Homilia de l’Excm. i Rvdm. Sr. Enrique Benavent Vidal, Bisbe de Tortosa en la celebració de Divendres Sant

– Lectures:
1ª: Is 50,13-53,12
Salm 30,6.12ss.
2ª: He 4,14-16;5,7-9
Ev: Jo 18,1-19,42

Il·lm. Sr. Vicari General
Capítol Catedralici
Germans en el sacerdoci
Germans i germanes tots en el Senyor

1. Contemplem la glòria de la Creu

Jesús, abans de lliurar la vida, va dir: “quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”. Sens lloc a dubte un dels moments més intensos en la litúrgia d’avui és quan el celebrant, elevant l’arbre de la Creu d’on penja la salvació del món, invita a mirar i adorar el Crucificat, i quan després passem personalment a fer un gest d’adoració. Per a algú que no coneix els misteris de la fe pot parèixer un gest sense sentit. La creu és un instrument de tortura. Jesús és un més dels molts innocents condemnats injustament al llarg de tota la història de la humanitat. Per això la creu representa la crueltat que pot haver en el cor de la humanitat. De fet, qui va decidir la mort de Jesús sabia que era innocent. Els qui el van entregar a les autoritats van buscar excuses i motius falsos perquè fos executat. Els seus mateixos deixebles el van abandonar i un d’ells el va negar. La creu és expressió de la injustícia que porta a condemnar l’innocent i de la covardia dels qui no s’atreveixen a defensar la veritat.

I malgrat això, els cristians adorem la Creu. I és que Jesús, morint en ella ha transformat aquest instrument de tortura en un signe d’amor. En la Creu Ell es mostra com el servent perfecte que no sols intercedeix pel seu poble, sinó que accepta el sofriment per tota la humanitat i ens mostra així fins a quin punt ens estima. Al lliurar la seua vida i al vessar “tota” la seua sang per nosaltres, ens mostra que ens estimat molt més del que mereixem i que, per això, ha pagat per nosaltres un preu molt més gran del que valem. És un amor i una generositat que arriba a uns límits que no podríem imaginar.

En la narració de la passió segons Sant Joan que acabem d’escoltar hi ha un detall que no ens deu de passar desapercebut. Jesús ja ha mort, i un dels soldats, en un gest de crueltat s’acarnissa amb Ell i amb la llança li obre el costat dret, d’on brolla una font de vida: sang i aigua que purifiquen el món de tota maldat. Fins i tot quan ja està mort Jesús continua vessant la seua gràcia sobre tota la humanitat. Adorem la Creu perquè el Senyor ha canviat el seu significat: un instrument de tortura ha estat transformat en un senyal d’amor; un lloc de pecat s’ha convertit en una font de gràcia. Per això per als cristians la Creu és el nostre signe. Ja des de xiquets, en la catequesi vam aprendre que el senyal del cristià és la Santa Creu, i Sant Pau ens diu que ens hem de gloriar en la Creu de Jesucrist, nostre Senyor.

2. Ens unim a l’oració de Crist

El servent de Jahvé, eixe misteriós personatge del que parla la lectura d’Isaïes que hem escoltat en aquesta celebració, va donar la vida pregant, intercedint pels pecadors, i per això les seues ferides ens han curat. També Jesús va pregar amb grans clams i llàgrimes, com ens diu l’autor de la Carta als Hebreus, i per eixa pregària escoltada per Déu s’ha convertit per a tots els qui creuen en Ell en “font de salvació eterna” (He 5,9).

També nosaltres en aquesta celebració pregarem per tota la humanitat. I així fem nostra l’oració de Jesús, perquè intercedim per tots aquells pels quals Ell va donar la vida, per a què a tots abasti la gràcia del seu amor. Pregar per algú, fins i tot pels enemics i els perseguidors com va fer Jesús a la creu, és un acte d’amor, perquè quan preguem per algú ens posem de la seua part davant Déu. Quan el Senyor pregava i lliurava la seua vida per tots nosaltres ens mostrava que ens portava en el seu cor, un cor en el que cabem tots, en el que hi ha lloc per a tota la humanitat. Si l’Església avui en la litúrgia prega per tota la humanitat és perquè porta en el seu cor a tots, perquè vol ser mare de tothom.

Que també nosaltres, que avui fem nostra la pregària de Jesús i de l’Església, obrim en el cor un lloc per a tots, especialment per a aquells que en la seua vida participen de la creu del sofriments de Crist.

3. La fe i el dolor de Maria

L’evangelista Sant Joan és l’únic que presenta l’escena de Maria i el deixeble estimat al peu de la creu. Maria ens ensenya que també la creu que va portar el seu Fill forma part de la seua vida i que, per tant, també es farà present en la nostra. No sabem com ni quan, però la creu és una marca de la vida de tots. A la Mare del Senyor li va tocar la creu més dura: la litúrgia de l’Església, en l’himne “Stabat mater” expressa l’immens dolor que va haver de patir al veure com Déu havia permès la condemna i la mort tan cruel del seu Fill. Tots pensem que les nostres creus són les més pesades. Però si mirem a la Mare del Senyor descobrim que la seua no va ser més petita que les nostres.

Però la grandesa de Maria no està en el seu dolor, sinó en la seua fe. Eixa fe la porta no sols a acceptar la creu, sinó a viure la mateixa generositat de Crist. Podem imaginar que Ella estaria disposada a ser crucificada en lloc del seu Fill. El cristià no sols accepta la creu que li és imposada, es crucifica a ell mateix lluitant contra el pecat. Per eixa fe, en aquesta hora de dolor i de tenebra, Maria té la certesa que Déu no abandonarà el seu Fill. Ella ens ensenya a no defallir i a saber esperar la llum de la Pasqua en el moment de la foscor i de la tenebra.

Que la Mare de Déu guie a tota la humanitat cap a la llum de Crist que, des de la sua Creu, és germen d’una humanitat nova.

Que així sigui.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa