap persona. Quan rellegim els seus escrits s’aprecia en ells eixa elegància humana. En ells partix sovint d’experiències humanes, de lectures seues. I sobre aquestes experiències, que a molts de nosaltres ens passen desapercebudes, ell solia traure sempre alguna ensenyança o oferir-nos alguna reflexió plena d’humanitat.

Un cristià realment convençut del que creia i que tenia, per tant, el desig d’una vertadera santedat. No era només una persona amb una elegància humana. Jo diria que tenia també una gran elegància espiritual perquè sabia mirar la realitat i jutjar els esdeveniments amb els ulls de la fe. Un cristià d’una fe profunda, d’una fe que omplia i donava sentit a totes les dimensions de la seua vida. De tot feia una lectura creient: des de la història de la seua vida, de la seua vocació sacerdotal fins a les seues aficions, entre les que destacava la seua passió per la muntanya, una passió a la que ell li donava un contingut de profunda espiritualitat.

Un pastor entregat que estimava Jesucrist i sentia passió per l’Església. Va desenrotllar un apostolat intens entre els jóvens, amb les famílies i amb totes les persones amb què es trobava en el camí de la seua vida. No podem deixar de mencionar la gran preocupació que tenia per les vocacions sacerdotals i a la vida consagrada, una preocupació que li portava a acompanyar i cuidar d’una manera especial a aquells jóvens que, havent sentit la crida del Senyor, el seguien en el sacerdoci o en qualsevol forma de consagració al Senyor. No va descuidar, però, cap àmbit de la vida pastoral: va prestar una especial atenció a la pastoral familiar i en la nostra diòcesi va voler reformar la vida diocesana segons les indicacions i l’esperit del Concili Vaticà II, amb la convocatòria i la conclusió del Sínode Diocesà del que acabem de celebrar el 25 aniversari de la promulgació de les seues constitucions.

2. Oració

No ens hem reunit per a evocar la seua figura, perquè sabem que totes les nostres obres estan escrites en el llibre de la vida que només Déu coneix. Ens hem reunit per a orar per ell, pel seu repòs etern. La nostra oració no és únicament una oració nostra. El que volem fer en aquesta Eucaristia és unir-nos a l’oració de Crist. El secret de l’eficàcia de l’oració de l’Església està en que és, abans que res, oració d’una Església unida al seu cap, unida a Crist.

En el text evangèlic que s’ha proclamat hem escoltat unes paraules de Jesús que formen part de l’oració sacerdotal, una pregària que el Senyor li dirigix al Pare abans de la seua passió. En aquesta oració el Senyor expressa els sentiments més profunds que invadixen el seu cor, allò pel que havia viscut i allò pel que morirà. I ho fa en forma de pregària, d’una oració d’intercessió dirigida al Pare amb tota confiança. El Senyor li demana al Pare que faça fructificar la seua vida i la seua mort. Ell és el gra de blat que serà soterrat per a produir fruit. Però és el Pare qui ha de fer fructificar l’obra del Fill.

La vida i la mort de Crist no seran inútils si els seus deixebles, aquells que el Pare li havia donat, arriben a estar amb Ell i arriben a contemplar la seua glòria, la glòria que el Fill tenia abans de la creació del món, des de tota l’eternitat. Aquest és el contingut de l’oració del Senyor i aquesta és la nostra oració avui pel que va ser bisbe de la nostra diòcesi. Ell, com a successor dels apòstols, va pertànyer a eixe grup que el Pare li havia donat al Fill. El grup dels amics del Senyor i dels que havien sigut cridats a participar més plenament de la seua missió. El Senyor vol que siguen els primers beneficiaris dels dons de la salvació i per això, tenen un lloc en el seu cor, prega per ells i mor per ells.

Al celebrar aquesta Eucaristia com a Església i com a comunitat cristiana, com a membres del cos de Crist, volem fer nostra aquesta oració del Senyor i això ens dóna esperança. “El Pare estima el Fill i li concedeix tot el que demana”. L’esperança en què la nostra oració siga escoltada pel Pare naix de que eixa oració no és únicament la nostra. Fem nostra l’oració de Crist o, millor, ens unim a Crist en la seua oració com a membres que som del seu cos.

3. Esperança

Hem escoltat en la primera lectura un fragment del llibre de les Lamentacions. L’autor d’aquest text, després dels successos tràgics de la caiguda de Jerusalem exposa el seu patiment, però el dolor no el porta a perdre l’esperança. Quan pareix que tot està perdut, quan pareix que no queda res al que agafar-se, l’home de fe descobreix que “la meua part és el Senyor i per això espero en Ell” (Lm 3, 24). La meta de la nostra esperança no són els béns d’aquest món. La meta de la nostra esperança, per a aquell que sap que el seu tresor és el Senyor, és el mateix Déu.

