Homilia en l’ordenació sacerdotal de Mn. Cristian Pinto Corvalán

Santa Església Catedral de Tortosa, 10 d’abril de 2021
Dissabte de l’octava de Pasqua

– Lectures:
Fets 4, 13-21
Sal 117, 1. 14-21
1Tim 4, 12-16
Mc 16, 9-15

  

Il·lm. Sr. Vicari General de la Diòcesi i vicaris episcopals
Excm. Capítol Catedralici
Il.lm. Sr. Rector i formadors del Seminari Interdiocesà de Catalunya
Benvolguts germans en el sacerdoci, diaques i seminaristes
Benvolgut Christian
Pares, familiars i amics de Christian
Germanes i germans en el Senyor

1. Acció de gràcies a Déu

Cada vegada que el sacerdot celebra l’Eucaristia, al començament de la pregària eucarística recorda als fidels que allò que és just i necessari, el nostre deure i la nostra salvació, és donar gràcies a Déu sempre i en tot lloc. Avui tenim tots un motiu per a donar-li gràcies: la nostra diòcesi de Tortosa li agraeix el regal que ens ha fet d’haver cridat al sacerdoci a Christian. És un dia de goig per a la família diocesana i per a tota l’Església, perquè tots estem per a l’edificació del Poble de Déu, per a la construcció del Cos de Crist.

Us vull invitar també a vosaltres, familiars i amics de Christian, feligresos de les parròquies de Benicarló, on va nàixer a la fe, i de les parròquies d’El Perelló, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar, on ha exercit el ministeri del diaconat, a què doneu gràcies a Déu.

Però d’una manera especial eres tu, benvolgut Christian, qui avui estàs cridat a dir amb la mateixa alegria del salmista: “Què n’és de bo el Senyor”; “perdura eternament el seu amor”; “entraré a donar gràcies al Senyor”. A partir d’avui, tu, que fins ara has escoltat la invitació del sacerdot a donar gràcies a Déu sempre i en tot lloc, seràs qui dirigiràs al Poble cristià aquesta invitació cada vegada que celebres l’Eucaristia, qui li recordaràs que la nostra salvació està en fer de la nostra vida un cant d’agraïment joiós al Senyor. Demana-li que t’ajudi a viure el sacerdoci en permanent actitud d’agraïment pel do que avui et regala, un do que no t’ha de portar a orgull, sinó que l’has acollir amb profunda humilitat.

2. Enviados por el Señor al mundo

Estimado Christian: durante el tiempo de tu preparación para la ordenación sacerdotal habrás pensado en las exigencias que conlleva, en el trabajo que un sacerdote realiza en la sociedad y en la Iglesia, en la misión y en la responsabilidad que tiene de cara a las comunidades cristianas. Te has preparado espiritual y teológicamente para poder vivir tu misión de la mejor manera posible. Es bueno que hoy, el día de tu ordenación, reflexionemos sobre el don del sacerdocio, sobre la misión a la que nos envía el Señor, a la luz de la Palabra que se ha proclamado este sábado de la octava de Pascua.

¿Qué es un sacerdote para nuestro mundo? La Palabra de Dios que hemos escuchado nos recuerda que un sacerdote es, ante todo, un enviado por el Señor Resucitado a anunciar a todos la Buena Noticia del Evangelio. Todo tiene su origen en la resurrección de Cristo, hasta el punto que si Él no hubiera resucitado no tendría ningún sentido entregarse totalmente a esta misión: estaríamos engañándonos a nosotros mismos y engañando a la gente, seríamos unos impostores. San Juan, en el Evangelio que se proclamará mañana, celebración de la octava de Pascua, profundiza todavía más en el fundamento de esta misión: somos enviados por Cristo al mundo del mismo modo que Él fue enviado por el Padre. Estamos llamados, por tanto, a ser su presencia viva y sacramental en la historia de la humanidad; a realizar, en la celebración de los sacramentos, las obras de salvación que Él realizaba; y a anunciar la Palabra que Él anunciaba, y, de ese modo, ofrecer al mundo su misma Vida. Por ello, dentro de un momento tus manos serán ungidas con el crisma, para que puedas bendecir, perdonar y ser instrumento de esa salvación que Cristo Resucitado ofrece a todo el mundo. Y recibirás el Pan para la celebración de la Eucaristía y el Cáliz con el vino, para continuar ofreciendo a Dios el sacrificio de la redención de toda la humanidad.

El Señor envía a los apóstoles a anunciar la Buena Noticia de la salvación. Los envía a todos, como un grupo, porque la misión es de todos y la hemos de cumplir entre todos. No somos enviados individualmente, sino como miembros del grupo de los discípulos, sintiéndonos Iglesia y, por eso, únicamente en la comunión eclesial y sabiendo que participamos de una misión que compartimos, podemos vivirla como el Señor quiere. Esto nos exige crecer cada día en la comunión eclesial, que se vive en el seno de la iglesia diocesana presidida por el obispo como principio de unidad. Por ello, tal como hiciste el día de tu ordenación diaconal, también hoy me prometerás obediencia a mí y a mis sucesores, y te integrarás en un presbiterio diocesano en el que todos hemos recibido el mismo Espíritu, compartimos la misma misión y, por eso, estamos llamados a vivir como hermanos. Que el Espíritu Santo que hoy recibirás en la ordenación sacerdotal te ayude a crecer en la comunión eclesial.

3. Enviats a anunciar l’Evangeli

En la lectura dels Fets dels Apòstols hem vist com ells compleixen amb valentia eixa missió rebuda. En la segona lectura hem escoltat també unes instruccions de sant Pau a Timoteu en les que li recorda amb quines actituds ha d’anunciar l’Evangeli. Sant Pau no vol que oblide que està cridat a ser un exemple “en el parlar, en la conducta, en la caritat, en la fe, en la puresa” (1Tim 4, 13). La predicació no és creïble si no és acompanyada per la vida.

Eixa autenticitat interior és la font de la llibertat exterior en l’anunci de l’Evangeli, de la valentia que manifesten els apòstols. La paraula greca és “parresia”. Inclou una convicció interior de la veritat del que anunciem, que naix de la relació amb el Senyor, una llibertat que allibera del temor davant les dificultats que el món posa a l’Evangeli, i que dona fortalesa i disposició a donar la vida pel Senyor. Es tracta d’una llibertat interior que s’ha de viure amb humilitat. No és arrogància, ni seguretat en les pròpies forces, sinó que és humil. Però no es tracta d’una humilitat covard. És la llibertat interior que naix de la confiança en Déu i que porta a la alegria fins i tot quan s’ha de sofrir per l’Evangeli. És un do que hem de demanar dia a dia en la pregària. De fet, en el mateix capítol dels Fets dels Apòstols se’ns narra que, davant les dificultats i persecucions que pateixen, la comunitat cristiana en la pregària demana: “concediu als vostres servents la valentia d’anunciar la vostra Paraula”. Que el Senyor et done esperit de fortalesa i humilitat per a ser un missatger del seu Evangeli.

4. Enviats a lliurar la pròpia vida

La missió exigeix la donació de la pròpia vida. Durant la Setmana Santa i en el temps Pasqual celebrem al Senyor, que ha acceptat el patiment per tota la humanitat fins a donar la vida; que ens ha guarit amb les seues ferides; que ha carregat amb les nostres culpes; que ha reunit el ramat que abans caminava dispers. Ell és el Bon Pastor perquè ha acceptat lliurar la seua vida per a donar-nos Vida abundant. Aquesta és la grandesa de Crist i la grandesa del ministeri sacerdotal: ser sacerdot és donar la vida perquè altres tinguen la Vida de Crist.

En el ritual de l’ordenació de preveres el bisbe lliura a l’ordenat el calze i la patena per a la celebració de l’Eucaristia, i li diu aquestes paraules: “Rep l’ofrena del poble sant per presentar-la a Déu. Pensa sempre el que faràs, reprodueix en tu el que commemoraràs, i conforma la teua vida al misteri de la creu del Senyor”. La manera que tenim els sacerdots de donar la vida és imitar l’estil pastoral de Crist. Durant el temps de Quaresma, en la Litúrgia de les Hores meditem una lectura de Sant Asteri d’Amasia en la que ens presenta la figura del Bon Pastor que surt a buscar l’ovella perduda, i ens diu que “quan la trobà, no la féu córrer, tot empenyent-la amb violència cap al ramat. Se la va posar-se-la damunt de les espatlles i la tractà suaument… Aquesta paràbola ens ensenya que no hem de desconfiar precipitadament dels homes, ni defallir en ajudar als qui es troben en risc”. Per això el Senyor obria el cor de les persones que es trobaven amb Ell a l’alegria i a l’esperança; acollia els pecadors amb un amor que els duia a la conversió; no va fer patir a ningú per la veritat, sinó que va acceptar el sofriment … ; i quan un pecador es convertia manifestava l’alegria de la seua conversió.

5. No descuides el don de Dios

Estimado Christian, san Pablo le dice a Timoteo: “no descuides el don que hay en ti, que te fue dado por intervención profética con la imposición de manos del presbítero” (1Tim 4, 14). Vas a recibir un gran don y, por ello, adquieres una gran responsabilidad. Has de cuidar el don que recibes. En la Iglesia encontrarás ayuda en la dificultad, consuelo en el sufrimiento, medios para cuidar tu sacerdocio. Pero no olvides que el primer responsable eres tú. Por eso, san Pablo continua diciendo: “cuida de ti mismo”. Cuida tu vocación dedicando tiempo al estudio de la Palabra y a la oración. No te dejes llevar por un activismo que puede acabar produciendo un vacío en tu interior, y no busques compensaciones afectivas en el mundo o en otras personas cuando aparezca la dificultad. Si eres fiel a la plegaria y a la meditación de la Palabra de Dios “te salvarás a ti mismo a los que te escuchan” (1Tim 4, 16)

6. El Segell marià de la vocació sacerdotal

Benvolgut Christian, la història d’una vocació sacerdotal és la història d’un diàleg de gràcia i de gratitud, diàleg que no és només de paraules, sinó principalment de vida. Eixa estructura dialogal la veiem perfectament en Maria, la Mare del Senyor. A la paraula de gràcia de l’àngel va respondre amb la donació plena de la seua persona i de la seua vida, sense condicions, sense reserves i per a sempre: “Sóc l’esclava del Senyor“(Lc 1,38).

No deixes mai de mirar a la Mare del Senyor. Mirant-la a Ella aprendràs a viure cada dia amb major fidelitat el teu sacerdoci. Posa’t en les seues mans, demana-li que la teua fidelitat a la vocació sacerdotal siga com la seua a Déu, que en cap moment aparega en tu el dubte o el desànim en l’entrega. Maria, oblidant-se del que quedava enrere, es va llançar, confiant en Déu, a allò que estava per davant. Que Ella t’ajudi a què, en el fidel exercici del teu ministeri sacerdotal, arribis a ser digne del premi al que Déu et crida en Crist Jesús, Senyor nostre. Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

X