La vocació sacerdotal la pot entendre qui ha descobert que el tresor de la seua vida és Déu: “El Senyor és la meua heretat”. Per Ell està disposat a renunciar a tot, inclús a viure en pobresa, perquè ha descobert que Déu mateix és la seua riquesa. Açò té una conseqüència per a la seua vida: Déu mateix, la vida amb Ell és la meta de la nostra esperança. Si “El Senyor és la meua heretat” només en Ell puc posar la meua esperança: “Per això espero en Éll”.

En uns breus escrits sobre l’esperança cristiana, el cardenal Carles es preguntava: “És per a mi una verdadera esperança la vida amb Déu?”. Per a respondre a aquesta pregunta reflexionava, al mateix temps amb senzillesa i profunditat, sobre la virtut de l’esperança. Deia: l’esperança en la nostra vida eterna no és tal si és només coneixement d’un futur que sé que arribarà inexorablement, però sobre el qual no tinc un especial desig. L’esperança suposa el desig que es realitze el que espero.. Aquesta pot ser una primera i tremenda pregunta per a la nostra condició cristiana : Accepto, com un pur futur, el meu fi sobrenatural sense cap il·lusió, o realment em sento necessitat d’una gràcia que em faça millor i em llance cap a eixe futur amb el desig d’aconseguir la vida que el Pare-Déu ha preparat per a mi il·lusionadament i sobre la qual ha dit Jesús que s’ha avançat allà per a preparar-me un lloc?”

L’esperança no és només saber que després de la mort ens espera la vida eterna. Inclou un desig, una il·lusió per arribar a Déu. Sense eixa il·lusió no hi ha esperança. Hi ha resignació. Una meta que és com una escalada: hi ha dificultats, però hi ha il·lusió per arribar al cim i, quan s’arriba, es viu el goig immens de veure un desig plenament complit.

Com a sacerdot, l’heretat de D. Ricardo era el Senyor. Cap a Ell va voler orientar la seua vida. Va viure les últimes setmanes de la seua vida amb la consciència que el Senyor el cridava i es va encaminar cap a Ell. Ell va ser un creient que va buscar Déu al llarg de la seua vida. En esta celebració de l’Eucaristia li demanem al Senyor que òmpliga l’esperança del seu servent.

4. El premi promés als bons pastors

En la segona lectura hem escoltat una exhortació de l’Apòstol Sant Pere dirigida als pastors de l’Església. El que m’interessa d’aquesta exhortació és la conclusió. Qui pasture el ramat del Senyor “no per obligació, sinó de bon grat, per amor a Déu; no amb afany de lucre, sinó generosament, no com qui regeix despòticament una hisenda, sinó fent-vos models del ramat”, és a dir, qui governe l’església de Crist, utilitzant una expressió de Sant Agustí que resumix perfectament esta exhortació de l’Apòstol Sant Pere, “no buscant els propis interessos, sinó els de Crist”, rebrà del “Cap dels pastors la corona immarcesible de la glòria”.

El Senyor promet la glòria als pastors que han pasturat el seu ramat i no l’han apropiat, als que l’han pasturat amb l’entrega de la seua vida, oblidant-se d’ells mateixos i fent-se servidors de tots per amor a Jesucrist, als qui han pasturat el ramat del Senyor amb el mateix amor de Crist, que coneix les seues ovelles i elles el coneixen, i dóna la seua vida per elles.

D. Ricardo va ser un pastor entregat al seu ministeri. No sols va treballar per l’Església, sinó que va patir per ella i va acceptar eixe patiment com a part de la seua missió. Disposat en tot moment a servir l’Església, va portar eixa entrega fins al final. No va buscar uns honors que sabia que són una càrrega, però tampoc va fugir del treball. Va ser un pastor al servei de l’Església.

En la nostra celebració li demanem al Senyor, que és “el cap dels pastors” que li done el premi promés als pastors que li són fidels, eixe premi que no és un altre que “la corona immarcesible de la glòria”.

5. Conclusió

Continuarem amb la celebració de l’Eucaristia. D. Ricardo va ser un gran devot de la Mare de Déu. Ella, quan era al peu de la creu, va rebre del seu Fill la missió de cuidar, amb amor maternal, als deixebles del seu Fill representats en el deixeble estimat. Ella va cuidar de la seua fe i de la seua vocació sacerdotal a València, el va acompanyar en totes les etapes del seu ministeri episcopal. Ara les seues restes mortals esperen la resurrecció de la carn als peus de la Mare de Déu dels Desemparats. Que ella, que va cuidar de la fe i de la vocació sacerdotal de D. Ricardo intercedisca per ell i el reba com a mare en la llar del cel.

Que així siga.

+Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa